De Plats Bruts a Benvinguts a la família

Com ha evolucionat l'humor televisiu en català?

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Aquesta setmana es compleixen 20 anys de l’estrena de Plats Bruts i s’ha acabat la segona temporada de Benvinguts a la Família. La primera és el producte cultural que més impacte ha tingut la construcció d’un imaginari costumista compartit a Catalunya –un paper que avui fan els grups de música, sobretot Manel – i la segona és una producció correcta que ha cobert un nínxol d’humor familiar sense deixar petjada. Està clar que ni es pot ni hem d’exigir que cada sèrie sigui Plats Bruts, però sí que podem aprofitar l’efemèride per parlar del rol de l’humor televisiu en una cultura i dels reptes que tenim al davant.

Amb el salt de Plats Bruts a Benvinguts a la família hem pogut veure una evolució contraintuïtiva comparable a la que s’ha produït de Friends a Modern Family, que són els referents principals de cada gènere: les sitcoms dels 90, amb tota la seva posada en escena artificial, absurdisme situacional i riures enllaunats, paradoxalment han influït molt més en la nostra definició d’allò que és normal que no pas les noves dramèdies, amb la seva realització estilitzada, aspiracions de tridimensionalitat emocional i abundància de cançonetes tristes i solemnes. En un sentit gens trivial, hem après molt més a ser persones amb el riure histèric de David Güell o el “¿Cómo va eso?” d’en Joey que amb els monòlegs sobre la importància d’estimar-nos malgrat les nostres diferències que clouen tants i tants episodis de Modern Family i Benvinguts a la Família.

L’humor és l’alarma que es dispara quan saltem la valla de la normalitat. Quan passa alguna cosa que contradiu les nostres expectatives i ens costa fer encaixar amb un marc de sentit, de vegades riem. No és casualitat que el debat que més odien els humoristes sigui el dels límits de l’humor. Els còmics més brillants són, precisament, els que tenen una mirada més esmolada per detectar on hi ha la línia d’una convenció i quina seria una manera interessant de traspassar-la. Fer humor és, per definició, jugar amb els límits.

La gràcia de les sitcoms dels 90 és que, sense l’imperatiu de naturalisme, es podien permetre disparar torpedes a la línia de flotació de la normalitat, perquè tothom sabia que “exageraven”. Les bromes sobre la consciència catalana del Lopes, els castellanismes de l’Emma i la caricatura dels pijos barcelonins del David, éren i semblaven de broc gros, però passant-se tan fort de la ratlla ens ensenyaven a veure la ratlla, a qüestionar-la i a riure’ns d’ella.

El problema del salt televisiu de les sitcoms a les dramèdies és que no s’ha fet amb la mentalitat adequada. Motivats pel progrés tecnològic que feia possible aplicar l’estètica del cine a la televisió, s’ha volgut fer un avenç de l’estil del teatre filmat al naturalisme visual que només ofereix la càmera cinematogràfica. Però el resultat ha anat acompanyat d’un error conceptual: per reflectir la suposada maduresa de la imatge, s’ha intentat fer madurar el guió incorporant una seriositat narrativa que, a la pràctica, no té res de seriosa. S’ha confós la maduresa amb el conservadorisme.

El resultat és un mal Frankenstein: a la majoria de dramèdies dirigides al públic familiar –Modern Family i Benvinguts a la Família-, hi conviu una visió moralista i carrinclona del drama que delimita i contrarresta el poder subversiu de la comèdia. No hi ha cap dubte que, des d’El Príncipe de Bel Air fins a Cosas de Casa, i també a Plats Bruts i Friends, hi havia infinitat de tòpics farcits de naftalina. Però gràcies a la desimboltura d’un format al qual ningú hauria pogut acusar de “realista”, els guionistes podien fer uns acudits fantàsticament gamberros sense demanar perdó, que a les dramèdies hipsters contemporànies sempre acaben cooptats per la moralina dels finals lacrimògens.

Les bones dramèdies existeixen, però són doblement transgressores: des de Girls a The bisexual, però també Paquita Salas, per posar un exemple castellà, hi ha formats relativament comercials en què la comèdia i el drama van en la mateixa direcció en comptes de frenar-se. Evidentment, els resultats són els productes més sucosos. Però a diferència del món anglosaxó i l’espanyol, a Catalunya només hi ha una plataforma per finançar sèries en català amb estàndards de producció raonables: TV3. A la resta de llengües, les cadenes generalistes fan els productes banals que tota cultura necessita i encara sobra lloc perquè iniciatives als marges puguin sostenir un circuit més interessant.

Una bona sèrie de comèdia ajuda a fer avançar la conversa cultural, permet que tots puguem riure millor de nosaltres mateixos que és condició de possibilitat de conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. A les sitcoms dels 90, deliciosament antiquades, hi havia un espai per aquests acudits i personatges que marquen una generació. La televisió catalana té dos camins: o es deixa que alguna sèrie del prime time sigui autènticament lliure i destroyer, alguna cosa semblant a la nostra Paquita Salas, o es torna a apostar per una sitcom passada de voltes, engegant les cotilles melodramàtiques i abraçant els riures enllaunats. Fa massa temps que una sèrie no ens deixa un gag memorable en català.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació