Roba Estesa: comença el desglaç

25.04.2018

El desglaç finalment ha arribat. Després d’un llarg i dur hivern el reflex del canvi comença a albirar-se i ho fa a partir d’un poema de la “tres voltes rebel”. Roba Estesa va presentar, el 19 d’abril, el seu segon disc, Desglaç, a la Sala Salamandra de l’Hopistalet de Llobregat. Va ser l’inici de gira i es va incloure en el Festival Curtcircuit: un important certamen dedicat a la recerca d’oportunitats per tal de fer front a la difícil situació que viu la música avui en dia.

Roba Estesa a la Sala Apolo

Des del Curtcircuit es dona suport a l’impuls de concerts a les sales de petit format i als grups emergents. També permet que els grups consolidats puguin tornar a actuar a sales que els van veure néixer. Un projecte amb una filosofia molt adequada per a la primavera irreverent que tot just s’inicia.

L’endemà mateix, el grup va tocar a la plaça Catalunya de Girona, al conegut Strenes, compartint escenari, entre altres, amb el grup valencià de rap feminista Pupil·les Dil·latives i demostrant, en paraules seves, el fet important que s’havia produït aquella nit: la constatació que els escenaris també eren espais femenins (cada cop més) i no només del “patriarcat”, en totes les seves formes. El diumenge següent van tocar a l’acte d’Omnium a favor dels drets polítics i a la passada diada de Santa Jordina al programa Els matins de Catalunya Ràdio, on també van ser entrevistades. Roba Estesa no paren i sempre amb l’arma pacífica de la paraula.

Desglaç és un disc contundent, no només per les seves lletres, sinó també a escala musical amb bases més elèctriques i amb una sonoritat que va més enllà del folk i de les cançons estrictament tradicionals. A la Sala Salamandra ho vam poder copsar amb molts dels solos d’algunes de les seves integrants. Pel que fa a les lletres, mantenen les idees feministes i les porten més enllà: abordant les causes i entranyes del sistema de la violència masclista (“oblida germana oblida, la terra humida que a poc a poc vas eixugant”, “si és que es repeteix la història, potser l’hem d’escriure de nou”) i alhora parlant de l’esperança i la necessitat de construir xarxes de solidaritat i activisme social (“I ahir vam sortir al carrer. I avui ho farem també, i demà no deixarem de cantar que la nit és nostra”, “quin orgull compartir-te en la batalla, quin orgull sentir-te a prop sent jo tan lluny”, “comencem a governar-nos”).

El concert de Sala Salamandra va començar amb un discurs de Marina Garcés que posava en dubte la normalitat: “no és normal que es normalitzin les agressions”, “no és normal que es normalitzin els suïcidis que són homicidis”, etc. Un tema ben actual i equiparable a moltes esferes i sectors de la societat, fins i tot als que pretenen ser progres.

Entre les cançons destaca la versió de la cançó tradicional, adaptada per Marina Rossell, La Presó de Lleida, un autèntic cant no només a la lluita feminista. En paraules seves: “una lluita que ve de fa molt de temps, d’un govern feixista i franquista; la república serà feminista o no serà”. Aquesta cançó és la que podria semblar més propera a l’anterior disc.

I, sobretot, Roba estesa són festa. Festa amb compromís. Ja ho va dir Gemma Polo el 19 d’abril: “si no puedo bailar, no és mi revolución”. Paraules abans dites per l’anarquista feminista Emma Goldman, pionera en moltes lluites i exemples. Però no vull parlar per elles -és una actitud micromasclista-, les lletres de Desglaç parlen per elles mateixes: “Prou penitència! Prou reverència! Prou al sistema que marca sentència… Escolteu la resistència! La nit és nostra!”.

 

“Jo que he escanyat la filla
obedient de Tu
i l’he enterrat, convulsa
encara, sota el glaç
no sé ofegar la fosca
ranera que es marida
dòcilment a la teva
enllà del mur. I ençà.
Ella parla de mi.
Sura damunt de l’aigua
immòbil el silenci
d’aquella que no sé
si sóc.
Que el foc emporpri
l’hora muda i desclavi
llengua i camins. Que el dia
neixi un, del desglaç”

Maria-Mercè Marçal, Desglaç (1984-1988)