25N, una disculpa no és un càstig

25.11.2017

Aquestes últimes setmanes ens hem ofegat entre notícies de feminicidis, entre les quals ha sobresortit en el colpidor cas d’Alzira: per “castigar” a la seva parella, un home va degollar la seva filla de dos anys. Els feminicidis no deixen de ser de la punta l’iceberg d’un sistema per se violent. Quantes vides truncades, quantes morts s’amaguen al darrere d’aquesta marea de xifres i titulars?

El judici als joves de “La Manada”, emparats sota la presumpció d’innocència i la complicitat del sistema judicial, és una prova fefaent d’aquesta violència sistèmica i estructural. Com és possible que s’hagi desencadenat un debat públic al voltant de la veracitat de l’agressió a través de les xarxes socials o en alguns mitjans d’informació? Per què, carai, ha de justificar-se la víctima? No és aquesta una tombarella més del sistema patriarcal, la seva última “vuelta de tuerca” – si em permeteu el barbarisme?

La perversió del mateix sistema que legitima la violència. La falta de credibilitat, el qüestionament costant, la inculpació. Per què víctima i botxí haurien de compartir la banqueta dels acusats? Jo et crec, companya. Fins quan, però, haurem de seguir compartint hashtags com #EnsVolemVives, #JoEtCrec o #NiUnaMenys? Fins quan haurem de seguir justificant-nos, exposant-nos amb campanyes com el #MeToo?

Com deia Kate Millet, tot allò personal esdevé polític: el que passa de portes endins és cosa de tots. La violència de gènere, de domèstica no en té res. És cosa de totes (i de tots). Una carícia, un “piropo“, una amenaça, un crit, un cop, una bufetada… Dins o fora de casa: a la feina, al carrer, en un taxi, un bar, al portal de casa, etc. Microviolències que travessen i habiten els nostres cossos i el nostre dia a dia, volgudament silenciades i permanentment amagades sota l’estora. Fins quan haurem de viure immerses en aquesta normalització perpetuadora de la cultura de la violació?

L’escàndol que ha desencadenat les múltiples denúncies contra el productor de Hollywood Harvey Weinstein ha permès descobrir que el seu cas és només un d’entre molts. La multitudinària campanya #MeToo ha esquitxat a molts dels intocables. Alguns d’ells (pocs), des de les seves esferes de poder, s’han disculpat. Hi ha hagut algunes dimissions, algunes disculpes formals. No n’hi ha prou. La vergonya de demanar perdó en públic per un abús sexual no és suficient. Un cop baix per la seva malentesa masculinitat i res més. De cap manera, una disculpa no pot ser mai el càstig. No són aquestes disculpes un mer rentat de cara, una forma més de purplewashing de cares a a galeria?

Cap agressió pot quedar exempta de condemna. Aquests dies sembla talment com si la proliferació de tuits amb els #MeToo i el #ItWasMe hagués obert la capsa de Pandora. Una capsa tancada amb pany i forrellat, envoltada d’una boirina espessa. D’un silenci eixordador. De tant en tant, alguna notícia de feminicidis i agressions sexistes encapçala els titulars dels diaris, escolant-se entre les escletxes d’aquesta tèrbola boira que ens ofega, que ens asfixia. Avui, 25N, amb l’escàndol de Hollywood i el judici de La Manada com a teló de fons, els diaris i les xarxes socials en van plens. Però, i després? Què passarà un cop acabi el judici dels Sant Fermins? O quan el 25 de novembre quedi lluny? Com recordava fa uns dies Natza Farré en un article al diari Ara, tots els dies haurien de ser el 25 de novembre.

Avui i cada dia, ens volem vives.