21 lliçons per al segle XXI

A la introducció del seu últim llibre Yuval Noah Harari ens ve a dir que ha escrit per estalviar-nos de pensar, que prou feina tenim en cuidar dels pares o dels fills, anar a treballar i totes aquelles coses que fem la resta de mortals. Al cap i a la fi, el llibre es diu 21 lliçons per al segle XXI (Edicions 62) i tots els capítols porten la seva consegüent lliçó. Quan parla de terrorisme ens diu que “no us deixeu endur pel pànic”, al capítol titulat Humilitat ens recorda que “no ets el centre del món” i en el capítol que tanca el llibre, Meditació, la lliçó és “observa i prou”. No queda clar per què de vegades fa servir la segona persona del plural i de vegades la del singular.

La mera publicació d’aquest llibre -i el més que previsible èxit de vendes- és indicativa sobre el moment que vivim. Harari es doctorà en història medieval però ben aviat aquest camp se li va quedar petit i com a professor d’història del món desenvolupà les seves teories en l’àmbit conegut com a Macrohistòria. Llavors escriví Sàpiens. Una breu història de la humanitat (Edicions 62, 2014) que, al cap d’uns anys que la seva edició en hebreu passés sense pena ni glòria, finalment va ser traduït a desenes d’idiomes i va vendre milions d’exemplars convertint l’autor, segons The Financial Times, en una estrella de rock.

Una de les tesis de Harari és que l’Homo Sapiens ha sobreviscut gràcies a l’habilitat d’explicar-se ficcions tals com els diners, la nació o Déu, que li han permès d’organitzar-se en grups de milions d’individus i això, a la vegada, ha fet possible que s’imposés en el seu entorn. Ara, diu Harari, aquesta mateixa capacitat és una amenaça per l’espècie, situant dos reptes, el col·lapse ecològic i la disrupció tecnològica, com els perills més greus que afronta la humanitat.

Els escenaris que dibuixa són, adverteix l’historiador israelià, simples teories. Això fa el seu llibre de mal agafar. Per una banda vol ser una lectura sobre el present, i d’aquí les seves invectives contra el nacionalisme i la religió. Per altra banda, els seus vaticinis sobre el final del treball assalariat -amb l’emergència d’una enorme classe de ninis arreu del planeta- o sobre la vida eterna, de la qual només disposarien els més rics, són conjectures que per molt que Harari consideri imminents, desfiguren el propòsit inicial del llibre.

El llibre de Harari és una temptativa de fer sentir una veu clara enmig del soroll. Ara bé, una de les coses que contribueixen al desconcert que mena els nostres dies és la percepció que vivim una època excepcional. Harari escriu com si tot el que coneixem s’hagués d’esvair en un parell de dècades, en un to crepuscular que engavanya el ritme més alegre dels llibres anteriors. En aquest es dedica a demolir algunes de les ficcions que a parer de Hariri fan que l’ésser humà no estigui preparat per al segle XXI. La justícia, la veritat, el jo… van passant per la trituradora del seu punt de vista, que de tan cosmopolita sembla el d’un extraterrestre.

A una descomposició certa, car el canvi climàtic i els reptes tecnològics són reals i aguditzen els conflictes polítics i socials, Harari hi afegeix una descomposició artificial, profetitzada. Les idees que exposa són tan breus que queden penjades com globus. Els globus exerceixen un estrany magnetisme sobre els nens. Després de llegir el llibre de Harari m’ha vingut al cap la imatge de l’historiador israelià plantat en una cantonada, el braç alçat fent angle recte, agafant totes aquestes idees amb una mà, com un d’aquests venedors ambulants. Tothom sap que els globus, al cap d’uns dies de comprar-los, vaguen per casa desinflats -fins que els tires a la brossa.