1914-2014: l’altre centenari

2.07.2014

Jordi Marrugat, doctor en Estudis Hispànics per la Universitat de Sheffield (Anglaterra), va defensar ahir mateix,  2 de juliol, a la Universitat Autònoma de Barcelona, la seva segona tesi doctoral, ara en Filologia Catalana. Es titula Josep Carner i el postsimbolisme. Estudia el gir que va fer la poesia catalana l’any 1914 amb la publicació de La paraula en el vent. Es podria dir que dóna resposta a una vella demanda formulada per Carles Riba quan preguntava: «¿Qui farà l’estudi documentat, fonamental, del que ha canviat en la lírica catalana a partir de La paraula en el vent?». Aquest estudi arriba, precisament, en el centenari de la publicació d’aquella obra. Jordi Marrugat ens en fa una presentació en aquest article.

 

Josep Carner publicava ara fa 100 anys 'La paraula en el vent'

 

La literatura catalana commemora aquest 2014 el centenari del naixement d’un dels seus més grans poetes, Joan Vinyoli. Així mateix, se celebra el centenari de la Mancomunitat de Catalunya. Tampoc no passa desapercebut a casa nostra el record de l’inici de la primera guerra mundial ara fa cent anys. Però els majors esforços polítics, socials i econòmics se’ls endu la commemoració del tricentenari de 1714. Aquesta mena d’actes són desitjables i habituals en qualsevol societat que valori la seva història i el seu patrimoni. No obstant això, cal assegurar amb polítiques efectives que no es converteixen en la mera potenciació d’uns valors simbòlics sense base social.

D’altra banda, el festeig d’uns successos sempre comporta l’oblit d’uns altres que queden inevitablement a l’ombra. Aquest 2014 s’ha donat molt menys bombo que als fets esmentats a una efemèride cabdal de la nostra cultura: el 1914 és l’any més important de la història de la poesia catalana contemporània. Això el converteix en una fita memorable. És l’any més remarcable del desenvolupament d’un gènere que ha tingut funcions clau en tots els moments de la història de Catalunya. Al segle XIX, la poesia fou la base per a la creació d’una consciència nacional moderna. Amb el Modernisme i el Noucentisme fou el gènere que va permetre situar la literatura del país al centre de la modernitat occidental. Després de la guerra, la poesia fou un dels bastions més forts de la resistència antifranquista. Als anys setanta, fou l’esquelet articulador de la xarxa cultural que estructurà els Països Catalans. I avui dia està prenent una gran força creativa entre sectors molt vitals de la nostra societat. Però l’any més remarcable de tota aquesta història, és, sens dubte, el 1914. Sense el que va succeir aquell any, tota la gran tradició poètica catalana moderna no hauria estat el que avui li dóna tanta força.

Què va passar aquell 1914 que va capgirar completament el curs de la poesia catalana? És prou sabut, però poc estudiat en termes de canvi historicoliterari: el mes de gener Josep Carner va publicar Auques i Ventalls i el mes de juny La paraula en el vent. Els dos llibres recollien poemes que Carner ja havia publicat de manera dispersa, especialment a la secció «Rims de l’hora» de La Veu de Catalunya. Però es presentaven molt intencionadament com llibres unitaris amb objectius diferenciats.

La paraula en el vent s’obria amb un pròleg en què l’autor declarava explícitament la voluntat de posicionar-se «a favor de la poesia lírica», que, en el context d’«epopeies urbanes o folklòriques del dia que fan gloriosa la nostra literatura catalana» representava una proposta nova completament diferent —amb el precedent únic de Verger de les galanies, publicat pel mateix Carner el 1911, i, és clar, d’alguns «Rims de l’hora» apareguts a les pàgines de La Veu de Catalunya des d’aquell mateix 1911. Era la proposta amb què es tancava definitivament un cicle de la poesia catalana i se n’obria un altre. Carner en mostra plena consciència. Enrere queden les «epopeies urbanes o folklòriques». Són glorioses, sí, però vinculen la poesia a qüestions extraliteràries, com la situació històrica de la ciutat, la narrativa, la creació de referents col·lectius o l’estat de la cultura popular. Auques i Ventalls no deixava de ser una d’aquestes epopeies. Molt peculiar, perquè era un llibre escrit pel mateix poeta de La paraula en el vent, però que no va voler-lo convertir en una obra plenament lírica: és un llibre que mira la poesia del passat, la poesia que s’havia fet fins aleshores a Catalunya, des d’un nou punt de vista. En canvi, La paraula en el vent se situava de ple en un present deslliurat de tot el que no hi fos autonomia poètica. Feia una aposta per la poesia lírica, la menys tributària de les contingències, la més autònoma, la més específicament poètica, la més pura: la més moderna. Finalment, Catalunya havia assolit l’estat d’una societat plenament moderna i la poesia ja podia convertir-se simplement en poesia. Ja no havia de cantar les grans epopeies col·lectives, ni donar una cultura compartida al poble, ni fer política. Cadascun d’aquests objectius tenia els seus actors específics o ja no eren necessaris i els poetes podien dedicar-se exclusivament a ser poetes.

