La brúixola d’amor de Bernat de Ventadorn

26.01.2016

Mos Azimans va interpretar chansos de Bernat de Ventadorn, trobador occità del segle XII, a qui la formació ha dedicat el seu darrer treball discogràfic, En un miralh. L’actuació va tenir lloc en el marc del cicle Mirades que organitza la secció de música de l’Ateneu barcelonès.

Mos Azimans

Mos Azimans

Bernat de Ventadorn va consagrar tota la seva obra a cantar a l’amor i la bellesa. El trobador considerava que la bona poesia només podia sorgir d’un amor sincer, i a Non es meravelha s’eu chan declara que si ell era millor poeta que altres era perquè estava més enamorat. Els seus chans, però, no decauen quan ha de trobar el desencís i el turment provocat per una passió no corresposta.

Els components de Mos azimans han d’estar profundament enamorats de Bernat de Ventadorn. Això és el que es dedueix, si més no, de l’acurada i delicada feina que han fet amb la seva poesia i la seva música. Fins i tot el nom de la formació es deu al poeta. Mos Azimans, el meu imant, és el senhal, o nom en clau, amb què Bernat de Ventadorn es refereix a la seva dama al poema Lancan vei per mei la landa, escrit quan ell era a Anglaterra, on havia seguit la cort d’Elionor d’Aquitània. Sembla ser que Bernat va ser forçat a abandonar Ventadorn després d’enamorar-se de Margarida de Turena, esposa del seu patró, el vescomte Ebles III de Ventadorn.

L’occità és un exemple del trobador capaç de tractar la profunditat del tema amorós amb un llenguatge senzill i comprensible. Mos Azimans sembla haver fet seva la divisa i, després d’haver treballat en profunditat el repertori, en van oferir una presentació clara i intel·ligible a l’oient d’avui. Per aconseguir-ho, van buscar el màxim de riquesa de timbres al seu abast. El grup el componen Míriam Encinas a les flautes, ocarina i percussió, David Codina a l’organetto, Pau Marcos a la viella, i Laia Frigolé al cant. Amb aquests recursos frugals, van buscar colors i matisos: des de l’a capella inicial, amb Frigolé cantant fora d’escenari, combinacions en duo (ocarina i veu, viella i veu, flautes i organetto), moments purament instrumentals, a peces en tutti.

La tria i ordre de les poesies també va estar feta pensant en donar un contingut narratiu al conjunt. Així, les peces inicials parlen de l’eufòria de l’enamorament, dels dubtes sobre declarar-lo, o el lament per no aprofitar els gaudis de l’amor. Després, en canvi, el to canvia per parlar de la desventura amorosa. Després d’una peça purament instrumental, amb què van voler representar el silenci del poeta causat per la desolació amorosa, Frigolé va recitar Estat ai com esperdutz, on el poeta malda per recuperar el seu cant.

En el moment de fer valoració, sembla just donar protagonisme a qui dóna la seva veu a les paraules del trobador. Finíssim treball de Laia Frigolé: timbre clar i cos lleuger, ajustada a la poesia i al color del conjunt, dicció entenedora i precisa, de gust exquisit, interpretació sense cap amanerament. L’acompanyament, però, no va ser menys important, ni menys acurat. Destacar l’impecable afinació del grup que, no per ser un element fonamental, és evident, i menys quan es tracta d’instruments antics de corda, d’afinació tan vulnerable, o de les flautes, on un excés d’aire pot distorsionar el so. Mos Azimans van oferir un rigor i perfecció d’enregistrament, amb l’emoció, el risc, el nervi i la concentració del concert en viu. Bravo.

A Ab joi mou lo vers e·l comens Bernat de Ventadorn canta: “Amb joia inicio la poesia i la començo, i amb joia continua i s’acaba. I només que la fi sigui bona, ja tindré per bo el començament”. Guiats per la brúixola del trobador, la feina de Mos Azimans va ser bona de principi a fi.