20-S. Desmuntar una mentida d’Estat

29.06.2018

Durant molts anys, el sobiranisme ha anat acumulant capital polític gràcies a l’alt grau de cultura mediàtica de la població. Milions de persones sabien que els 11 de setembre eren al mateix temps una manifestació i una fotografia als mitjans, i sempre han actuat en conseqüència. Com la dona del cèsar, l’independentista no només ha hagut de ser pacífic, sinó que ha hagut de semblar-ho. El contrast més obvi ha estat, precisament, amb l’espanyolisme, incapaç de contenir les erupcions violentes i les crides feixistes a les seves concentracions, que no han parat de fabricar vídeos plens de mainada aixecant el braç, passant per famílies festives entonant un ”¡A por ellos!”, fins a actuals ministres i portaveus de la distensió encapçalant masses que cridaven “¡Puigdemont a prisión!”. Com que la realitat no donava als aparells de l’Estat la imatge que necessitaven per justificar el gir autoritari que s’ha dut a terme, va caldre fabricar-la, i això es va fer el 20 de setembre de l’any passat.

Imatges de 20-S, el documental de Jaume Roures

Per rebatre aquesta operació de propaganda, Jaume Roures ha dirigit i produït 20-S, un documental que reconstrueix l’operació en què la policia i la Guàrdia Civil espanyoles van escorcollar el Departament d’Economia de Generalitat de Catalunya i van assatjar, sense ordre judicial, la seu de la CUP, film que vam poder veure dijous passat a TV3 i que a partir d’ara es troba en obert a Internet. L’única conclusió possible després del visionat és que l’estat espanyol n’ha tingut prou amb la imatge de dos vehicles de la Guàrdia Civil relativament malmesos per prendre ostatges polítics. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart porten 8 mesos a la presó perquè molts diaris i televisions espanyoles van manipular les gravacions d’aquell dia. Fent realitat el pitjor malson dels teòrics de la societat de l’espectacle, els textos judicials que han justificat la repressió s’han pogut perpetrar a partir d’una ficció estrictament guionitzada i editada, sense cap correspondència amb la realitat.

De la mateixa manera que veiem a Quim Arrufat dient a la gent concentrada que “no cal generar la tensió perquè ara facin una càrrega policial i els hi quedi bé”, el documental està fet pensant en què a l’altra banda hi ha una gossada politicomediàtica disposada a aprofitar qualsevol relliscada per fer una carnisseria. Les imatges ens ensenyen una nova subjectivitat ciutadana que es surt al carrer perfectament conscient que la realitat de les pantalles és tan sòlida com la dels ulls i que les càmeres les carrega el diable. És per això que els fets es relaten escrupolosament, amb una realització extremadament asèptica que minimitza els talls, evita les crosses musicals i mostra tants punts de vista com sigui possible per reforçar la sensació que s’estan explicant les coses tal com són, amb el mínim de cuina que el cinema permet. Per tal de donar context, les imatges del 20S s’intercalen amb declaracions d’experts, polítics, i membres de la societat civil que van ser-hi presents, i el resultat és una narrativa tensa i clara, que en té prou amb la força dramàtica del que realment va passar per explicar la història sense haver d’afegir confeti.

Un tret distintiu de 20-S és que la part unionista no hi és representada. Al començament del film, uns títols de crèdit ens informen que els màxims responsables de l’operatiu policial van declinar participar en el documental. Això és interessant perquè el producte final desmunta una de les premisses més acceptades de l’epistemologia periodística, que diu que la millor forma de suplir la manca d’objectivitat, un ideal que sempre es persegueix però mai s’atrapa, és enfrontar punts de vista divergents sobre la qüestió. En realitat, l’absència dels contraris ens demostra que, si una part menteix i l’altra no, si es trenca el pacte de respecte per la veritat, el diàleg degenera en un foc creuat en què el soroll i la retòrica afavoreixen els mentiders sense escrúpols. No estem tan preparats com ens havíem cregut per combatre la manca d’honestedat combinada amb la hiperconnectivitat de les xarxes.

Un dels talls que millor il·lustra això es produeix quan el documental juxtaposa les respostes del Major Trapero a l’interrogatori de l’Audiència Nacional amb les imatges de la porta de la conselleria: Trapero diu que a les 14.55 hi havia dos agents de la Guàrdia Civil a la porta, i el seu interrogador respon “yo creo que es fàcilmente imaginable que allí no se quedan dos Guardias Civiles ante 30.000 personas. Allí no había dos Guardias Civiles fuera”. Mentre escoltem l’intercanvi, veiem els esmentats Guàrdies Civils palplantats al costat exterior de la porta, des de molts angles i en molts moments diferents. Trapero diu la veritat, però el magistrat ja ha decidit que la seva versió és “facilmente imaginable”. Com hem vist després, les interlocutòries dels jutges també han estat fàcilment imaginables. Volem entendre el poder d’un Estat? Fixem-nos en la facilitat amb què és capaç de construir i fer empassar una mentida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El documental sobre el 20-S és, senzillament, EXCEL·LENT.
    Al Més 3/24 posterior una professora que no vull esmentar va pretendre fer-ne una crítica bastant desafortunada, que el sr Roures va desmuntar fàcilment. L’espanyolisme pot dir el que vulgui, però amb el documental la veritat que sabíem brilla encara més.