24 dards

28.09.2018

A partir del 1990 vaig començar a establir una relació molt intensa amb l’obra del pensador romanès Emil Cioran, radicat a França, a qui vaig conèixer personalment dos anys més tard a la seva casa de París. L’estimo i m’hi barallo. Des d’aleshores, he cultivat l’aforisme de forma intermitent dins del meu diari personal, sense oblidar un altre mestre del gènere, Elias Canetti. L’aforisme no pretén haver descobert cap veritat i no desitja proclamar-la als quatre vents. L’aforisme és una sageta, una fletxa que marca un sentit, una direcció per al pensar que, potser més tard un assaig podria desenvolupar, o no. He reunit aquí 24 dards, alguns d’ells escrits fa més de vint anys, d’altres més recents. En alguns m’hi reconec més, en d’altres menys, però continuo sent jo. A més de l’experiència dels anys viscuts, mal dissimulat s’amaga aquí un diàleg intern amb el mateix Cioran i amb altres pensadors que en el darrer quart de segle han deixat una empremta en la meva manera de viure i de pensar. Inici té a veure amb Hannah Arendt, l’alegria amb Clément Rosset i amb el renaixement d’una espiritualitat que s’insinua després de més de deu anys al Brasil, la resta és explícita. Salut a tu, lector, i gràcies.

Emil Cioran

Entre la poesia i la filosofia, l’aforisme és la llàgrima del pensament.

*

No escriu perquè li fa por descobrir-se, conèixer-se i potser entendre’s. Escriure és un abisme on no vol caure.

*

Si l’home aprengués a ser el que és, mortal, aleshores podria començar a trair la seva cobdícia.

*

En la hipocresia el cervell insulta el cor. La venjança serà terrible…

*

En la desesperació el cinisme no es una alternativa, sinó una imposició.

*

Afirmar que només la tristesa té profunditat és fruit d’un abaratiment del romanticisme. La gratuïtat de l’alegria és tan profunda com l’experiència de la tristesa sense motiu aparent.

*

Impotència és nostàlgia d’un futur que només es pot somiar.

*

Estimar ens acosta a la gent. Admirar-la, sovint ens n’aparta.

*

La memòria és un calaix que no s’obre quan més falta em fa.

*

Entre el diàleg i el xoc d’egos hi ha un silenci llarg i eixordador.

*

Qui diu provisional diu vida.

*

El passat se n’anà, el present se m’escapa, i el futur no és.

*

Igualen el pensar a la vanitat, a una mena de pecat d’orgull. Pena infinita… Pensar, o és un exercici continuat d’humiltat o no és res…

*

La qüestió que sovint se li planteja al filòsof és la de fer fecundes unes idees que, d’entrada, sembla que voldrien esborrar el problema. Una filosofia escèptica coneix bé aquest tipus de conflicte.

*

Massa sovint, de la senzillesa en diuen falta d’ambició.

*

La idea de guanyar-se la vida, quan ningú no l’ha demanada, sempre m’ha semblat abominable. Però n’hi ha que van més lluny encara i parlen de guanyar-se el cel…

*

Una vida que es pensa a si mateixa representa el desdoblament d’una sola experiència. No ens acostem a una vida acomplerta sense una reflexió intermitent de les nostres passes, les nostres caigudes, els nostres desenganys i de la nostra alegria. Ningú no atura el seu temps per l’activitat de pensar. Mentre pensem seguim vivint, i els pensadors han fet del pensar la seva manera de viure. Així, pensar el propi temps significa atorgar-li una dimensió que no aconseguiria des de la vivència bruta i, d’aquesta manera, convertir-lo en experiència real, transformadora i, si ho voleu, en vivència neta. Pensar és viure.

*

Quan la por s’apodera de mi, engego el mecanisme de la racionalització per a expiar els fantasmes. La por a equivocar-se retrassa o paralitza l’acció. Però, d’altra banda, la por també és un excitant que caldria saber utilitzar. No obstant això, qui ha fet l’experiència de baixar fins al subsol de la seva consciència,  procura que la següent visita trigui en arribar, o no arribi mai. És d’aquesta manera com foragito el risc de la meva vida, a força de viure menys. Així, el meu temps transcorre en una monotonia de variacions calculades, deixant poc espai a la sorpresa. Per què sospesar els peròs i els contres quan les conseqüències d’una acció empresa poden dur incontroladament tant a l’èxit com al fracàs? Per què obstinar-se en creure encara que un és l’amo o dominador d’allò que ha començat? I és més, com determinar en cada ocasió què representa un èxit i què un fracàs? Què signifiquen aquestes dues paraules tenint en compte que tan sols en la seva aplicabilitat prenen llur sentit? Allò que és observat des d’un cert punt de vista em pot enorgullir o humiliar. Tot depèn del lloc que triï per a jutjar-ho.

*

Susan Sontag escriu a Bajo el signo de saturno: «Benjamin considera todo lo que decide recordar en su pasado como profético del futuro, porque la labor de la memoria (la lectura de uno mismo al revés, la llamó) anula el tiempo».
Parlar de sentit és parlar de la il.lusió del sentit, i viceversa (!). Així: Només anul.lant el temps s’aconsegueix el sentit.
D’aquesta manera, Walter Benjamin aconsegueix la il.lusió de la coherència. Perquè prescindeix dels moments intrascendents, però que presos en consideració eliminen la cadena. És per això que nega al seu relat el nom d’autobiografia, perquè aquí el temps no l’interessa: «(”la autobiografia tiene que ver con el tiempo, con la secuencia y con lo que forma el flujo continuo de la vida -escribe en Crónica de Berlín-. Aquí, estoy hablando de un espacio, de momentos y discontinuidades”)».

*

Inici. Paraula complexa que no hauríem d’atrevir-nos a tancar en cap definició. L’inici indica i no pot explicar, però tampoc sap cap on assenyala. És possibilitat, camp obert. Sobretot vol dir enigma. D’aquí el seu encant, que rau en el desconeixement del després: les pessigolles del començament es concentren en aquest buit. Les heu sentit? I, expliqueu-vos, com les heu sentit? La possibilitat d’inici i, al seu costat, sincrònicament, la consciència de començar quelcom, explica alguna cosa d’essencial en nosaltres.

*

L’optimisme científic personificat en Sòcrates, aquell home teòric del qual parlava Nietzsche; d’ell sorgiren tota una casta de filòsofs que bé podrien ésser anomenats Il.lusionistes. Sense il·lusió, en qualsevol dels seus sentits, no hi ha vida.

*

Sovint confonc la primavera i la tardor, i voldria que ho sabés tothom.

*

Una i altra vegada les onades a la platja es trenquen,
diferents a cada volta
i a tot arreu igual.

*

Sense els meus accessos metafísics, seria un altre. I vull continuar sent jo mateix, és a dir, un altre.