5 pel·lícules d’autor que no et pots perdre quan s’estrenin

23.05.2019

La noció que vertebrava el Festival de Cinema d’Autor de Barcelona en aquesta novena edició eren els plaers culpables. Era evident que no es tractava de dedicar una retrospectiva a Michael Bay, sinó, com ens aclaria l’excel·lent tràiler del festival, d’establir un marc mental que interconnectés els films programats a partir de les seves múltiples maneres de retratar allò que ens remou per dins. Molts d’aquests títols quedaran sense distribució, però n’hem triat uns quants que, amb una mica de sort, podreu veure al llarg dels pròxims mesos.

David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto, protagonistes d’Els dies que vindran, la nova pel·lícula de Carlos Marqués Marcet

Els dies que vindran

Ens prenem la llibertat de començar per la clausura del festival perquè, tenint-la recent, és difícil treure’s del cap ‘Els dies que vindran’. El punt de partida és simple: María Rodríguez Soto i David Verdaguer esperen una filla en la vida real, i aprofitant l’avinentesa Carlos Marques-Marcet, Clara Roquet i Coral Cruz elaboren un guió que tracta sobre les emocions que pot sentir una parella en aquest punt de la seva vida (aquí ens ho explica el mateix director).

La pel·lícula es veu obligada a passar pel tràmit dels conflictes mundans, que com més es concreten i es verbalitzen menys efectius i empàtics resulten, però cada mirada a l’infinit, cada expressió de dubte o de certesa, cada gest d’amor, carreguen tot el pes de la veritat amb una potència demolidora. L’equip artístic posa tota la seva intimitat al servei d’una història inventada per convertir-la, de la mà d’una direcció sensible, en una realitat universal, bella i indiscutible. Seríeu molt injustos amb vosaltres mateixos si cometéssiu l’error inadmissible de no anar-la a veure.

Diane

“La vida és una puta merda i al final et mors”, digué una vegada l’entranyable becari de ‘La Competència’ Jean-Paul Desgrava, qui sap si posseït per l’esperit d’algun homònim seu. Aquesta és una tesi que podem assumir des de la ràbia, des de la impotència o des de la tristor, però poques vegades una pel·lícula l’havia aconseguit reflectir d’una manera tan tendra i honesta.

La Diane pul·lula entre les tragèdies que l’envolten i els seus múltiples compromisos socials, sempre amb una sensació de deure envers les persones que hi ha a la seva vida. A poc a poc, es veu obligada a contemplar el sentit d’aquest deure i el que queda de la seva vida quan no és viscuda per als altres. Després d’una llarguíssima carrera acadèmica, i prop d’una edat on molts ja pensen en la jubilació, el crític i documentalista de cinema Kent Jones s’estrena en la ficció d’una manera tan brillant i profunda com es podria esperar en teoria però mai des de la pràctica d’una persona que ha dedicat la seva vida a estimar i comprendre el cinema.

In Fabric

Com s’aborda, després d’allunyar el discurs d’aquest darrer D’A del concepte tradicional de “guilty pleasure“, el comentari d’un film que tracta sobre un vestit maleït assassí? Ja es coneix la passió pel giallo de Peter Strickland, que a ‘In Fabric‘ adopta els codis del terror italià dels 70 i els trasllada a la seva Gran Bretanya natal, però és necessari apuntar què és el que fa que el seu cinema no sigui redundant a aquestes alçades del segle XXI. El substrat de base és deliberadament ridícul, i és evident que Strickland no perd l’oportunitat de divertir-se amb autoconsciència; ara bé, les aspiracions del film van bastant més enllà de les sessions de mitjanit.

Ara que ja fa dècades que a les classes de guió s’ensenya que una escena ha de servir per desenvolupar o bé l’argument o bé el personatge, és important recordar que el cinema és a la seva manera una art plàstica i que els colors i les textures constitueixen una entitat autosuficient, que pervertir i recargolar diàlegs pel plaer sonor de fer-ho és un dret, que la justificació i la causalitat estan sobrevalorades, i que una visió creativa inefable pot erigir una mitologia morbosa i inquietant de la més ridícula de les premisses. Difícilment pescareu el cinema de Strickland fora de festivals o Filmin, però la lliçó és universal.

The Mountain

Hi ha una tendència un xic irritant entre crítics i redactors arreu d’esmentar obres mestres sense solta ni volta per generar hype sobre els nous films que comenten. “La Taxi Driver del segle XXI!”. “L’Exorcista de la nostra generació!”. A la fitxa que el D’A tenia de ‘The Mountain‘ s’hi esmentava ‘The Master‘, i el que més sorprenent resulta és que no era en va.

La joia de P.T. Anderson il·lustrava un revers erràtic i desfet de l’American way of life a partir d’una de les seves víctimes i una figura messiànica, L. Ron Hubbard. El que a ‘The Master‘ eren cervells abduïts, a ‘The Mountain‘ són cervells directament mutilats: els que lobotomitza un doctor que exerceix aquesta tècnica a les acaballes de la seva popularitat. Compartim punt de vista amb el jove fotògraf que l’acompanya, i compartim experiència gairebé física amb tots els trossos de carn amb vida que van quedant al seu pas. La narració es fa hermètica, es fragmenta, es dissol a cada moment. Rick Alverson ha fet fama retratant paratges erms i interiors humans devastats tot deixant un rastre de riallades desencaixades a les butaques, però aquí no queda ni marge per la conya desangelada. I el resultat és aclaparador.

The Sisters Brothers

És curiós veure com molts grans cineastes d’avui semblen entestats a tornar a un gènere com és el western, on amb ‘Unforgiven‘ s’hauria pogut assumir fàcilment que no quedava res més per dir. La resposta evident és que, per molt que passi el temps, aquest gènere sempre permetrà materialitzar una tesi contemporània. Això ho facilita el seu imaginari concret, una reducció als mínims de la condició humana: un desert on déu no existeix; petites píndoles de civilització artificial on les normes només es compleixen per l’aplicació d’un poder vertical i violent; persones que o bé lluiten contra la seva reducció a arquetip o bé la segueixen rigorosament.

A l’oest de Jacques Audiard, que és el de tothom, els dos germans del títol persegueixen fugitius i deutors d’un poder local. El cas que els ocupa és el d’un home que se suma a la febre de l’or, descobrirem, per fundar una utopia que subverteixi els mínims que tot just enumeràvem. Això serveix al director francès per articular un discurs precís i actual sobre el capitalisme i una perversió inherent que escapa a la voluntat humana. Per descomptat, també sobre la família. Aquesta s’estrena avui mateix, així que ja us hi podeu posar.