A Catalunya, qui té el Monopoly de la veritat?

El Monopoly és un joc de taula molt conegut arreu del món que consisteix en la compravenda i lloguer de béns immobles d’una ciutat i que s’ha considerat el paradigma del capitalisme salvatge. De tota manera, però, poca gent sap que va ser inventat el 1904 per una dona jove, Elizabeth Magie, i que tenia com a objectiu condemnar els prejudicis econòmics i socials que comporten els monopolis i l’especulació urbanística, sobretot en relació a la compravenda i l’explotació de les terres agrícoles.

El joc de la jove quàquer de l’estat d’Illinois es va patentar amb el nom de The Landlord’s Game (el Joc del propietari rural) i, segons va escriure en la sol·licitud de la patent, pretenia ser “una demostració pràctica del sistema actual d’acaparament de terra i de tots els seus resultats i conseqüències”. Magie seguia les teories de l’economista Henry George, que el 1879 va proposar, en el seu best-seller Progrés i misèria, que ningú es pogués apropiar de la terra, vendre-la, comprar-la o fraccionar-la forçant la gent a pagar uns lloguers desorbitats. Com que la terra era de tothom, els qui en fossin propietaris havien de pagar un impost únic a canvi d’aquest privilegi.

L’any 1933, Charles Darrow, un quàquer de Pennsilvània sense feina que tenia un fill malalt i necessitava diners, va reformar el joc -fent-lo més dinàmic i addictiu- amb la majoria de normes que coneixem avui en dia: un joc que consisteix a comprar i vendre propietats amb l’únic objectiu d’esdevenir el jugador més ric, arruïnant als altres i establint un autèntic monopoli urbanístic. Aquest venedor, que el crac del 29 havia deixat sense feina i tenia temps, va dibuixar un gran tauler a les estovalles de la taula de la cuina de casa seva i amb els seus amics -també aturats- passaven l’estona guanyant o perdent grans quantitats de diners de mentida. Aquest exemplar del joc es guarda al Museu Forbes de Nova York.

En la història del Monopoly i dels models econòmics i socials -com en altres aspectes de la vida- se sol produir una lluita de dos relats confrontats. Una mica com el que està passant a Catalunya amb el debat polític. D’una banda, la reclamació d’un referèndum es veu, per una gran part dels catalans, com una qüestió de democràcia i del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya. En canvi, les autoritats de l’estat i els partits unionistes diuen que un possible referèndum a Catalunya fragmentaria la societat catalana i que no és possible legalment. Segons aquesta tesi -que vol esdevenir el monopoli de la veritat política- el motiu principal per oposar-se a un referèndum és que “s’expropiaria els ciutadans espanyols d’un dret alienable que és la sobirania nacional”.

Aquests governants i polítics es presenten com els garants d’uns drets que no accepten cap referèndum d’autodeterminació a Catalunya, ja que, fins i tot en el supòsit que volguessin fer-lo, no el podrien autoritzar, ja que significaria “pervertir, violentar, violar, la sobirania popular del poble espanyol, que n’és l’únic i legítim propietari”. A més, aquesta tesi estaria avalada per la Constitució espanyola, que seria com una mena de llibre sagrat que només poden interpretar els seus sacerdots acreditats del Tribunal Constitucional, nomenats per ells mateixos. Aquest sil·logisme és, però, una gran mentida o -com es diu ara- una postveritat.

Aquest argument de pèrdua de sobirania és de fet una gran ensarronada, en el sentit que la defineix el psicòleg José Maria Martínez Selva en el seu interessantíssim llibre La gran mentira en la mente de los fabuladores más famosos de la modernidad (Paidós Contextos, 2009), on diu que una gran mentida és aquella que afecta moltes persones i que s’estén a diversos anys o que causa danys a moltes persones. També diu que, per comprendre bé la mentida, s’han de conèixer els seus destinataris i que els grans falsaris no existirien si no hi hagués persones que els acceptessin. Per tant, no es completa la psicologia del mentider sense la psicologia de l’engany acceptat.

Fent servir una terminologia medicoforense, l’argument unionista que un referèndum d’autodeterminació significaria l’amputació de la sobirania de tots els espanyols és una gran fal·làcia, com han argumentat alguns constitucionalistes espanyols o més de 500 juristes catalans del Col·lectiu Praga, que recentment han presentat un manifest en aquest sentit. De tota manera, la demostració que el demos de la sobirania espanyola ha estat tunejat i amputat per les actuacions dels poders públics espanyols es troba en tres episodis molt significatius de la història de la “jove democràcia espanyola” que, en tan poc temps de vida, ja ha modificat -genèticament- la sobirania del poble espanyol.

