8 jocs de taula per a tots els gustos

1.01.2016

Quan es parla de jocs de taula es pot dir que el món es divideix en dos tipus de persones.  Per una banda hi ha els jugadors, aquells que s’hi poden passar moltes hores provant un rere l’altre i que busquen jocs força elaborats i complexos. En alguns casos les partides es desenvolupen gairebé en silenci, ja que els jocs requereixen estar una bona estona pensant la millor jugada.

I per altra banda hi ha tots aquells que juguen per fer coses plegats amb els amics o la família, com a complements a totes les formes d’oci. Aquests busquen jocs amb regles simples, que no tinguin una gran profunditat estratègica, però sobretot que  tinguin una alta càrrega comunicativa.

Aquesta llista està pensada pels segons. Són jocs que han sortit fa pocs mesos, que tenen molta qualitat de joc i, sobretot, que permeten parlar mentre s’hi està jugant.

 

1. El espía que se perdió

És l’opera prima d’Alexandr Ushan i ha estat editat per Zacatrus. Un advertiment, bans de començar la primera partida cal treballar una bona estona (uns cinc minuts, no patiu), ja que és necessari fer molts paquets de cartes i desar-los en una bossa de plàstic. Dins de cada paquet hi ha un set cartes amb personatges en una mateixa localització i una on hi posa “espia”. Veureu que la feinada val la pena.

Poden participar fins a vuit jugadors, cadascú rep una carta de personatge i quan comença la partida es comença una conversa plena de mitges veritats i dobles sentits on l’espia intentarà descobrir la localització dels altres personatges i aquests faran tot el possible per desemmascarar l’espia. Es tracta, en definitiva, d’un nou gir als tradicionals jocs de rols ocults, però amb unes regles tan simples que quan s’acaba una partida vénen ganes de fer-ne una altra.

 

"El espía que se perdió" és un joc de regles molt simples i de molt de diàleg.

“El espía que se perdió” és un joc de regles molt simples i de molt de diàleg.

 

2. Mafia de Cuba

Creat per Loïc Lamy i Philippe des Pallières i editat per Asmodee (amb les regles també estan escrites en català, una tendència cada cop més estesa en editorials catalanes i espanyoles). D’entrada sorprèn la presentació, ja que es juga amb una capsa de cigars on hi ha petits diamants i diferents fitxes.

En aquest cas un dels jugadors és el cap de la màfia, i la resta de jugadors, que es van passant la capsa, trien si volen agafar diamants i ser un lladre, si volen convertir-se un còmplice del mafiós agafant un personatge, un membre de la CIA o un murri que no agafa cap element.

Un cop la capsa torna a mans del capo i mira el seu contingut, enceta un diàleg, amb mentides assegurades, on intenta esbrinar què s’ha trobat dins la capsa quan ha arribat a les seves mans. En aquest cas hi poden participar entre 6 i 12 jugadors i la mecànica de joc facilita les converses durant la partida i, sobretot, a la fase final.

A Mafia de Cuba els jugadors decideixen en quin bàndol volen estar agafant, o no, objectes d’una capsa de cigars.

A Mafia de Cuba els jugadors decideixen en quin bàndol volen estar agafant, o no, objectes d’una capsa de cigars.

 

3. Código Secreto

Pels amants dels jocs de deducció, aquest és un dels autors més interessants del panorama lúdic actual, Vlaada Chvátil. El tema, aquesta és una opinió personal, està una mica agafat pels pèls, però no treu que acabi sent un joc excel·lent, amb una mecànica molt simple que recorda a la segona ronda del Time’s Up, i per tant un èxit assegurat entre els molts fans d’aquest joc de colla, i que resulta  molt adequat per a tota la família.

Es formen dos equips (poden participar fins a vuit jugadors). Al centre de la taula hi ha una sèrie de cartes amb una paraula al seu interior. Un jugador de cada equip és el cap i reben una carta amb la posició de les paraules que pertanyen a cadascun dels equips i la posició d’una paraula assassina.

Els caps han de dir una sola paraula que ajudi als jugadors a descobrir una o més d’una cartes del seu equip. Guanya qui aconsegueixi primer trobar-les totes.

Sens dubte Código secreto és tan simple que està destinat a convertir-se en un clàssic dels party games, jocs que cal portar sempre a sobre per assegurar la diversió a qualsevol trobada.

 

"Código secreto" està destinat a convertir-se en un clàssic dels jocs que cal portar a sobre a qualsevol trobada.

“Código secreto” està destinat a convertir-se en un clàssic dels jocs que cal portar a sobre a qualsevol trobada.

 

4. El Capità Flint.

No tot són jocs per a grans grups. Viravi, la jove editorial de Granollers ens ha regalat fa pocs mesos l‘edició d’un bon joc per jugar en família. Es tracta de Capità Flint, creat per Josep Maria Allué i que, per explicar-ho en poques paraules, suposa un nou gir al popular Jungle Speed o al tradicional Encenedor.

En aquest cas som un grup de pirates que es reparteixen un botí. Els jugadors giren cartes, fan combinacions segons el tipus de tresor o el color que tenen i han d’estar molt atents a les petites icones que hi ha a cada il·lustració, ja que podrà fer que hagin d’actuar molt ràpidament per atrapar a “parche”, el lloro dels pirates.

