1968. La batalla de les imatges

29.09.2018

Des de l’entrada al recinte del Roca Umbert Fàbrica de les Arts de Granollers se’ns revela una aura que ens pot resultar tant acollidora com colpidora. Passejant a través dels seus carrerons, entre les seves parets enaltides pels darrers raigs de llum murmuren els records que desitgen sobreviure, mentre un aire sinistre ocupa el nostre cos, davant la inquietant estranyesa d’un lloc que ens és familiar. Amb la caiguda del sol, el recinte es recull en el seu propi contorn. Comencen a sonar les paraules. I comencen a parlar les imatges. L’èxit del Panoràmic fa que s’allargui fins dijous dia 4, amb visites obertes de 18 a 21h.

Foto d’Eddie Adams. Vietnam 1968

68. The Whole World is Watching

Joan Fontcuberta i Andrés Hispano han donat el tret de sortida de la segona edició del Panoràmic que, coincidint amb el 50è aniversari de les revoltes del 1968, ha agafat aquest any com a eix discursiu i temàtic del festival. Aquell any va suposar un abans i un després en el tractament i la recepció de les imatges. Com ens recorda Josep Mayoral (alcalde de Granollers), citant les paraules de l’artista conceptual Jordi Benito, “davant de tota acció hi ha una reacció”. De la mateixa manera que, davant de tot impacte, hi ha una idea icònica del mateix que pot amagar grans fragments de realitat. Cap any com el 1968 (‘el 68’), com diu Hispano, ha aconseguit que el nostre cervell connecti amb uns fets concrets de forma tan àgil com també imprudent. En efecte, cal anar més enllà d’aquesta descàrrega mental i cercar els espais velats sota la carcassa imposada i propagada.

L’inici de la dècada dels seixanta va començar donant-nos unes quantes pistes, amb el primer debat presidencial televisat de la història, entre Kennedy i Nixon, que no estava gens preparat per a l’ocasió. A un costat de la imatge hi trobem la teatralitat -la maquinació, o la perspicàcia- de qui cerca generar una influència, creant, al mateix temps, una opinió, no només damunt d’ell, també damunt del seu contrincant. A l’altre costat, una audiència que reacciona, primer observant, després jutjant i, finalment, prenent una decisió. D’aquesta manera, la imatge es va imposar al discurs. Això no obstant, va aquell mateix any que el govern americà va prendre consciència absoluta del potencial que tenia la imatge, essent aquesta capaç de crear un impacte en l’opinió pública nord-americana. Un conjunt d’imatges, entre les quals les preses per càmeres de televisió, sortiren a la llum per revelar els horrors de la guerra. Però fou en especial la fotografia d’Eddie Adams captant el moment precís en què Nguyen Ngoc Loan -cap de la policia nacional de Vietnam del Sud- executa a Nguyen Van Lem, combatent del Vietcong, la que va obrir els ulls a mig món. Davant la necessitat, o el deure, per part del govern d’establir un control damunt allò que rep o pot arribar a rebre la societat, les imatges aniran perdent una certa innocència vital que les havia acompanyat fins aleshores, quedant en mans del truc constant, desemparades davant els mecanismes de manipulació.

Així doncs, com proclamen Fontcuberta i Hispano, l’any 1968 representa el naixement d’una sèrie de motius i ideals que tenen a veure amb la construcció d’imatges, fins i tot la invenció, que pretenen influir en el públic, donant allò que vol veure o sentir, il·lustrant els relats i creant el que podem anomenar “ficció de l’actualitat”, completament arrelada al present. El periodisme, com a eina de poder i d’informació, experimentarà profunds canvis, i la presència de veus no monitoritzades com la de l’Underground Press Syndicate -una xarxa de diaris i revistes de caràcter contracultural- ajudaran a obrir un camí a noves i alternatives línies de canalització de la informació que arribaria a mans de la societat. Al mateix temps, amb una pel·lícula de caràcter reflexiu com Medium Cool (Haskell Wexler, 1969) ens adonaríem que la manipulació podria ser utilitzada per multitud de fins diferents. En ella, un dels actors, en una situació de protesta real, exclama al mateix director: “This is for real!”. Anys més tard Wexler reconeixeria que va afegir aquesta frase durant la postproducció. Una hiperrealitat condicionada per emfasitzar, encara més, el que els ulls observaven a la pantalla. Medium Cool és per cert un dels films programats dins la secció oficial del Panoramic.

El procés d’aprenentatge iniciat durant els anys 60, que ens repta a llegir les imatges davant la trampa contínua a la qual estan sotmeses, es veu obligat a mantenir-se més viu i fort que mai davant la ininterrompuda proliferació i el consum caníbal d’imatges. Com exclama Fontcuberta, “cal pensar el conflicte d’aleshores, per pensar el d’ara”. Anar més enllà de l’acció, de la imatge que obstrueix el que caldria veure, del gest generat, reproduït, convertit en icona, i preguntar-se “què hi ha en el seu fons?”, posant en diàleg les imatges, dilucidant el contingut.

Podeu consultar el programa al web del Festival Panoramic.

Article relacionat: El Festival Panoramic de Granollers explora les revoltes del 68