El primer precedent va ser el famós referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN del 12 de març del 1982, en el qual es presentava als ciutadans una papereta amb una pregunta molt complexa -i se’n reien de la de 9-N- amb tres supòsits que condicionaven la permanència a aquesta organització militar:

“El Gobierno considera conveniente, para los intereses nacionales, que España permanezca en la Alianza Atlántica, y acuerda que dicha permanencia se establezca en los siguientes términos:

º La participación de España en la Alianza Atlántica no incluirá su incorporación a la estructura militar integrada.

º Se mantendrá la prohibición de instalar, almacenar o introducir armas nucleares en territorio español.

º Se procederá a la reducción progresiva de la presencia militar de los Estados Unidos en España.

¿Considera conveniente para España permanecer en la Alianza Atlántica en los términos acordados por el Gobierno de la Nación?”

Amb una participació del 59,4%, el resultat va ser el “sí” a la permanència, gràcies al suport del 52,5% dels votants, enfront del 39,8% que va votar a favor del “no”. El “sí” va triomfar a la majoria de províncies espanyoles, tret de Catalunya, el País Basc, Navarra i de Las Palmas a les Illes Canàries.

Dotze anys més tard, el 14 de novembre del 1996 amb un govern del PP i amb el president José Maria Aznar, el Congreso de los Diputados va aprovar la plena participació del Regne d’Espanya a l’estructura integrada de comandament de l’OTAN, que es va formalitzar l’1 de gener del 1999. Així en el primer referèndum de la democràcia espanyola -en la primera partida de Monopoly democràtic- la sobirania del “poble espanyol” va perdre estrepitosament. El poble, que era el posseïdor de la sobirania nacional i que havia autoritzat la permanència a l’OTAN sota uns determinats supòsits, va poder veure que la primera condició de la permanència va ser dinamitada -de manera controlada- al Congreso de Diputados, sense que els ciutadans hi poguessin dir la seva.

El segon episodi de modificació flagrant de la sobirania del poble espanyol es va produir amb la primera reforma de la Constitució espanyola, el 1992, que va consistir a afegir a l’article 13.2. l’expressió que els ciutadans de la Unió Europea tindrien dret al sufragi actiu (poder votar) i passiu (poder ser escollit) a les eleccions municipals espanyoles. Així, la banca del Monopoly representada per l’Estat va tornar a guanyar la partida, pervertint la sobirania popular, ja que a partir d’aleshores -cosa que em sembla molt bé- la demos espanyola es va modificar. Des de llavors hi va haver regidors i alcaldes de la UE que no eren poble espanyol (sobirania nacional) i a partir d’aquell moment, per obra i gràcia del tractat de Maastricht i dels votants, serien regidors i alcaldes. Els ciutadans d’aquest poble espanyol no se’ls va consultar si estaven d’acord d’acceptar-los al seu demos (al seu poble).

El darrer episodi que va acabar arruïnant la sobirania del poble espanyol -i mai més ben aplicat aquest concepte d’arruïnar, com sol passar en el Monopoly amb els perdedors al final de les partides- va ser el 26 d’agost del 2011. Aquest dia, i mitjançant una reforma exprés de la Constitució espanyola, els grups parlamentaris socialista i popular (que cada dia parlen del respecte a la sobirania popular) van presentar una reforma de l’article 135 que, a partir de llavors, faria que el control del dèficit públic tingués prioritat constitucional, cosa que condicionarà per sempre més tots els pressupostos de les Administracions Públiques. L’article reformat cedeix la sobirania pressupostària a la Unió Europea i impossibilita als ajuntaments o a les comunitats autònomes de finançar-se externament. Des d’aquell dia els ajuntaments i les CA és com si haguessin caigut a la presó del Monopoly i no en poguessin sortir mai més, ja que no tenen cap mena d’autonomia financera. L’article reformat -que diuen que va ser dictat directament des de Berlin i acceptat mansuetament per Zapatero- ha quedat així:

“Todas las Administraciones Públicas adecuaran sus actuaciones al principio de la estabilidad presupuestaria.

El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un dèficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros.

Una Ley Orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto. Las Entidades Locales deberán presentar equilibrio presupuestario.

