80 anys de la ILC, cultura contra barbàrie

La Institució de les Lletres Catalanes malda per protegir el passat i el futur de la literatura catalana

A la contratapa del recull No hi érem (La Butxaca), Enric Casasses confessa que es va posar a escriure “amb un català alhora preindustrial i fabril, parlat i escrit, escalenc i barceloní, vallfogonesc i telegràfic”. Un català ben barrat i genuí que vaig descobrir fa cosa d’uns cinc anys gràcies a la Institució de les Lletres Catalanes. La ILC té aquesta funció (i altres), la de desenfundar escriptors, difunts i vius, als ulls de la gent. Malda per protegir el passat i projectar el futur de la literatura en llengua catalana. Aquest cap de setmana, la Institució complia vuitanta anys i l’efemèride es celebrava, dissabte, amb un acte solemne als Jardins del Palau Robert.

El 14 d’octubre del 1937, el conseller de Cultura del govern republicà, Carles Pi i Sunyer, signava el decret que donava nom a la present ILC. Tot, però, havia començat amb un organisme previ: l’Agrupació d’Escriptors Catalans, fundada el 1936. I de fet, entre l’Agrupació i la Institució encara va haver-hi un pas intermedi: l’Institut de les Lletres Catalanes. De brevíssima existència, perquè aviat va decidir-se canviar-ne la denominació per la d’Institució. Una manera d’evitar confusions amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), encreuament que encara avui es comet.

La festa de la vuitantena de Lletres (com es coneix a la xarxa la Institució) va ser una reunió eminentment reivindicativa. El clima polític ho embafa tot: el sarau, la conversa, la creació… Cultura contra barbàrie, duia per títol l’acte. Es respirava un aire que mesclava fúria saludable i determinació. Parafrasejant (més o menys) algun membre del govern dels últims anys, “en situacions excepcionals, celebracions (mesures, diuen ells) excepcionals”. Jordi Puntí i Estel Solé pilotaven la festa.

Va obrir la celebració el valencià Borja Penalba i David Caño amb una versió de Corrandes d’exili de Pere Quart, que Ovidi Montllor va adaptar musicalment per primera vegada. L’exili, precisament, va ser molt citat. El desterrament -la guerra i la dictadura- marca la història de la Institució, la parteix, per una supressió -“severament abolida”, deia Puntí- de trenta-cinc anys i la tardança a ser reposada un cop retornats a la democràcia. Un profund i llarg buit que fins al 1987 no és reomplert amb la refundació de l’entitat. Els trenta anys de la refundació eren la segona commemoració de dissabte. Una doble festivitat, doncs.

Oriol Pi de Cabanyes va ser el primer director la renascuda Institució i un dels molts convidats de dissabte. Ex directors (Francesc Parcerisas, Jaume Subirana, Oriol Izquierdo), polítics (Lluís Puig, conseller de Cultura, i Fanny Tur, homòloga balear) i un eixam d’autors, esclar. Dels vinculats a la ILC, Biel Mesquida i Isabel Clara-Simó (membre del Consell Assessor i degana actual, respectivament). Pi de Cabanyes recordà els inicis sota la conselleria de Joan Guitart. Es diu “orgullós hereu de la Institució d’abans de la guerra” i recordava la seva missió, arrencada “amb una espardenya i una sabata”. Disposava, aleshores, d’un pressupost molt baix que avui encara  és més desolador: “zero euros”, segons Laura Borràs, la directora des del 2013. L’Operació Anubis del 20-S va deixar la caixa de la Institució inservible. És, actualment, un dels 300 organismes  de la Generalitat intervinguts.

Pi de Cabanyes va acabar amb un comentari de la fotografia del programa de mà. Una imatge del 1938 on apareix un grup d’escriptors davant del Palau Robert, seu de la conselleria de Cultura en aquell moment. Era l’acte d’homenatge dels vuitanta anys de Joaquim Ruyra. Entres els autors, dues dones: Anna Murià i Mercè Rodoreda. La reflexió de Pi de Cabanyes fou “el record de temps foscos que encara haurem de veure”. I que, de fet, ja veiem amb prou claror.