En un sol any, el 1914, Carner donava per acabat tot un període de la poesia catalana —amb Auques i Ventalls— i n’obria un de nou —amb La paraula en el vent. Seria el més extens, fecund i influent de la poesia catalana moderna.

Rainer Maria Rilke

La paraula en el vent inaugurava així una nova era literària. Ho feia des d’una proposta poètica molt coherent i clara: era, també, un dels primers llibres europeus que presentava plenament desenvolupada la poètica postsimbolista. Al llarg de la dècada de 1910, diversos poetes com W. B. Yeats, Paul Valéry, Rainer Maria Rilke, T. S. Eliot, Giuseppe Ungaretti o Carner partiren del simbolisme per desenvolupar unes concepcions poètiques noves que s’hi oposaven en molts aspectes. Tots ells acabarien coincidint en unes mateixes nocions bàsiques sobre el gènere poètic, les seves funcions i el seu lloc dins la societat. És el que avui dia anomenem «postsimbolisme» o «poètica postsimbolista». Fou la poètica més influent del segle XX en la poesia europea i, sense cap mena de dubte, en la catalana. Carner la presentà ja el 1914 a La paraula en el vent, un llibre immediatament ressenyat per Carles Riba i que obrí el camí de la poesia del mateix Riba, de Marià Manent, de Joaquim Folguera, de J. V. Foix i, a través d’aquests, de poetes posteriors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Vinyoli i Joan Teixidor.

Riba insistí repetidament en el gir capital que havia donat la poesia catalana amb l’evolució de l’obra carneriana culminada en La paraula en el vent. En un comentari de 1953 recollit a …Més els poemes (1957) escrivia:

No hi ha dubte que començà un nou període de la moderna poesia catalana el dia que Josep Carner es posà apassionadament a aprendre l’anglès per poder llegir en el text original els grans lírics de les dues illes. Sento encara expressant-me aquesta intenció —devia ésser pel 1912 o el 1913— aquella veu que continua, en l’absència, sonant en el meu record com la d’un mestre; i sempre en les meves reflexions he conclòs com he dit. ¿Qui farà l’estudi documentat, fonamental, del que ha canviat en la lírica catalana a partir de La paraula en el vent? Dic “canviar”, i potser millor caldria parlar d’un eixamplament i d’un alliberament. Alliberament en una retòrica més llançada, salvada per aquell “bell excés” de què parla Keats, per un profund refús de la mida, per una aèria, innocent distància entre els mots i les realitats que al·ludeixen; i eixamplament d’aquestes realitats humanes en les dimensions de l’ànima, quan, tocat un punt sensible, tot l’univers gira i vibra al seu entorn i res ja no és petit ni gran, real ni irreal, ans tot esdevé poesia, és a dir, bondat i dignitat i bellesa.

Joan Teixidor.

Joan Teixidor.

Hi insistí en l’apèndix del mateix llibre: «un nou període de la poesia catalana començà el dia que Josep Carner es posà a estudiar l’anglès, per llegir en els textos originals —així m’ho digué ell mateix— els lírics anglesos». Joaquim Folguera ja havia considerat, a Les noves valors de la poesia catalana (1919), que, amb el Carner d’entorn a 1912, «entra definitivament la poesia catalana en una majoria d’edat absoluta». Per la seva banda, J. V. Foix escrivia el gener de 1921 al primer número de Monitor que «dos noms assenyalen magníficament una noble orientació literària als nostres escriptors: Josep Carner i Carles Riba». Marià Manent també escollí aquests dos poetes com a mestres i guies, especialment Carner. Com Folguera, Riba i Foix, donà incomptables proves de l’«admiració» que sentia pel seu «geni» —en mots extrets del Dietari de Manent.

