50 anys de jazz i ràbia

17.09.2018

“Els festivals de jazz solen fer ràbia”, atesta Joan Anton Cararach, director artístic del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. Som a la roda de premsa de presentació de la 50a edició del festival. Aniversari gruixut. Mig segle de jazz i ràbia. Aquella ràbia que impulsen l’endogàmia i la distinció. Certa arrogància? Res, una olla de tòpics. Ni endogàmic ni tibat. El jazz, de fet, ha estat anys i panys colpejat per judicis inclements: música nul·la, infantívola, primitiva. En aquesta celebració de les 50 edicions, del 29 de setembre al 21 de desembre, escoltarem les veus i les mans de Madeleine Peyroux, Chucho Valdés, Amadou & Mariam, Andrea Motis, Stacey Kent… La llista és llarga, fecunda de talent.

Avishai Cohen. | © Staf Magazine

El festival arrenca el dia 29 amb la combinació Jazz&Food al Moll de la Fusta. El jazz, però, ja el venim degustant des de fa unes setmanes: el Grec ja va avançar alguns concerts: Snark Puppy o Pat Metheny (que va rebre la medalla d’or del festival). Aquest Jazz&Food serà la inauguració formal. Dotze hores de melodia dolça, metàl·lica i terrenal: de les 11 h a les 23 h. Hi tocaran Che Sudaka, The Ottis Redding Show, The Black Barbies, Toni Richardson o The Ramblers Septet. El piromusical de la Mercè també retrà un petit homenatge al festival.

A partir d’aquí se succeiran concerts fins a les portes de Nadal. Cacarach posa en relleu l’aposta per la creació catalana. Això, en noms i concerts, és: la Sant Andreu Jazz Band (joves músics dirigits per Joan Chamorro), Andrea Motis amb Ignasi Terraza, també Terraza amb Antonio Serrano o Luigi Grasso, Els Amics de les Arts (amb una proposta “d’elegant pop simfònic”), Mar Vilaseca Quintet, Joan Vidal Sextet i tres veus que despunten amb brillantor: Magalí Sare, Esmeralda Colette i Abril Saurí.

Els grans intèrprets internacionals són els preeminents Chucho Valdés, Tribalistas, Brad Mehldau amb la OBC, Bill Frisell, Avisahi Cohen, Beth Hart, Kyle Eastwood, Madeleine Peyroux, Billy ChildsAmadou & Mariam… Cararach destaca també “la pota” del Decajón: “No tenim por del flamenc”. Un flamenc de tinta jazzística. Amb Mayte Martín, Diego El Cigala o Chicuelo. Són un bon grapat de presències que gràcies a la durada dilatada del festival es podran veure sense atapeir l’agenda. Amb tot, s’ha volgut trenar una programació que funcioni com una “antologia històrica del festival”.

Les xifres, arrodonides, donen una idea de la dimensió de la trobada: més de 150 concerts, 500 músics, una vintena d’espais d’audició (a Barcelona i afores: Cotton ClubGran Teatre del Liceu, Harlem Jazz Club o el Teatre Auditori de Sant Cugat, per exemple). L’any passat la suma de visitants va superar els 100.000 espectadors.

Vulgar vici

Durant la roda de premsa, Cararach va revisar breument la inicial mala fama del jazz. Allà i aquí. Va citar, per exemple, un editorial de The Times-Picayune (un dels diaris més llegits de Nova Orleans) de 1918. A Jazz and jazzism, la capçalera escup: “El jazz és una manifestació més dels gustos vulgars de l’home que no han passat pel rentat de la civilització”. Vici, passa, una cosa demencial. “El jazz ha tingut mala fama durant molts anys. Encara avui hi ha gent que escriu coses molt estranyes. Crítics inclosos. És un gènere ecumènic, amb moltes faccions, i hi ha qui no admet cert tipus de jazz”, explica Cararach.

Saltem a Catalunya. Barcelona, anys trenta. Dos articles de l’any 1936 segueixen aquella línia de desprestigi. Arran del concert de Benny Carter i el Quintette du Hot Club de France, van aparèixer dos articles duríssims, de tarannà racista. El jazz és dibuixat com “una vergonya”, “una música que passarà”, “música de negres (inexistent la correcció política), primitiva, que no mereix estar en una sala de concerts com el Palau de la Música”. Frederic Lliurat és un d’aquests crítics musicals que ataca el jazz amb ferocitat.

Als passadissos jazzístics, però, també hi ha batussa. El 1973, Miles Davis visita Barcelona per presentar un nou projecte de jazz elèctric, experimental. “Feu jazz!”, cridava la gent a Miles i la seva banda. Almenys, així ho esbossa la llegenda. “Hi ha gent que es pensa que Kind of blue [disc de Davis] no és un disc de jazz perquè no swinga. És una batalla molt ridícula. La paraula jazz, de fet, ha estat una paraula molt controvertida. Molts músics no se senten còmodes en aquesta denominació”.

Atendre la revolució

Les 50 edicions són també el moment d’aclucar els ulls i retrocedir temps enrere. El primer festival va tenir lloc fa 52 anys: les edicions del 1977, 1978 i 1979 no van convocar-se. El principi és: el 1966 Joan Rosselló entaula un ambiciós el Festival de Jazz de Barcelona, amb el Dave Brubeck Quartet i el Tete Montoliu Trio al cartell. Rosselló era també el pare del Jamboree. Tot ha canviat radicalment: “No té res a veure el Jamboree d’ara amb el d’aleshores”. Tampoc el festival, que el 1989 passa a ser privat, organitzat per The Project, l’empresa que porta trenta anys al capdavant de la gestió. El 1988 l’Ajuntament de Barcelona decideix centrar-se en les Olimpíades Culturals, el que havia de ser el gran festival de tardor de la ciutat; és aleshores quan prescindeix del Festival de Jazz (el consistori veu el gènere com una cosa antiga).

Aquell any, The Project havia col·laborat amb la producció dels concerts i el 1989, quan s’assabenta de la decisió consistorial, demana la cessió del nom de l’esdeveniment, que els es concedida. The Projecte pren, en solitari, les brides del festival. Fins avui. L’esdeveniment ha esdevingut “patrimoni de la ciutat”. Una ciutat que ha pogut mesurar les talles de Chet Baker, Sarah VaughanMiles Davis. De fet, “el jazz va entrar a la península Ibèrica per Barcelona”, fa veure Cararach, que recalca un detall més: “És l’únic festival privat d’Espanya”.

Avui, el Festival de Jazz encara un futur dolç, amb l’horitzó marcant el camí que porta a la 75a edició, i amb l’objectiu crucial de recollir nou públic. Aquell públic que no crida “feu jazz!”, els espectadors que es deleixen amb la revolució de Kamasi Washington (convidat l’any passat). El jazz ja no és aquell cau de fumaguera, fosc i petit. Es vol, en definitiva, créixer pel flanc del públic jove (que ja tenen, “rabiosament jove”) sense deixar d’abastir el visitant veterà d’una de les “malures que sofrim els blancs”. Tenim dos mesos per glopejar aquesta exquisida vulgaritat.