5 felicitats possibles segons Marina Garcés

4.04.2019

“Per què ser feliç si pots ser interessant?”. No és casualitat que aquest sigui el títol del vídeo més popular del filòsof més popular d’internet, Slavoj Zizek, confirmant el poder de seducció que la figura de l’intel·lectual melancòlic exerceix sobre la nostra cultura. Entre els cercles il·lustrats es dona per descomptada la teoria de la felicitat-pastanaga que diu que, com si fóssim cavalls, el gaudi ple no és més que un esquer il·lusori que ens impel·leix a galopar sempre endavant com idiotes, ignorant que mai assolirem allò que perseguim. Sortir de la caverna és deixar de perseguir la pastanaga, tensar el rictus, i assenyalar l’abisme entre el que hi ha i el que hi hauria d’haver si el món fos més just, més bo i més intel·ligent. Però també hi ha filòsofes com la Marina Garcés, que, sense deixar de lluitar per fer més petit el gap, fan cara de ser felices.

Marina Garcés a la inauguració del VIlapensa, el festival de pensament del Penedès

 

L’Auditori del Vinseum de Vilafranca del Penedès està ple fins dalt de gent que, me la jugo després de mirar-los les cares, voldria ser feliç i interessant alhora. La conferència inaugural de la segona edició del VilaPensa, el Festival del Pensament del Penedès, va a càrrec de Marina Garcés, que amb la pregunta “per què ens fa por ser feliços?” ha tocat una fibra sensible. Des que Kant ens va dir que ens atrevíssim a saber, la filosofia moderna no ha parat de separar la pregunta per la vida bona de la pregunta per la veritat, acusant de menjaflors a qui persisteixi en la missió fútil de reconciliar-les. Havent passat tots per l’adolescència, no ens hauria de sorprendre el que estem disposats a fer i a creure per no ser titllats de happyflowers.

Segons Garcés, el problema empitjora avui perquè la imatge de la felicitat està més gastada que mai. La filòsofa ens ho fa veure en el símptoma del postureig i les selfies fent morritos, “l’escenari d’una felicitat contínuament mobilitzada, contínuament activada, incessantment productora”. Contra aquesta obligació pornogràfica de ser feliços, pensar és rebutjar instintivament aquesta felicitat alienada i escollir ser infeliç encara que només sigui per no ser patètic. Però… i si la dicotomia fos falsa? I si, en paraules de Garcés, “poguéssim fer un gir a la idea de felicitat capturada per la màquina de l’èxit o el valor”? La resposta de la pensadora és un sí emfàtic: la relació entre felicitat i pensament sempre està esperant per ser desvetllada, “una possibilitat que podem tornar a activar per fer-la caure en una terra que no sigui una condemna, sinó un lloc per viure”. Per aconseguir-ho, Garcés ens recorda que no cal inventar res, i comparteix amb nosaltres cinc tradicions filosòfiques que són cinc fils cap a la felicitat possible.

El riure taoista

Massa vegades reduït al paquet comercial que ens ha arribat a occident en forma d’autoajuda, Garcés ens recorda que el taoisme, en tota la seva amplitud filosòfica, és un camí que reconcilia saviesa i felicitat. El punt de partida per fer-ho és el riure, perquè el riure és la reacció natural al moment en què el sentit del discurs es trenca, i només després d’aquesta interrupció del sentit podem començar a comprendre la situació. El tao és copsar l’esdevenir de l’ordre del món mateix i Garcés diu que “això no fa tristor, el moment de comprendre és alegre perquè trenca les representacions que no ens deixen accedir a aquesta comprensió”.

La beatitud de Spinoza

Per Spinoza, la beatitud és l’ideal de felicitat suprema, i la beatitud “no és altra cosa que el content de l’ànim que sorgeix del coneixement intuïtiu de Déu, i perfeccionar l’enteniment no és altra cosa que conèixer Déu, els seus atributs i les accions que deriven de la necessitat de la seva naturalesa”. La paraula clau és “necessitat”, ja que Spinoza se sent feliç quan l’acte de comprensió se separa de la imposició dels nostres desitjos: acceptar la necessitat de les coses amb tranquil·litat, sense resignació tràgica ni ràbia. Tal com va dir de Garcés, la beatitud spinoziana fa possible la relació entre alegria, pensament i comprensió perquè “comprendre no és tenir la certesa final de res, sinó sentir que l’existència té un lloc”.

L’epicureisme

La filosofia més antiga que sosté que el primer pas per a la felicitat és alliberar-nos de la por. En els remeis d’Epicur contra la por als deus, a la mort i al dolor, Garcés hi troba un fil que ens duu fins a Wittgenstein: la idea que “pensar és desfer nusos allà on deixen de ser interessants, combatre la por a dissoldre els problemes”. Confuci deia que la vida és simple però insistim a fer-la complicada, i Garcés ens recomana llegir als epicuris per combatre el vici intel·lectual de l’autosabotatge, la roda del hàmster filosòfic que frueix construint-se problemes barrocs per tal de no haver de sortir-ne mai. Garcés no nega que l’important de la vida pugui ser dolorós, però el primer pas perquè no ho sigui és, amb Epicur, acceptar que l’essencial no és tan complicat.

La pregunta de La Boétie

En un catàleg de predilectes de Marina Garcés no podia faltar Étienne de La Boétie, un filòsof occità del segle XVI que apareix recurrentment a la seva obra a través del problema de la servitud voluntària. La Boétie mira al món i es troba una situació inexplicable: la majoria de nosaltres acceptem, fins i tot volem, ser domats i tenir un amo. La pregunta que es fa el filòsof davant d’aquesta evidència ha interpel·lat sempre a Garcés: “Això és viure?”. De la mateixa manera que el riure taoista, Garcés troba un espai en la mera capacitat per fer-nos una pregunta que trenca el sentit i l’ordre del discurs. “Sempre que puguis fer aquesta pregunta, estaràs sortint de la servitud, i tindràs la possibilitat de buscar una resposta alegre”.

El bon viure

L’últim fil de la felicitat que Garcés va perseguir prové d’una tradició silenciada, la de l’Amèrica precolombina que en castellà parla d'”El buen vivir”, i en quítxua del “Sumak Kawsay”. Segons la pensadora, parlar del bon viure no és només una teoria, sinó una forma de vida en ella mateixa. Cloent les seves reflexions amb una mirada inevitablement comunitària, que relaciona la felicitat amb el teixit social, Garcés reivindica aquesta dimensió irreductiblement col·lectiva del bon viure: “Es tracta de comprendre que no només som part d’un tot, que s’ha dit molts cops, sinó que aquest ésser només és feliç quan pot ser conscient i partícip d’aquesta complementarietat entre els éssers, sempre possible, sempre inacabada”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Que bona que és, Garcés.
    Que bé que ho explica, Burdeus.
    Que sortosos, el vilafranquins, per unes hores.