1977: Franco mor al llit, però el franquisme mor al carrer

El 1977 és un any que aquest 2018 ens quedarà gravat al cap, després que protagonitzi l’exposició que el Born CCM dedica a Montserrat Roig. La mostra, titulada 1977. Memòria i utopia gira al voltant de les importants publicacions que Roig dugué a terme aquell any, però precisament per això cal contextualitzar-la. Què passava exactament l’any 1977 a Catalunya i a Espanya?

Aquests dies el Born Centre de Cultura i Memòria recorda l’any 1977 degut a un conjunt de fets relacionats amb l’escriptora i periodista Montserrat Roig. Va ser precisament en aquesta anyada que Roig va publicar Els catalans als camps nazis, obra de referència que fa perviure la memòria dels afectats pel nazisme del nostre país; però també El temps de les cireres, una de les novel·les més famoses de l’escriptora. Per acabar-ho d’arrodonir, el 1977 la periodista també va dirigir i presentar les entrevistes del programa Personatges (1977-1978) que duia a terme a TVE fins que els seus caps van decidir que, després de 49 entrevistes, “a Catalunya ja no hi havia més personatges”.

I això que ja no ens trobàvem en temps de dictadura. És en aquestes expectatives de canvi que encarna la Roig a través de la seva feina, en què la historiadora Carme Molinero es va centrar a l’hora d’explicar què passava el 1977 a Catalunya. Ho va desenvolupar en la primera xerrada del cicle de taules rodones que el Born prepara al voltant de la mostra. Sota el títol “1977, un any clau”, tant Molinero, com la fotògrafa Pilar Aymerich, com el fill de Montserrat Roig, Roger Sempere, van contextualitzar aquella època.

“El 1977 era un any d’expectatives de canvi extraordinàries, però també diverses”, començava Molinero, que puntualitzava que sovint parlem de l’antifranquisme com un fet global però que la realitat és que hi havia diferents grups que s’oposaven al règim. A Catalunya, diu, destacaven sobretot els democratacristians, els comunistes i l’esquerra radical. El període dels anys 76, 77 i 78 va ser especialment rellevant de cara aquest canvi, perquè s’estava decidint quina seria la sortida del franquisme i quin tipus de democràcia s’instauraria.

Franco havia mort el 20 de novembre de 1975 al llit, però la fi de les seves polítiques feia temps que s’albirava: “La crisi del franquisme era irreversible”, sentencia la historiadora, “perquè la seva manca de legitimitat era extraordinàriament destacada”. El fet és que al carrer, la contestació obrera, veïnal i juvenil havia aconseguit no només normalitzar les seves protestes –tant com es podia en èpoques franquistes-, sinó també generar alternatives viables al règim feixista que fins aleshores havia aniquilat qualsevol oposició possible dins de l’Estat Espanyol.

Cal tenir en compte que l’any 1977 moltes persones amb capacitat d’acció ja havien nascut després de la Guerra Civil. Posem el cas, per exemple, d’una persona nascuda l’any 39, data de la fi de la guerra: el 1977 ja tenia trenta-vuit anys. Hi havia doncs un canvi generacional que comptava amb una capacitat important: la de connectar amb tots els sectors socials. Tal com Joan Safont explica en aquesta entrevista, el catalanisme era transversal i anava des del proletariat fins al gran industrial, i el mateix passava amb altres moviments que també havien de lluitar contra el franquisme.

“Franco mor al llit, però el franquisme mor al carrer”, explica Carme Molinero, historiadora i professora universitària catalana, especialitzada en història contemporània i sobretot en l’època del franquisme. Però cal tenir en compte un fet important: a nivell polític, “que el règim estigués en crisi no significa que l’oposició fos forta, hi havia un equilibri de febleses”. Així doncs, en molts territoris la capacitat d’influència del franquisme va seguir sent forta tot i la mort del dictador.

