Quatre habilitats que hem d’educar per sobreviure al segle XXI

L’historiador i autor de best-sellers globals Yuval Noah Harari ha fet fortuna identificant el gran repte dels nostres temps: com evitar que ens pirategin el cervell? L’expressió pot sonar marciana, però l’amenaça és ben real: per primer cop a la història, els governs i les empreses són capaços de conèixer-nos millor que nosaltres mateixos i d’aprofitar aquest coneixement per manipular allò que creiem, comprem o votem, de formes tan subtils i eficaces que ni tan sols ens adonem que les decisions no emanen de dins, sinó que venen imposades de fora.

Com explica Harari, des de la Inquisició espanyola fins al KGB l’objectiu dels poderosos sempre ha estat el mateix, però el que ho fa més fàcil ara més que mai és una revolució tecnològica que ja té tot el que necessita: “sòlids coneixements de biologia, moltes dades i una gran capacitat informàtica”. Notícies falses en el moment adequat, anuncis dissenyats especialment per seduir-nos i eslògans polítics manufacturats per tocar-nos els punts més febles; el repertori cada cop és més ample i els seus tentacles més difícils d’evitar. És molt natural relacionar aquest desafiament del segle XXI amb l’educació: com ensinistrem a les criatures perquè no les hackegin?

Harari es pregunta exactament això en una de les permutacions més recents del seu article, entenent “el seu article” com l’argument que porta un any sencer copiant-se a ell mateix i venent a tots els mitjans del món amb lleugeres variacions. En aquesta ocasió, quan l’autor intenta pensar què pot fer l’escola per preparar els infants per a la segona meitat del segle XXI, acaba donant voltes sobre el que en angles es coneix com “les quatre ces de l’educació”: comunicació, col·laboració, creativitat i pensament crític (critical thinking, per fer la quarta ce en anglès). En cercles pedagògics també se les sol anomenar “les habilitats per al segle XXI”. Virtuts imprescindibles per al futur? Esclar, però cal anar amb compte.

1) Pensament Crític: És la més important de les quatre, perquè fa possibles tota la resta. El pensament crític és l’habilitat que ens permet resoldre problemes de tota mena raonant, jutjant, decidint a partir dels fets i, sobretot, aprenent a fer les preguntes adequades i a considerar tots els punts de vista quan apareix un nou problema. Aquesta habilitat aborda directament la qüestió dels cervells hackejables perquè té a veure amb la possibilitat de fer una passa enrere i analitzar la nostra situació de manera més objectiva. Si aprenem a reflexionar sobre el mateix procés d’aprenentatge i a estar qüestionant-nos el que ens arriba constantment, la inèrcia emocional i intel·lectual amb la qual compten els mecanismes de pirateria mental es trobaran molta més resistència: “Espera un moment: aquesta notícia que em reconforta tant perquè deixa bé als meus, és certa?”.

2) Comunicació: Si el que ens fa vulnerables és l’hiperconnectivitat, cal que eduquem a les criatures perquè sàpiguen estar connectades. La diferència entre la xarxa digital i l’àgora grega és que els demagogs contemporanis poden utilitzar recursos cada cop més refinats i personalitzats per interpel·lar la nostra part irracional, llançant impactes propagandístics que han estat ideats per neuròlegs especialistes en els racons més dèbils del nostre hipotàlem. Sabíeu que si poseu el vostre telèfon en blanc i negre reduireu les hores que hi invertiu dràsticament, o us pensàveu que les bombolles de “notificació pendent” són de color vermell perquè sí? Aprendre a comunicar-se en el món en xarxa vol dir aprendre a detectar com es comuniquen amb nosaltres amb finalitats espúries i, al mateix temps, saber difondre les idees i conviccions d’una manera eficaç, atractiva i responsable.

3) Col·laboració: En un món complex, els problemes són massa difícils perquè els resolgui una sola persona. Ensenyar a les criatures des de ben petites a treballar en equip i a comprometre’s amb el col·lectiu per assolir objectius comuns que transcendeixen l’interès individual sempre ha estat important, però des del moment que les tecnologies de la informació han multiplicat exponencialment les facilitats per posar-nos en contacte i organitzar-nos, la necessitat d’aprendre a sentir-se i a funcionar com a part d’un col·lectiu és més evident que mai. Si connectem aquesta habilitat amb el problema dels poderosos que intenten manipular-nos, de seguida es veu que resistir els embats és molt més fàcil si hi ha consciència i acció de grup. Les primaveres àrabs van ser possibles gràcies a Twitter i, malgrat el seu final tràgic, les possibilitats emancipadores de la col·laboració continuen obertes.

4) Creativitat: En una època en què tots sabem que l’originalitat no és crear del no-res, sinó recombinar elements ja existents d’una nova manera, la creativitat va perdent la seva aura de patrimoni exclusiu dels genis artístics i cada cop s’associa més amb una manera de fer que tothom pot aprendre i ensenyar. Educar als infants per ser creatius vol dir ensenyar-los a perdre la por a assajar noves maneres de resoldre problemes, igual que la regla d’or d’una pluja d’idees és que ningú ha de tenir por a dir una bajanada perquè en pot florir una resposta brillant. La creativitat és fonamental per protegir-nos de l’estat i les empreses que volen condicionar-nos perquè els algoritmes prediuen el que farem o voldrem a partir del que ja hem fet o volgut moltes vegades. Les guspires d’impredictibilitat dificulten el control.

Criticar el pensament crític

Ningú pot estar en contra d’aquestes 4 habilitats/virtuts, i és molt fàcil veure com estan pensades per respondre a les condicions d’incertesa i canvi permanents que defineixen el segle XXI i que només faran que incrementar-se. No obstant això, el paquet de les 4 ces es construeix en oposició a altres habilitats/virtuts educatives que es consideren obsoletes abans d’hora. El mantra és conegut: com que cada cop és més fàcil accedir als coneixements i la informació, cal ensenyar habilitats de segon ordre, relacionades amb el “com”, i treure l’èmfasi del “què”. Quina necessitat té l’alumne de saber les capitals europees quan les té a un clic de distància?

Una de molt gran, segons pedagogs del sentit contrari que no es cansen de repetir que l’accés al coneixement no és el mateix que el coneixement i que desplaçar el focus dels continguts cap a les formes podria fomentar un programa educatiu contraproduent. Ho resumeix perfectament l’expert en educació Daniel Willingham: “Si insisteixes a un estudiant perquè miri un problema des de múltiples perspectives, sovint s’adonarà que hauria de fer-ho, però si no sap molt sobre aquell problema, no pot pensar-hi des de múltiples perspectives… el pensament crític (així com el pensament científic) no és una habilitat. No hi ha un conjunt d’habilitats de pensament crític que es puguin adquirir i implementar independentment del context”.

En altres paraules, si apliquem el pensament crític sobre el pensament crític i les altres “habilitats per al segle XXI” que l’acompanyen, ens adonem que no hi ha forma sense fons. Les habilitats que Harari proposa no serveixen de res sense coneixements, conviccions i dades que cal tenir -i, horror, memoritzar- abans de començar a crear, col·laborar, comunicar i pensar críticament. Com diu Carl Hendrick, un altre investigador de l’aprenentatge, “si els professors volen influir sobre els seus alumnes, primer cal que els donin coneixements reals i significatius del món que els ajudin a pensar”. Harari té raó quan ens adverteix que el gran repte educatiu del segle XXI és ensenyar a les criatures a protegir els seus cervells del hackeig. Però la solució no pot ser, de cap manera, buidar els cervells de continguts.