El joc curt, fàcil d’aprendre i que es pot jugar amb infants de més de 8 anys (o menors si són bons jugadors). I com la capsa no és gaire gran, serà un gran joc per quan es fa un viatge familiar.

 Capità Flint és un bon joc familiar que barreja estratègia a l’hora de combinar les cartes i rapidesa per agafar la del lloro.

Capità Flint és un bon joc familiar que barreja estratègia a l’hora de combinar les cartes i rapidesa per agafar la del lloro.

 

5. Piratoons

Aquest fa bon pack amb l’anterior, ja que també és un joc de pirates i s’adreça a un tipus de públic semblant al Capità flint. En aquest cas es tracta d’aconseguir el millor vaixell amb la millor tripulació. La mecànica és molt trepidant i combina una compra contra rellotge amb una licitació de les peces que no s’han comprat.

Els jugadors hauran de ser molt ràpids, però sense perdre de vista tots els petits elements amagats a les il·lustracions i que hauran d’estar relacionats. Així que seny i rauxa, aquestes dues virtuts tan catalanes, també hauran de formar part de l’estratègia dels pirates.

Piratoons és un joc de Olivier Grégoire i Thibaut Quintens i ha estat editat per Abba Games, una nova editorial amb un catàleg de moment força heterogeni. Les partides solen ser curtes i molt trepidants; això sí, no estan recomanades per als amants dels jocs tranquils.

Piratoons té una edició molt acurada i està recomanat per als amants dels jocs ràpids.

Piratoons té una edició molt acurada i està recomanat per als amants dels jocs ràpids.

 

6. Mercurio

Fugim de les mans dels pirates per caure amb la dels mags. Mercurio ha editat fa pocs mesos El portal de Molthar de Johannes Schmidauer-König un joc de cartes on hem d’entrar a portals màgics per tal d’aconseguir el poder que ens faci ser mereixedors de l’escollit per una antiga profecia.

Encara que la història que s’explica no acaba de convèncer, reconec que no són un gran seguidor de les històries màgiques, té una mecànica força senzilla que permetrà fer que puguin participar sense problemes els més grans de deu anys.

La corba d’aprenentatge és la forma com anem aprenent mica en mica totes les mecàniques del joc sense sentir que ens resulta massa complicat. A El portal de Molthar la corba és suau i al llarg de la primera partida es van adquirint tots els coneixements necessaris. I després de la primera el jugador s’adona que ja pot començar a aplicar tot el que sap en elaborar una estratègia. I això sol sovint provoca que es torni a jugar.

Una de les virtuts de El portal de Molthar és la senzillesa de les seva mecàniques que permet fer algunes estratègies força elaborades.

Una de les virtuts de El portal de Molthar és la senzillesa de les seva mecàniques que permet fer algunes estratègies força elaborades.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

7. Noches de sangre

30 días de noche és una col·lecció de còmics de Steve Niles i Ben Templesmith i de la que es va fer una pel·lícula. Fidel Montesino es va quedar atrapat per la història i va decidir agafar aquest univers per al seu joc.

A Noches de sangre els jugadors han de sobreviure a un grup de vampirs afamats en un lloc sense llum solar durant trenta dies i per fer-ho han de moure’s per diferents llocs del poble i trobar provisions i elements que permetin salvar-se i lluitar contra els vampirs.

Evidentment per sobreviure no es pot anar sol, sinó que caldrà cooperar amb altres jugadors, i la conversa està assegurada, encara que per guanyar calgui mirar per la pròpia puntuació. Així que serà equilibrar la cooperació i l’oposició per tal d’aconseguir els propis objectius.

La publicació neix d’una campanya de micromecenatge, es van arribar gairebé als 20.000€ dels 4.000 que es demanaven. S’ha editat gràcies a GDM Games, una altra editorial catalana que ha començat a publicar el darrer any.

 

8. Fila Filo

I deixo per al final un dels jocs estrelles d’aquest Nadal. Fila Filo és un joc rodó adreçat als més petits. Té una mecànica simple i una l’estètica, feu una ullada a la fotografia i ho entendreu, que acompanya molt.  El seu autor és  Roberto Fraga, i ha guanyar l’Spiel des Jahres infantil (el premi a milor joc de l’any d’Alemanya i un dels de més prestigi del món) Ha estat editat al nostre país per Devir, de nou amb regles en català.

El joc és rodó perquè barreja una mecànica simple que permet elaborar estratègies amb una estètica espectacular.

El joc és rodó perquè barreja una mecànica simple que permet elaborar estratègies amb una estètica espectacular.

El joc s’explica molt ràpidament. Cada jugador porta un grup de formigues i han de travessar el bosc intentant esquivar l‘aranya Filo i les seves germanes. Per fer-ho es tiren tres daus i segons el resultat s’avancen les formigues, es mouen les aranyes o es mou una soca que fa la guitza als adversaris.I com la mecànica s’aprèn tan ràpidament, els jugadors poden elaborar les seves estratègies per aconseguir ser els guanyadors de la cursa.

Fila Filo és una aposta segura. Als petits de la casa els atrapa immediatament. I als grans, reconeguem-ho, ens encanta fer-nos la guitza. Què més volem?