2017. Celebrem l’Any Bertrana

12.09.2017

Aquest 2017 és l’any dedicat als autors Bertrana, el pare Prudenci i la filla Aurora, amb motiu dels cent cinquanta i els cent vint-i-cinc anys, respectivament, del seu naixement. És per això que Glòria Granell i Neus Real escriuen dos articles per a rememorar-los.

Prudenci Bertrana (©Museu d’Art de Girona) i Aurora Bertrana (©IMHB)

Prudenci i Aurora Bertrana són dos reconeguts escriptors, considerats uns referents de la literatura catalana, i del tot vigents.

D’una banda, Prudenci Bertrana és «un escriptor amb una obra literària sòlida i viva que aguanta amb fermesa el pas del temps». Tot i que l’etapa de pintor es va acabar convertint en una activitat d’oci, «tant en pintura com en literatura, allò que el fa singular és la mirada: observa la realitat amb goig i atenció, filtra les emocions que genera i ho converteix en obra d’art», explica Glòria Granell. És gràcies a aquesta observació tan afinada «que descobreix la vocació literària». D’aquí neix Violeta, Crisàlides, Josafat o Nàufrags. La característica més rellevant de l’obra de Bertrana és, sens dubte, «el gran domini en la descripció de la naturalesa, el bosc». De fet, les millors pàgines de la seva obra són aquelles en què hi descriu el paisatge. També trobem aquests trets en Proses Bàrbares o en L’hereu. Prudenci de seguida veu el potencial literari que té el seu coneixement del bosc, del paisatge i de les persones: «és una mirada singular en el món intel·lectual barceloní», afirma Granell. En l’obra de Bertrana es pot copsar el fort lligam que hi ha entre la vida i la ficció: «realitat i ficció, vida i art, són dues cares de la mateixa moneda.» Totes aquestes característiques les trobem en la trilogia Entre la terra i els núvols: L’hereu, El vagabund i L’impenitent. En aquesta trilogia hi veiem «un escriptor solitari, rústec, amant de la natura, incomprès per la gran ciutat i fidel a la seva emoció artística malgrat les dificultats». L’únic que demana Prudenci Bertrana és «la il·lusió de no haver estat un home inútil en aquesta vida, de no haver gastat llum, tinta, paper i estilogràfica sense cap profit; deixeu-me creure que amb la meva prosa he aconsolat algun trist, que he redimit algun captiu, que he humitejat alguns ulls…», amb les seves pròpies paraules.

 

Aurora Bertrana, inicialment estava centrada en la música, però en les seves sovintejades estades a Barcelona i a Ginebra «se li van obrir perspectives intel·lectuals, professionals i vitals determinants». Així, doncs, després d’instal·lar-se primer a Suïssa i després a la Polinèsia, «va decidir dedicarse a la literatura i seguir les passes del seu pare».

Aurora compartia alguns trets característics del seu pare, però també va saber «situar-se en el mapa literari català d’una manera pròpia, singular i inèdita, que responia a la dinàmica cultural de preguerra». Aquesta empenta va quedar interrompuda per la guerra civil, però va perseverar en la seva dedicació, tant des de l’exili el 1938, com a Catalunya durant la postguerra. El seu retorn va significar l’obtenció de diversos reconeixements importants, especialment a partir dels anys seixanta: «La literaturització de l’experiència de Tahití va marcar l’autèntic tret de sortida de la carrera de Bertrana perquè li va permetre convertir-se en una prosista literalment única», afirma Real.

De fet, Aurora Bertrana és la primera a escriure literatura de viatges i de tema oceànic en català, la qual cosa la fa més especial encara: «L’autora gironina va ocupar un lloc exclusiu en les lletres del país pel fet d’especialitzar-se en l’exotisme i constituir-se en la viatgera per excel·lència, en femení, de la Catalunya del moment», diu Real. Dos llibres de viatges molt recomanables de l’autora són Paradisos oceànics (1930) i El Marroc sensual i fanàtic (1936).

Bertrana, a més, es projecta com «una dona moderna (intel·ligent, jove i lliure)», la qual cosa la converteix en «una representant paradigmàtica del nou model d’escriptora del segle XX».

En definitiva, els Bertrana són representants de dues generacions d’escriptors referents en la cultura catalana, pels trets característics i únics de l’obra, en el cas de Prudenci Bertrana, i pel gènere literari, el de viatges, i la seva condició de dona tenint en compte l’època en què va viure. Així, doncs, dues figures d’obligada coneixença i lectura.

Llegeix els articles sencers al número de setembre de «Serra d’Or», en paper o en digital!