50 anys sense Caterina Albert

Enguany fa 50 anys de la desaparició de Caterina Albert. És per això que reproduïm un article de Núria Nardi extret del número de maig de 2005 de «Serra d’Or», titulat «Caterina Albert / Víctor Català: dona i escriptora». Amb aquest escrit coneixerem més la figura literària i personal de Víctor Català tan mereixedorament reconeguda, com a escriptora i com a dona.

Víctor Català apareix el 1901 com a pseudònim que encapçala el llibre de poemes El cant dels mesos. L’autora que s’hi amaga opta, en publicar el seu primer llibre, per la protecció d’una màscara literària, «una careta» amb paraules seves. És la resposta a l’escàndol provocat en revelar-se el nom d’una dona, Caterina Albert i Paradís (l’Escala, 1869-1966), com a autora del monòleg teatral La infanticida, premiat als Jocs Florals d’Olot l’any 1898. Aquest pseudònim li suposa una protecció davant dels prejudicis envers les dones escriptores i li permet de mantenir una dicotomia, més o menys accentuada, entre la vida privada de Caterina Albert i la figura pública de l’escriptora Víctor Català.

Així, la dona, Caterina Albert, de classe benestant de propietaris rurals, s’acomoda socialment als condicionaments de la seva classe per tal de ser acceptada per la seva família i el seu entorn. En canvi, l’escriptora defensa la seva sinceritat creativa, sense limitacions ni condicionaments, i la independència moral de l’obra d’art. Víctor Català dirà o farà fer als seus personatges allò que Caterina Albert no pot dir ni fer. Per preservar aquesta llibertat creativa, l’escriptora no s’empara únicament en el pseudònim, utilitza diferents estratègies per evitar el joc de la competitivitat i així seguir, sense retrets, la seva vida d’escriptora, en la qual se sent totalment segura. Recorda insistentment la seva condició d’autodidacta i la manca de formació acadèmica. Mostra una aparent ingenuïtat reflectida en les nombroses «captatio benevolentiae» dirigides als llegidors en els pròlegs amb què encapçala les seves obres. I, finalment, es resisteix a formar part dels cercles socials dels escriptors i a participar en actes públics; només ho va fer en comptades ocasions.

Aquesta actitud, aquesta dualitat, la mantindrà al llarg de la seva vida, potser d’una manera més radical als inicis, quan encara no se sap qui s’amaga darrere del pseudònim, i als últims anys, quan es retira definitivament a l’Escala i es mostra, fins i tot, reclosa al llit. Entremig, sobretot a partir de l’èxit de Solitud (1905), Caterina Albert ha d’acceptar ser reconeguda i ser reclamada en el món literari i cultural.

En els anys d’esplendor, Víctor Català es debat entre la defensa de la seva independència i la satisfacció del reconeixement. Per això les seves aparicions públiques són ben poques, malgrat les llargues estades a Barcelona, i, en canvi, per mitjà de les visites privades o des de la distància, no menys interessant, del contacte epistolar, manté múltiples relacions literàries amb escriptors i escriptores com és el cas de Narcís Oller, Joan Maragall, Lluís Via, Francesc Matheu…, o de Dolors Monserdà, Maria Domènech…, per citar les més conegudes.

Malgrat l’aparent resistència a «mostrar-se», hi ha alguns textos que permeten esbrinar la personalitat, el pensament i la ideologia de Caterina Albert. Concretament els dos discursos que va pronunciar en les poques ocasions que acceptà una participació pública: la presidència dels Jocs Florals de l’any 1917, on pronuncià el discurs «De civisme i civilitat», i l’entrada a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona l’any 1923, on ocupà la vacant de Frederic Rahola. A aquests discursos s’hi poden afegir els epistolaris i un conjunt de proses literàries sobre animals o objectes propis, records d’infantesa, impressions personals sobre personatges reals o esdeveniments, que al llarg de la seva carrera havia anat escrivint, algunes de les quals estan recollides al volum titulat Mosaic (1946).

En aquests textos Caterina Albert mostra una personalitat forta i segura, que atribueix a l’educació rebuda al clos familiar per línia femenina, sobretot de l’àvia, que li transmet els seus coneixements de cultura popular i li genera l’interès per recollir el folklore de la seva terra, un interès que comparteix amb la mare i la germana. És l’àvia, també, i la família en conjunt, qui li dóna la llibertat suficient per a satisfer les seves inquietuds culturals i artístiques per mitjà de la lectura i de la pràctica de les seves habilitats, dirigides des de molt jove cap a l’expressió artística: el dibuix, la pintura, l’escultura i, especialment, l’escriptura.

La seguretat i la defensa de la llibertat en la creació es manifesten en el rebuig de la disciplina i la recerca de la pròpia individualitat, com aconsella a la prosa «L’originalitat»: «Deixa que els demés, atiats per una quimera xorca, s’emmigranyin cercant motlles nous i, per emmotllar-s’hi a la força, esguerrin lo poc o molt que són.»

La seguretat en el criteri propi es fa palesa també en relació amb la llengua, no solament pel que fa a l’opció per l’escriptura en català, pel gust que sent per l’expressió en la llengua pròpia i per la seguretat i la confiança en la pròpia expressió, sinó també per la incomoditat que mostra davant les propostes normativitzadores dels noucentistes, a les quals es resisteix convençuda que empobreixen la llengua i que restringeixen les seves possibilitats expressives. No obstant això, va permetre l’adaptació ortogràfica dels seus escrits, amb algunes excepcions en què mai no va transigir.

En el terreny ideològic, Caterina Albert, influïda pel seu pare, que formava part de la branca moderada dels republicans empordanesos i havia estat diputat pel partit liberal, s’identifica amb el pensament català tradicional. Significativament, a l’article «Del viure i del morir» destaca com a qualitats més valuoses en aquesta vida el «saber-la fer bella, útil i exemplar» i tria tres noms que les encarnen: Prat de la Riba, Lleó XIII i Torras i Bages, representants del catalanisme conservador i del catolicisme.

Entre els anys 1907 i 1930, Caterina Albert mostra una certa preocupació pels temes relacionats amb l’educació i el bé comú. En concret reflexiona sobre l’educació i el feminisme, que entén com a elements de regeneració i perfeccionament de la societat. Aquesta preferència es pot observar també en alguns dels seus contes d’aquests anys, com «La Mare-Balena» i «Temptació», del recull La Mare-Balena (1920), que prenen un caràcter didàctic, a diferència dels altres, en què el comportament incívic no és presentat de manera alliçonadora, sinó crítica.

Pel que fa al feminisme, distingeix el radical d’alguns grups de fora, referint-se a les sufragistes, del que ella anomena «racional», que identifica amb el moviment català de Dolors Monserdà, catòlic, burgès i conciliador amb els homes. El primer no l’accepta, no tant per discrepàncies essencials, com per prejudicis socials i ideològics. Malgrat que en diversos textos fa referència al paper social de la dona, l’argumentació més detallada és la del discurs dels Jocs Florals, on es veu clarament que entén el feminisme com una forma d’intervenció per a la recuperació del conjunt de la societat.

L’estètica del clarobscur

Després d’haver-se donat a conèixer el 1901 amb un llibre de poesies, El cant dels mesos, i un de teatre, Quatre monòlegs, Víctor Català assoleix l’èxit el 1902 amb un recull de narracions, Drames rurals, responsable, així mateix, del descobriment de la personalitat femenina que s’amaga sota el pseudònim i del reconeixement de la qualitat literària de l’autora, refermat el 1905 amb la novel·la Solitud. A partir d’aquest èxit, la trajectòria de Víctor Català agafa un rumb definitiu que suposa la dedicació gairebé en exclusiva a la narrativa, gènere en el qual se sent còmoda i segura, malgrat la seva gran passió per la poesia i especialment pel teatre.

Al llarg dels cinquanta anys de dedicació a la narrativa, i malgrat la manca de regularitat en les dates de les publicacions, interrompudes durant el Noucentisme, la guerra civil i el silenci obligat de la postguerra, les característiques de l’obra són gairebé invariables, com ho és la concepció que Víctor Català té de la literatura i la seva identificació amb l’estètica del negre o del clarobscur.

Aquesta opció pel negre, comuna a d’altres autors modernistes, l’autora la justifica com una tendència innata i irreprimible a mirar la vida pel cantó ombrívol, la bellesa del qual, «la voluptat del dolor», considera tan apassionant com «la voluptat del plaer».

El món rural, amb els seus personatges primaris i feréstecs, li forneix els materials més idonis, com confessa a Narcís Oller en una carta del 15 de gener de 1903: «El que a mi em temptà fou el vigor de clarobscur que veig en l’ànima esquerpa del poble terrassà, en aquesta immensa pedrera de la que tantes estàtues es poden treure, tant més potents, quant més cantelludes.»

Les temàtiques centrades sobretot en la problemàtica de les relacions humanes i dels comportaments individuals o col·lectius, es concreten especialment en històries que mostren les tensions de l’individu en un món hostil, i, en casos més concrets, la problemàtica de la dona davant el context social, amb un especial interès pels mons interiors. Cal remarcar que en el fons de les obres de Víctor Català sempre hi ha present la rebel·lió de Caterina Albert contra les forces que coarten i limiten la realització de les personalitats. Per això les seves obres es converteixen en un revulsiu, o en alguns casos són una crítica evident.

Amb la distància del temps i des de la perspectiva d’una altra generació, podem veure la dualitat de Caterina Albert / Víctor Català com una actitud vital coherent que li permet la conciliació entre la vida privada i la vida pública i que fomenta, en la seva llarga trajectòria vital, la consolidació d’una personalitat que pot ser mirada des de perspectives diferents. Avui, vista i acceptada globalment, ha esdevingut un model reconegut per la seva diversitat de dona i d’escriptora.