La actual situación económica y financiera no ha hecho sino reforzar la conveniencia de llevar el principio de referencia a nuestra Constitución…”

Com que després d’aquesta modificació constitucional l’estabilitat pressupostària adquireix un valor estructural, els futurs governants espanyols ja no podran decidir mai més augmentar el dèficit públic sense el permís de la Unió Europea. Per tant, ja no hi ha sobirania per a la gestió autònoma dels recursos públics. Així, per exemple -ni en èpoques de bonança econòmica o d’interessos molt baixos- el suposat sobirà Regne d’Espanya no es pot endeutar sense l’autorització expressa de la Unió Europea i els ajuntaments no poden tenir dèficit. La paradoxa jurídica més gran, però, és que la Constitució espanyola, que no fa cap referència a la pertinença a la Unió Europea, inclou dos articles que imposen drets i deures derivats d’aquesta unió: un per acceptar que els seus ciutadans puguin ser part del demos espanyol per escollir els representants dels ajuntaments i un altra per subjectar les seves polítiques de pressupost als seus dictats. Aquestes modificacions han estat fetes sense cap consulta directa als ciutadans espanyols.

Per tant, quan sentiu que l’argument que s’esgrimeix per oposar-se a un referèndum a Catalunya és el respecte a la sobirania dels votants, malfieu-vos-en. És una falòrnia, un gran engany premeditat.

Ara, a Catalunya, s’està jugant una apassionant batalla sobre un relat entre la democràcia dels ciutadans i la llei. Segurament, en l’àmbit internacional i pràctic el guanyador del joc serà aquell que sigui capaç de mantenir el relat de la llibertat de decidir i no el de la legalitat. Aquest supòsit ens el va refermar Jean François Lisée -dirigent del partit quebequès- amb les seves declaracions a Barcelona l’11 de març del 2017: “Si Madrid converteix el referèndum en un referèndum sobre el dret de fer un referèndum, aleshores les possibilitats de victòria de la independència són molt grans”.

El debat pel referèndum és, doncs, un joc de percepcions on s’utilitzen tècniques de màrqueting narratiu (storytelling) que, a través d’una història, volen associar una sèrie de valors a un producte o servei. En aquest joc, com en el Monopoly, el guanyador serà aquell que sigui capaç d’imposar el seu relat. Serà aquell que hagi aconseguit acumular més legitimitats (socials, polítiques, internacionals i, fins i tot, estètiques -com les mobilitzacions de la revolta dels somriures). Serà aquell que acumuli les parcel·les més atractives (com les caselles més cares de color blau clar del Passeig de Gràcia i el carrer Balmes del Monopoly de Barcelona). Serà aquell que hagi estat capaç de construir les cases verdes d’acollida, les escoles, els hospitals i els hotels vermells més confortables per als seus ciutadans. Aleshores cada acció del contrincant que els faci caure en les nostres caselles (com les imputacions als responsables del 9-N) significarà el pagament d’un lloguer que reduirà els seus recursos -retòrics i democràtics- fins que s’acabi la partida, com en el Monopoly.

En definitiva, hem de jugar bé. Hem de ser tan llestos i preveure el futur com el reinventor del Monopoly, Charles Darrow, que va vendre els drets del seu joc a l’empresa de joguines Parker Brothers, però es va reservar els royalties (els drets d’autor) i com que d’aquest joc se n’han venut més de dos-cents milions d’exemplars, es va fer ric. Elizabeth Magie, en canvi, va vendre la seva patent també a la mateixa empresa, però sense els drets d’autor i només amb el compromís que el comercialitzessin. Parker Brothers, que només li havia comprat la patent per cobrir-se les espatlles, no el va promocionar i es van destruir els exemplars no venuts i quasi no en va quedar cap.

Per tant, ara quan l’Estat espanyol vegi que pot perdre les seves productives finques catalanes del Monopoly i quan nosaltres estiguem molt i molt cansats, vindran els seus representants -com ha fet el president Rajoy- i ens ho oferiran tot: “l’oro i el moro”. Pot ser que nosaltres els diguem que ja ens ho farem i que -més o menys malament- preferim ser majors d’edat, emancipar-nos i aprofitar els nostres propis recursos, capacitats, iniciatives i drets d’autor futurs. Com a mínim tindrem dignitat i la possibilitat de tirar els nostres propis daus i segurament que alguna Targeta de la Sort del Monopoly també ens pot sortir. Comencem, doncs, després de més de 300 anys, la nostra pròpia partida!