Borràs no s’arruga un pam. Resistent, va recordar al ministeri Montoro la força que té el país. La solidesa de la nostra literatura. També admetia “ser una mica allà on érem”. És a dir, viure en unes condicions, almenys econòmiques, semblants a les de la refundació. “Sóc la directora més pobra de la Institució però em sento la directora més rica de tota la seva història”. La riquesa s’explica amb la vasta quantitat d’ajudes i ofertes “revolucionàries” que ha rebut per mantenir l’activitat i no deixar que l’entitat defalleixi, atesa la intervenció. Borràs no va arrufar-se ni tan sols quan Oriol Iziquierdo, recordava ella, va dir-li durant el traspàs del càrrec com s’ho faria després de la forta bufetada econòmica que la ILC va patir durant el govern de Mas. Borràs té l’Exèrcit de les Lletres a l’esquena, que l’acompanya incansablement. “Per dissort, encara som a la trinxera i les nostres armes són les paraules”, va escriure Pere Quart.

Entre parlaments, sonaren, musicats, versos a dojo i algun fragment de novel·la i assaig. Montserrat Abelló, Joan Vinyoli, Caterina Albert i Marià Villangómez a les veus i els instruments de Mirna Vilasís, Xavi Múrcia i Josep Tero. Un gustós descobriment foren Les Kol·lontai, una banda d’accent feminista que pren el nom de la primera dona a ocupar un càrrec governamental, la russa Aleksandra Kol·lontai (responsable de Benestar Social de la República Soviètica entre els anys 1917 i 1918). Les quadre components del grup cantaren a Rosa Fabregat, Felícia Fuster i Montserrat Roig. La interpretació d’Els teus dits de Fabregat és de les que gairebé fa tremolar. Montse Castellà va referir-se a la situació de la Institució amb una frase de la seva àvia: “El que no es paga amb diners, es paga amb dinars”. Una al·lusió a l’afecte, la pega que enforteix les Lletres.

El cas és que es van triar autors d’un variadíssim origen, trajectòria i pensament. De coneixement popular en diferents graus. Una feina de foment que la ILC fa amb solvència. Il·lumina escriptors de tot el territori de parla catalana -certament, vol arribar i arriba a tots els racons-. Recorda Abelló i Vinyoli alçant alhora a Villangómez i Fabregat. Mira el passat sense oblidar el present. Combina i abraça el reconeixement més alt amb una especial atenció per la qualitat i dignitat dels marges. Biel Mesquida, per exemple, va triar recitar una de les opcions que ofereix el reconeixement més alt: Rosselló-Pòrcel i les seves “flames a la fosca”. Mesquida també va subratllar el caràcter combatiu de l’acte: “Recordar els mil i un fulls del passat és un acte subversiu”.

Lluís Puig, el conseller, desitjà “més que mai, un paper ponderant i vigorós de la Institució” i esperonà a Borràs a “relacionar-se amb altres literatures d’igual a igual”. Respecte a la repressió, va llegir un línia de la novel·la Fahrenheit 451, exquisidament traduïda per Jaume Subirana: “No caldrà cremar-los [els llibres], només cal intentar que no es llegeixin”. Puig va apuntar, finalment, al tarannà català: “Aquests dies, al final, cantem, és la nostra forma de revolució”. Vaig recordar-me, llavors, el 20-S a la cruïlla de Rambla Catalunya amb Gran Via cantant Què volen aquesta gent?, preguntant-me si els autors de la cançó (Maria del Mar Bonet i Lluís Serrahima) veurien bé l’ús que se’n feia. Divendres passat, al Liceu, vaig tenir la resposta en la veu de l’autora d’Alenar.

Dos últims apunts. Primer, Francesc Parcerisas recordant l’essència de la Institució: els escriptors. És a dir, una entitat construïda “de baix a dalt”, un dels motius pels quals va costar tant que el govern de Pujol signés la refundació. I segon, ClaraSimó recitant Gall de Vinyoli: “… qui no es mou / de la ribera trista, contemplant / el pas feixuc de l’aigua morta, / mai no et veurà ni sentirà el teu crit”. Tancava la celebració un mapping amb cites. Entre totes, una de Pompeu Fabra que, pràcticament, ho resumeix tot: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació