50 anys d’una història d’amor

10.12.2012

Has llegit, lector, lectora, “Any”, de Gabriel Ferrater? És el poema dedicat a Helena Valentí, prohibit per la censura, que estava destinat a obrir la segona secció de Teoria dels cossos, més endavant quarta secció de Les dones i els dies, aquells 28 poemes amorosos amb títols d’una sola paraula i ordenats alfabèticament (la secció, en la versió definitiva, va de “Boira” a “Xifra”).

 

Arxiu Ferrater

 

Ara pots llegir “Any” dins el suplement de quatre poemes de la pulquèrrima i barata edició de Les dones i els dies que Jordi Cornudella va publicar l’any 2010. En la seva “Nota al suplement”, Cornudella l’encerta: “Si l’edició definitiva de Les dones i els dies l’hagués feta l’autor, és segur que ‘Any’ i ‘Cadaqués’ haurien anat a parar al lloc que els correspon per ordre alfabètic dins de la secció 4, mentre que ‘Midsommarnatt’ i ‘Prop dels dinou’ s’haurien afegit versemblantment a la cua de la secció 5, just abans del poema de clausura, ‘Teseu’.” (pàg. 212). Abans del 2010, el poema s’havia pogut llegir al suplement “Quadern” del diari El País el 16 de febrer de 2006.

Gabriel Ferrater i Helena Valentí a Londres l'any 1963 | Arxiu Ferrater

El cas és que fa ràbia lectora que la censura ens escatimés “Any” –per la futilitat de l’al·lusió al coit del setè vers i, cosa que devien considerar pitjor, la brillant comparació de la parella que s’estima en la intimitat amb una cèl·lula clandestina del partit comunista. El poema és ben fàcil d’entendre, i tenia la gràcia –posat darrere de l’epígraf algebraic referit al cos de Galois C2, un dels cossos més simples, consistent en dos elements, que encapçalava la secció– d’establir amb claredat el marc de tota la segona secció de Teoria dels cossos des de la primera estrofa: “Mil nou-cents seixanta-dos. / Avui, primer de gener, / em prometo l’any ben teu. / Com te’l promets tu, amor?”. Són els poemes de l’any d’amor d’un home i una dona, del poeta i d’Helena Valentí. L’epígraf de l’àlgebra de Paul Dubreil que precedia “Any” no era pas gratuït, sinó del tot intencionat, plantejant la secció com una mostra de les operacions i resultats possibles en les relacions entre un home i una dona concrets que s’estimen:

L’un des corps les plus simples est le champ de Galois C2, de deus éléments o, e, dont les tables d’addition et de multiplication sont:

 

+ o e        x o e

o o e       o o e

e e o       e o e

 

La nota autobiogràfica de les pàg. 19-21 de Papers, cartes, paraules ens diu que “Ferrater va passar tres anys estudiant àlgebra, i matriculant-se, a la Universitat de Barcelona, per als estudis d’una cosa que en diuen matemàtica”. El matís és clar, i potser no s’ha tingut prou present: l’interès de Ferrater es concentrava en l’àlgebra, no pas en les matemàtiques en general –Eduard Bonet ha confirmat que aquest interès no era superficial sinó del tot fructífer, i coherent amb l’interès de Ferrater per la filosofia analítica i amb la dedicació posterior a la lingüística (cf. especialment la pàgina 340-342 del seu llibre Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres).

Arxiu Ferrater

Per descomptat, al poema, per llegir-lo, no li calen explicacions prèvies ni consideracions algebraiques per fer-se entendre ni per produir plaer. Apuntaré només, doncs, tres observacions –cadascuna més especulativa que l’anterior– que suggereix l’existència del poema “Any”, observacions que en tot cas em serviran per destacar la deliberació artística amb què Ferrater treballava i per qüestionar l’arbitrarietat que s’ha atribuït a la secció en què hauria d’haver quedat inclòs. En primer lloc, si Auden havia ordenat capritxosament els seus Collected Shorter Poems per l’ordre alfabètic dels seus primers versos, per esbarriar una cronologia que ja se li tornava inextricable a la memòria, i si Carner també havia ordenat alfabèticament pels títols els cent cinquanta-quatre poemes del Bestiari de 1964 (amb la diferència que els títols de Carner es poden compondre de més d’una paraula), potser Ferrater, que sempre acaba superant els poetes que estima, devia intentar el contrari d’Auden i Carner i anar un pas més enllà que els dos predecessors.

Potser l’ordenació de la segona secció de Teoria dels cossos no és pas arbitrària, sinó que, virtuosíssimament, representa al llarg dels seus poemes la història de la parella d’amants. “Xifra”, el darrer poema de la secció, fóra una evocació final que ens fa recular, de forma cíclica, al principi de la relació, al setembre de 1961, quan Helena Valentí portava al món “set mil set-cents seixanta cinc / dies, en cloure’s la nit / que em vas cridar del teu racó”. Crec que els 28 poemes de la secció admeten que els subdividim en dos grans blocs: el primer, que es deixa ordenar cronològicament sense patir gaire, va dels inicis de la relació, amb “Any”, situat a l’1 de gener de 1962, al clímax de “Joc”, “Kensington” –on Gabriel Ferrater i Helena Valentí van viure fins al juliol de 1963– i “Kore”, mentre que el segon bloc, el componen poemes intemporals i poemes que tracten del progressiu deteriorament de la relació (“Neu”, “Noies”, “Perdó”, “Plorar” i “Solstici”); entremig, dos poemes que fan de frontissa, “Lorelei” (que remet al poema final de la secció) i el seu simètric “Metrònom”. Els poemes de la quarta secció no segueixen la mera arbitrarietat de l’ordre alfabètic.

La segona observació és numèrica. La quarta secció de Les dones i els dies conté 28 poemes. Aquest nombre és premeditat, significatiu: quan la censura va prohibir “Any”, Ferrater va optar per afegir a la secció un poema nou, “Corda”; 28 són els dies del cicle menstrual, una al·lusió que no sembla pas forçada en un llibre titulat Les dones i els dies, i, en fi –començant a forçar la màquina–, la secció, poemes d’amor del començament al final, amb estrofisme ben variat, no conté cap sonet, la forma per excel·lència de la poesia amorosa –en contrast amb Da nuces pueris i Menja’t una cama, en què Ferrater componia molts poemes en 14 versos blancs, sense indicació estròfica… I resulta que aquesta secció de poesia amorosa es deixa subdividir amb facilitat en dos blocs precisament de 14 poemes cadascun (si assignem un poema frontissa a cada bloc), en un bloc de poemes d’amor i en un bloc de poemes de desamor i reflexió, 2 cadenes de 14 poemes, que calcarien els 2 amants i els 2 elements del cos de Galois. Si el nombre de 28 poemes fos tan deliberat, potser no tindrà sentit que ens plantegem l’afegit de “Cadaqués” a la secció, que Cornudella dóna per segur.

 

Gabriel Ferrater | Arxiu Ferrater

 

Si l’observació anterior és objectable, la que ve a continuació clama una resposta acadèmica contundent per esbandir-la. Penso en les claus enigmàtiques que s’ocultaven en els poemes dels trobadors. L’absència del sonet en el recull de poesia amorosa combinada amb els dos possibles blocs de 14 poemes cadascun, d’amor i de desamor, són més que virtuosisme. Fan ressaltar una altra absència, la de determinades lletres en la disposició alfabètica de les inicials dels títols dels poemes de la secció:

 

A[ny]  B  B  C  D  E  E  F  F  I  J  K  K  L  M  M  N  N  O  P  P  R  S  S  S  T  U  X

 

Quines lletres hi falten? La Q –i la C–, que podem considerar fonèticament redundant amb la K; la Y, que repeteix el so de la I consonàntica; la Z, que és la darrera –un alfabet inacabat. I quines més? La G –de Gabriel– i la H i la V –d’Helena Valentí. Si més no, és bonic.