No va ser així a Catalunya, que un cop arribada la democràcia, electoralment va tenir un mapa més inclinat a l’esquerra que no pas Espanya. Segons la ponent de l’acte del Born, això va ser degut a una confluència de factors que al territori català es van donar alhora. Per una banda, una important mobilització social; per altra banda, una rellevant unitat en l’oposició, i finalment, el fet que ja de per si el franquisme era més feble a Catalunya que al conjunt d’Espanya, salvant territoris com el País Basc.

Carme Molinero ho resumeix així: “La xarxa de complicitats socials i polítiques eren molt grans a Catalunya gràcies a la transversalitat del catalanisme, que alhora estava mobilitzat i era mobilitzador”. A més, el moviment catalanista comptava amb una representació molt clara, l’Assemblea de Catalunya. De fet, en aquells moments Montserrat Roig ja tenia un paper destacat en la societat catalana, després de demostrar sobradament el seu compromís polític, social i cultural. Un any abans, el 1976, Roig havia viatjat a Budapest i havia aconseguit un passaport perquè Rafael Vidiella, exdirigent del PSUC, pogués tornar a casa.

A Catalunya, el setembre de 1977 es va derogar la llei franquista de 1938 -que eliminava les institucions catalanes- i es va restablir la Generalitat provisional. Aquesta va ser l’única institució de l’època de la Segona República que es va reinstaurar. El 17 d’octubre de 1977, Josep Tarradelles va ser nomenat President de la Generalitat provisional i Frederic Rahola, Conseller de Presidència.

Així doncs, el 1977 podria semblar un any de pau i de canvis democràtics, però la realitat no va ser aquesta. “La transició espanyola va ser ‘pacífica’ però la violència hi va tenir un paper important”, apunta Molinero, que recorda que els ultres i bona part de la policia “pretenien que tot s’aturés com una fotografia fixa”. És així com el gener del 1977 va tenir lloc la famosa Matança d’Atocha a Madrid: un atemptat de la violenta ultradreta contra nou advocats laboralistes. Cinc d’ells van morir i quatre van resultar ferits. És correcte dir, per aquest i per altres exemples històrics més, que la violència va caracteritzar el període de la transició.

I mentrestant Roig publicava algunes de les seves obres més importants i treballava a TVE entrevistant personatges rellevants de la cultura catalana. Poc després, el 6 de desembre de 1978, s’aprovava en referèndum la Constitució Espanyola, que entraria en vigor el mateix 29 de desembre. La Constitució no va estar exempta de polèmica. Establia una monarquia constitucional basada en un cap d’estat hereditari –el rei- i un president de govern escollit democràticament, a part d’un sistema autonòmic que teòricament havia de servir per descentralitzar el repartiment del poder.

De fet, acabarem aquest article explicant que durant l’època en què es formava la Constitució de 1978, Roig va publicar un article titulat El darrer sí, on deia: “No m’agrada la Constitució, aquesta Constitució no és la meva […] A mi ningú no m’ha preguntat si m’agrada Espanya o no […] És una Constitució feta sobre les brases, tot deixant ben clar qui té el poder […] No m’agrada la Constitució, però em sembla que votaré que ‘sí’. Si voto que ‘no’, votaré igual que els ultres i molts ex-franquistes”.

És en aquest ambient en què ens hem de situar quan visitem l’exposició sobre Montserrat Roig que veiem al Born. Ella mateixa ho deixava clar: es trobava en una època de canvis, però que venien condicionats encara per un franquisme molt recent. Roig sabia que algun dia caldria reformular els pressupòsits de la transició espanyola: “Votaré que ‘sí’ [a la Constitució del 78] perquè prefereixo la discussió que la clatellada, les corbates que l’uniforme, l’ensopiment que els tancs. Els partits de l’esquerra, al Parlament, continuaran lluitant perquè sigui possible un altre marc legal, més endavant”.

El Cicle de diàlegs al voltant de Montserrat Roig i les altres activitats complementàries al voltant de l’exposició 1977. Memòria i utopia continuen fins el mes d’abril.