50 números de ‘L’Espill’, la revista fundada per Joan Fuster

24.01.2016

La revista d’assaig L’Espill, que publiquen la Universitat de València i Edicions 3i4, acaba d’arribar al número 50, en la segona època, ja que hi va haver un període anterior sota el mestratge de Joan Fuster, entre altres assagistes valencians il·lustres. El número 50 dedica íntegrament les seues pàgines a Europa. Un tema tan actual com difícil i controvertit, farcit de plecs i rugositats, d’entrebancs i de reptes –i raptes– que vénen de molt temps enrere.

Joan Fuster

Joan Fuster

La pertinència del monogràfic sobre el Vell Continent és òbvia, com ben bé s’assenyala a l’editorial: “Però ara Europa trontolla. La construcció europea està aturada i al nostre voltant s’encadenen les crisis. Sovint d’un dramatisme esfereïdor. Europa mostra obertament –i ens horroritza– la seua pitjor cara: la insensibilitat davant el patiment dels altres, siguen compatriotes grecs o sirians. O les víctimes de les polítiques d’austeritat a tots els països de la Unió i especialment als del sud i l’est. Una malaltia recorre Europa, i és la disgregació del seu model polític i social d’èxit”. Potser és en aquest vessant, el de les desigualtats, en plural, on més cou la nafra d’Europa, com ho palesa Josep Maria Terricabras en un article inclòs a la revista: “Certament, s’ha de treballar encara molt per transformar aquesta Europa en una Europa social, interessada en el creixement i en el benestar més que no pas en l’austeritat a qualsevol cost”.

La crisi europea afecta més acarnissadament els estats del sud i de l’est, i, sobretot, la gent, les classes baixes i mitjanes, si és en queda alguna cosa d’aquesta darrera franja social –fa l’efecte que ara tots som classe subalterna. Un empobriment al qual se li ha d’afegir un creixent i preocupant sentiment xenòfob promogut fins i tot per alguns governs del nord. Un repàs diari pels principals rotatius europeus constata la construcció mental, però també física, d’un mur que tracta d’impedir –o de controlar severament– l’acollida d’immigrants al “paradís” europeu. En aquesta línia de despropòsits de caire racista, intolerant i barroer, llegia aquesta mateixa setmana de gener, al Diário de Notícias de Lisboa, un editorial ben eloqüent: A Dinamarca prepara-se para confiscar bens valiosos e dinheiro aos refugiados que entrem no país com mais de 1.340 euros. A intenção do governo de Copenhaga é que sejam os asilados a pagar as despesas do acolhimento. Depois dos muros e das ações musculadas da Hungria e da Polónia, eis que é dos solidários países nórdicos que chega a última vaga contra os que fogem à guerra e procuram no espaço europeu uma oportunidade de sobrevivência. E, mais uma vez, a Europa assiste impávida e serena à escalada xenófoba.

Hi ha un article de la revista que et deixa bocabadat, i literalment amb un nus a la gola. Em referisc a “Les ales tallades de l’òliba grega”, del jove traductor i professor austríac Sebastian Landschbauer. Entre altres perles vergonyants hi apunta que, amb la crisi, a Grècia hi ha qui guanya per un treball a temps complet durant un mes entre 100 i 150 euros, i que la prostitució ha augmentat un 1.500%. La paradoxa és que el país hel·lènic té el pressupost militar més alt d’Europa, 10.000.000.000 d’euros, i paral·lelament a aquesta dada aberrant i inaprehensible, la pobresa ha augmentat exponencialment i es dispara la taxa de suïcidis. Així de clar i ras, mentre Alemanya es lucra com més va més interessadament i deshumanitzada.

Número 50 de 'L'Espill'.

Número 50 de ‘L’Espill’.

Tots els articles apunten d’alguna manera o altra als desequilibris socials i territorials que patim a Europa. I a la necessitat de corregir aquest dèficit en pro d’una Europa més justa, democràtica i solidària, també amb els que vénen d’altres països. Així ho assevera Simona Škrabec: “És l’hora de sospesar el dolor que han provocat els ideals d’un continent massa capficat en la protecció dels seus privilegis”. I s’hi insisteix, també sobre el problema europeu, en clau política, filosòfica, econòmica, demogràfica, cultural, etc., en d’altres articles a cura de noms insignes: Antoni Martí Monterde, Enzo Traverso, Adolf Beltran, Josep Lluís Gómez Mompart, Antoni Mora, entre altres. Hi ha, a més a més, un article deliciós i molt sentit del filòleg rus Andrei Kurkov sobre l’extinció de les llengües a Ucraïna i Rússia –un tema a bastament tractat pel sociolingüista Jesús Tuson.

Aquest número de L’Espill –tot un luxe del pensament crític– rebla el clau del monogràfic amb la publicació de dos documents històrics de Joan Fuster i de Vicent Ventura sobre el tema d’Europa. A la manera de colofó final, l’assagista valencià, per exemple, insisteix en la necessitat d’Europa. Una Europa mil·lenària, segons l’historiador Antoni Furió, qui presenta el document del seu paisà de Sueca. Comptat i debatut, a pesar de tots els problemes que assetgen el Vell Continent, i en paraules de Joan Fuster, “Europa és, sobretot, una solució […] una tradició intel·lectual […] una esperança política […] un imperatiu moral”.