5 xifres sobre el català

26.03.2016

Des de la seva creació, l’Enquesta d’Usos Lingüístics (EULP), impulsada per la Direcció General de Política Lingüística (DGPL), té com a objectiu conèixer els usos lingüístics dels ciutadans de Catalunya de més de 15 anys, sobretot pel que fa al català. Tanmateix, l’enquesta també serveix per saber amb quina o quines llengües s’identifiquen més els ciutadans del territori i per obtenir informació sobre els coneixements de l’occità i l’aranès. L’enquesta s’elabora cada cinc anys des del 2003: l’EULP13 és la tercera edició. Ara es poden veure els principals resultats de l’enquesta a través d’uns gràfics, que ha creat la DGPL.

Una classe al Centre de Normalització Lingüística | Foto: Noemí Roset

Una classe al Centre de Normalització Lingüística | Foto: Noemí Roset

A Catalunya, la població estrangera que hi resideix s’ha duplicat en deu anys (2003-2013), i la població total al territori ha passat de 6,3 milions d’habitants a 7,5. De fet, durant la primera dècada del segle XXI s’ha produït un creixement de la població, d’una banda, per l’arribada de població immigrant al territori, però, per l’altra, per l’augment de la natalitat. Durant la segona dècada, tanmateix, hi ha hagut una disminució de la població a causa de les emigracions i la davallada de la natalitat: segons les projeccions de població de l’Idescat durant els propers anys es preveu un estancament del creixement demogràfic.

La majoria de la població a Catalunya té els orígens familiars fora del territori. De fet, la majoria de la població nativa a Catalunya es concentra principalment a les franges d’entre 0 i 9 anys i entre 30 i 49 anys, mentre que aquesta xifra es redueix als grups d’edat avançada, sobretot a partir dels 65 anys (la majoria han nascut a la resta de l’Estat espanyol). La població estrangera, en canvi, es concentra entre els 15 i els 49 anys i, especialment, entre els 35 i 44 anys. A continuació presentem cinc dades destacables de l’evolució del català entre el 2003 i el 2013.

Es manté el coneixement del català

En l’àmbit dels coneixements del català (entendre, parlar, llegir i escriure), en comparació amb les dades que oferia l’EULP08, es percep un estancament de la situació, si bé la majoria de catalans afirmen tenir competències en totes les habilitats. Malgrat això, si es compara amb les dades de les enquestes del 2003 i del 2008, creixen les competències d’entendre, llegir i parlar el català. La d’escriure, però, recula tres punts.

 

L’evolució de l’ús del català, estable

La majoria de la població de 15 anys o més té el castellà com a llengua inicial (55,1%) mentre que el català ho és del 31% de la població, el 2,4% de la població tenen el català i el castellà com a primeres llengües i un 10,6% tenen com a llengua inicial llengües diferents. Així mateix, el català és, el 2013, la llengua habitual d’un 36,3% de la població (per sota del castellà, que ho és d’un 50,7% de la població), xifra que ha pujat un punt percentual en comparació amb el 2008 (35,6%), però que no arriba a la del 2003 (46%). El català obté més representació en l’àmbit de la identificació: un 36,4% (en detriment del castellà, que és la llengua en què s’adscriu un 47,6% de la població), per sobre del 31% de persones que tenen el català com a llengua inicial i el 36,3% que la fan servir diàriament.

El català, doncs, ha perdut pes com a llengua inicial i habitual durant el 2003 i el 2008, cosa que es pot explicar pels canvis demogràfics dels últims anys i l’última onada immigratòria (el 2003 només el 4,4% de la població tenia una llengua diferent del català i el castellà, mentre que el 2008 puja al 9,3%). El percentatge de població amb llengua inicial castellana, en canvi, no ha variat gaire al llarg de la dècada.

La transmissió lingüística intergeneracional

El català avança en la transmissió intergeneracional, la qual creix amb el nivell d’estudis i amb la disminució de l’edat. Els usos lingüístics amb els avis, pares i fill més gran demostren que el procés de transmissió lingüística intergeneracional en català ha anat augmentant en l’última dècada; encara queda, però, una mica de camp per córrer.

 

Les preferències lingüístiques en els usos interpersonals

Tal com demostra l’enquesta i el gràfic, el català i el castellà es fan servir en tots els àmbits d’ús, tan públics com privats, i en les relacions interpersonals, sobretot entre els companys d’estudi. Així, doncs, el català s’utilitza sobretot en àmbits on es pressuposa que és la llengua de comunicació bàsica, com ara al metge, als bancs, a les administracions locals o a l’Administració de la Generalitat de Catalunya, mentre que en establiments comercials (grans superfícies) o a l’Administració de l’Estat baixa en detriment del castellà. Això palesa que l’ús d’una llengua o d’una altra respon a uns factors de tipus demogràfic i juridicopolític.

Interès per aprendre el català

Una de les claus per incentivar l’ús del català és l’actitud lingüística de cada persona envers l’aprenentatge d’una determinada llengua. Així, segons l’EULP13, més del 40% de la població adulta té interès a aprendre el català.

Respon a Marc Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. LA TRANSMISSIÓ INTERGENERACIONAL ES MANTÉ ENTRE ELS “INDÍGENES”, PER TANT SI AMB IMMIGRACIÓ MASSIVA ELS IMMIGRANTS NO EL FAN SEU VOL DIR QUE CORRE PERILL, I MÉS SENSE ESTAT I LA GLOBALITZACIÓ. I NO PARLEM DE FORA DEL PRINCIPAT!

  2. Barcelona és capital, i la llengua està de baixa, Feu la prova: pareu l’ orella i compteu quantes converses en catala i quantes en altres llengües heu sentit.

  3. Aquest article ve a dir que el que veiem cada dia (que l’ús del català recula i cada cop es parla pitjor) és una il.lusió.
    A més, dóna per sobreentès –contra tota experiència adulta– que les coses s’arreglen soles. I, per tant, que no cal pas que hi fem res, que de ben segur baixarà un àngel del cel i ens farà la feina.
    I, sobretot, no diu per què a tots els catalans se’ns ha posat l’obligació de saber castellà –se’ns ha posat, l’obligació, per tal que gradualment, insensiblement, ens anem castellanitzant.
    Aquest article és fet per a dificultar la presa de consciència de l’operació d’estat a què estem sotmesos. Operació d’estat amb què els partits independentistes continuen, com si fossin autonomistes –perquè potser ho són– col.laborant.

    • De fet em sembla que per més que es pretengués el que vós dieu, les xifres són tan contundents que qualsevol interpretació en el sentit que dieu es delataria.
      O qui tingui el poder de fer-hi alguna cosa ho fa ara, o això és el cop definitiu que rematarà la Nació Catalana i només haurà estat resposabilitat dels catalans.

      • Per a en Marc:
        –Perdoneu.
        –No entenc la vostra resposta.
        –No sé què és el que considereu que jo pretenc que es faci. Encara és l’hora que jo hagi donat cap solució al problema.
        –Ni sé què és el que es delataria en cas que es fes una interpretació (interpretació de què) en el sentit del que dic.

    • El simple no fer res és col.laborar a extingir el català per omissió…Potser és el que voldrien alguns politics i alguns “c ientífics” al seu servei….. Ja va sent hora que caiguin caretes i tabús, com el de la prohibició de parlar de demografia!—-

  4. Les dades que dóna l’enquesta són certes. És veritat que cada cop hi ha més gent que sap català, i que es manté la transmissió intergeneracional, i que augmenta a poc a poquet el nombre ded’al·lòfons que adopten el català. El que no diu és que una cosa és saber català, i una altra usar-lo. El gran problema és l’ús social del català. I és aquest punt el que cal treballar. I confirmar la supeditació a l’espanyol (via Junqueras) no hi ajuda gens.
    Per cert: un cop més, s’actua com si el domini lingüístic català es limités al Principat. I resulta que a la resta del domini la situació és pitjor encara; per exemple, hi ha motius per a patir fins i tot per la transmissió intergeneracional en tot de zones del País Valencià… i, ara, també a la Franja.
    Poca broma amb tot plegat.

  5. “””Amb aquell milió i mig d’habitants mé que s’ han instal.lat aquí els darrers anys, la nova situació lingüística passava a ser 35% versus 65%, en lloc de 50%/50% i per primern cop en 1000 anys d’història el català passava a ser llengua minoritària dins de Catalunya en haver-se decantat fatídicament la balança demogràfica a favor del castellà. La situació és força preocupant, i més en plena era global i sense Estat….””

  6. Al final poc importa quin percentatge de gent parli el català. En la situació actual el català està tocat de mort. És només una qüestió de quant trigarà a morir-se i en quines circumstàncies.
    El català només podrà sobreviure si en algun moment aconseguim tenir a Catalunya una generació de gent que no sapiga parlar el castellà. Igual que hi ha gent a Catalunya que no sap parlar el català.
    Tal vegada l’oficialitat única del català podria ajudar a aquest objectiu. Però no és una via que valgui la pena debatre ja que les resistències a aquesta idea són insalvables. En conseqüència, només hi han dos sortides viables:
    1. Cap llengua oficial. Personalment és la que trobo més realista. Ja seria un gran avenç ja que deixaríem d’estar en desavantatge legal.
    2. Dues llengües oficials, amb l’obligatorietat que els funcionaris públics tinguessin un nivell molt alt de les dues i no tan sols d’una i que respectessin estrictament la llengüa inicial dels usuaris. Això faria que la minoria exclusivament catalanoparlant no pogués optar a treballar per a la administració. Però garantiria que fora possible viure exclusivament en català.