90 festes de l’Ametller

10.02.2013

La tomba dels Maragall és acollidora. Ja sé que això que acabo d’escriure pot semblar un acudit més propi del gènere d’humor negre que d’una crònica pretesament seriosa sobre una trobada poètica, que és el que pretenen ser aquestes notes. Però el cert és que aquella petita parcel·la de planta rectangular del cementiri de Sant Gervasi presidida per la inscripció “Joan Maragall i els seus” i tancada en tres dels seus costats per un banc de pedra invita a aturar-se i a seure-hi. I si és amb un llibre del poeta a les mans, encara millor.

 

Maria Barbal llegeix un poema de Maragall a la Festa de l'Ametller Florit

Recordo com si fos ara la primera vegada que vaig tenir notícia d’aquesta Festa: era el migdia d’un dissabte de febrer dels primers anys vuitanta i per la ràdio parlava una dona amb una veu suau que em va atrapar. Explicava que l’endemà, a les 12 del migdia, es faria un homenatge poètic a Joan Maragall al cementiri de Sant Gervasi, un ritual que cada segon diumenge de febrer s’acomplia davant de la tomba del poeta. Recordo també la sorpresa del locutor que l’entrevistava pel fet que aquella cita s’anés reproduint any rere any des del 1924 -amb l’única interrupció dels tres anys de la guerra civil- sense cap convocatòria formal.

La propietària d’aquella veu era la poeta Maria Oleart i l’endemà, quan els quatre de casa –dos adults i dos marrecs entremaliats- vàrem encaminar-nos cap al cementiri la vaig conèixer personalment i em va confirmar la bona impressió inicial. Des d’aquell dia cada final d’any en fer el canvi d’agenda ja anoto directament la cita del segon diumenge de febrer, l’època que els ametllers comencen a ensenyar els primers brots tal com el poeta ho va cantar: “Déu te guard, bandera blanca, / dies ha que t’he delit!”

L’acte, precisament per la seva espontaneïtat, és breu, senzill i emotiu. Obre el foc algun membre de la família Maragall que saluda els presents -ara el cerimonial li pertoca al Pere, el fill petit del Jordi, el fill més petit del poeta- i a continuació es dóna la paraula a les persones que lliurement volen intervenir-hi, ja sigui recitant versos de Joan Maragall o textos escrits expressament per l’ocasió. La cloenda es reserva, com no podia ser altrament, al “Cant espiritual” recitat –sovint de memòria- pel membre més veterà de la família. En les darreres edicions aquesta funció li ha pertocat a la Roser, la filla de Joan Anton Maragall.

Presidint l’escena, a tocar del banc de pedra que envolta el recinte de la tomba, l’ametller: el gran símbol de la festa. Un ametller ja consolidat -amb la florida uns anys més avançada, d’altres no tant- que acapara totes les mirades i els comentaris dels assistents. Perquè, de fet, la iniciativa que van iniciar familiars i amics directes del poeta en aquell mateix indret l’any 1924 –ara fa 90 anys- va ser la plantació d’un primer ametller que, pel que conten les cròniques, no va resistir gaires anys la climatologia de Sant Gervasi. A diferència de l’actual, que els de casa hem pogut seguir de prop i que ara ja comença a fer goig i a necessitar fins i tot el suport d’un tensor que l’ajuda a enfilar-se ben dret.

De 2010 ençà, de resultes de la commemoració de l’Any Maragall, la Festa de l’Ametller ha crescut i s’ha arrodonit. A part de l’Associació Família de Joan Maragall i Clara Noble, en la convocatòria de l’acte hi figuren la Institució de les Lletres Catalanes, la Biblioteca de Catalunya i Cementiris de Barcelona. Això ha fet possible que després de la lectura poètica els assistents es desplacin a l’avinguda central del recinte funerari per assistir a un petit concert coral basat en poemes de Maragall.

 

Tomba de Joan Maragall al cementiri de Sant Gervasi, el dia de l'Ametller Florit

 

Els dos darrers anys la part musical va anar a càrrec de la Coral Albada i el Quartet de Corda Inhabitual. Enguany hi ha hagut canvis i hem pogut sentir el Quartet I Tremanti i la Coral El Virolet dels Lluïsos de Gràcia. El punt final, però, el posa sempre “El cant de la senyera” interpretat per tots els presents.

En aquests temps atrafegats, en els que sembla predominar la llei del mínim esforç i de la màxima rendibilitat, no deixa de meravellar-me que cada segon diumenge de febrer, sense cap mena de publicitat, s’aplegui un grup de bona gent –enguany hem estat quasi un centenar- disposada a fer una cosa tan civilitzada com és escoltar la paraula viva i potent de Joan Maragall. Una paraula que sota l’influx de l’ametller florit esdevé penyora d’un futur carregat d’esperança: “Ets la pau que s’anuncia / entre el sol, núvols i vents…”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Avui he estat en aquesta celebració per primera vegada i l’he trobat molt bonica. Hi ha tantes coses a fer a Barcelona sense gastar ni un euro… a`rofitem-les!