No n’hi pot haver cap dubte: tots aquests poetes —entre molts d’altres— tenen el seu model més immediat en el procés seguit per Josep Carner des de Verger de les galanies i culminat en La paraula en el vent. Els dos llibres que completà Folguera abans de morir, Poemes de neguit (1915) i El poema espars (1917), en deriven de manera molt evident. La retòrica abstracta i al·legòrica del Riba de les Estances, que comporta la represa de la tradició ausiasmarchiana, era una via ja treballada per Carner des de poemes de Verger de les galanies com «La dolça tragèdia» o el que comença «Com un esclau (qui en el festí camina…». La manera com Foix planteja la presència dels amants en la seva poesia i el tipus de concepció de la relació entre vida i literatura que comporta, deriva directament de Carner. Així com la perfecció formal de la poesia de Manent és la mateixa que la de Carner —musicalitat elegant, paral·lelismes estròfics i sintàctics, rimes emprades com a metàfores a nivell fònic, camps lèxics unificadors de la diversitat del poema, etc. De fet, La collita en la boira (1920) fou un llibre directament sorgit de La paraula en el vent. Carner hi havia proposat en termes plenament moderns escriure una poesia lírica que tractés el tema de l’amor com a experiència universal que resumeix totes les experiències humanes i, per tant, permet parlar de la condició humana en general i conèixer-la. En això el seguiren la majoria de poetes catalans posteriors, fins i tot les noves generacions que inicialment prengueren com a model immediat la poesia de Carles Riba, els esmentats Rosselló-Pòrcel, Vinyoli i Teixidor.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Són tots aquests processos literaris els que intenta explicar detalladament i de manera documentada la tesi doctoral Josep Carner i el postsimbolisme que, dirigida pel professor Josep M. Balaguer Sancho vaig llegir tot just ahir (2 de juliol) a la Universitat Autònoma de Barcelona. La presentació pública d’aquesta tesi ha coincidit feliçment amb el centenari de l’any clau que estudia. I és que pels motius exposats aquí succintament aquest 2014 celebrem, també, un altre centenari capital per a la història, la cultura i la societat catalanes. Un centenari que, de fet, té molt a veure amb els altres que centren la nostra atenció aquest any. La poesia de Vinyoli no seria la mateixa sense La paraula en el vent. Com és sabut, Carner també jugà un paper cabdal en la constitució de la Mancomunitat de Catalunya. El 1913 se celebrà al Palau de la Generalitat l’assemblea en què tots els diputats provincials catalans ratificaren l’adhesió a la llei que permetria la creació de la Mancomunitat. Pot considerar-se el primer acte polític unitari de les diputacions catalanes i, per tant, l’inici de la Generalitat de Catalunya contemporània. Carner ho commemorà en un poema, en aquest cas clarament ideològic i polític, aparegut a La Veu de Catalunya el 24-10-1913 i recollit posteriorment a Bella Terra, Bella Gent (1918) amb el títol «En l’inici de la nova Generalitat de Catalunya»:

O Déu, ta Catalunya s’espolsa avui la cendra.
O Déu, el nostre poble de tu s’ha refiat;
fes que les gents estranyes comencin de comprendre
la glòria que ens has dat.

Tots hem anat en festa dient-nos ta lloança
davall la soleiada gentil de la tardor;
i com en un diumenge el nostre cor descansa.
Ens refiem, Senyor.

O Déu, i tu premia’ns la nostra fe tranquil·la;
llibera’ns, a ton ombra, de dubtes i fadics
i de la teranyina tan pàl·lida que fila
la destra dels inics.

Així mateix, el 1914 se celebrà el bicentenari del 1714, al qual Carner dedicà aquest altre poema, aparegut a La Veu de Catalunya l’11 de setembre de 1914 i també recollit a Bella Terra, Bella Gent:

1714

O valentia funeral del setge,
bandera que esparraca el foraster!
En terra jau, nafrat, el banderer:
cap esperança de triomf el metja.

Del fratricidi amb la gaubança, petja
l’host invasora nostre surt darrer.
La boira fuig pel clivellat carrer
com una glassa dolorosa i lletja.

Que avui jo miri ta agonia llunya
i l’escampada sang, o Catalunya,—
o dea lassa d’afollat destí!

Mes ara els pals que en ton escut glateixen
són flames tan vivents, que resplandeixen
del bell secret de no tornar a morir!

D’altra banda, des de 1914 Carner centrà bona part de la seva atenció en el conflicte bèl·lic europeu de l’inici del qual aquest any també es commemora el centenari. S’hi posicionà amb tota mena d’articles i poemes d’una sensibilitat i una intel·ligència incomparables.

I és que, no podia ser d’altra manera, en la cultura catalana tots els camins, totes les commemoracions i totes les esperances de l’avenir van a parar sempre a Josep Carner.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: Sobre sobre Vinyoli i els seus llibres |

  2. Enhorabona, doctor al quadrat! I gràcies per aportar-nos més llum sobre Carner, ¿Ens trobarem també aquest estiu sota l’acollidora pineda ganxona d’en Carles Hac Mor i la Esther Xargai? Una abraçada.