Les sonoritats del barroc més popular

25.08.2015

Dissabte passat, l’Euskal Barrokensemble, dirigit per Enrike Solinís, s’instal·lava al pati del claustre de Sant Joan de les Abadesses per participar al 5è Festival de Música Antiga dels Pirineus amb una proposta suggerent que posa l’accent al substrat popular i transfronterer dels ritmes i les músiques antigues.

Enrike Solinís

Hi va haver un temps en què la música popular impregnava el dia a dia, on, a taula, després d’una reunió familiar, les converses s’establien acompassades pel so d’una guitarra o d’un llaüt que repetia aquells acords que ja havien sonat vetllades abans i que, probablement, podien escoltar-se també unes finestres més enllà. En aquells temps en què l’automatisme que ara caracteritza les nostres audicions era, simplement, quelcom inimaginable, la música absorbia el coneixement popular i expressava de forma fidedigna l’essència d’una societat marcada pel treball, pel contacte humà, per la supervivència i per la presència d’uns valors morals fortament establerts i controlats.

En aquells temps la música popular s’infiltrava escandalosament a tots els estrats: a pagès, al port, a l’església i, fins i tot, a la cort. I mentre això succeïa, les formes musicals es convertien i es desenvolupaven, en un savi procés d’adaptació, segons els usos, la sensibilitat, l’espai i l’entorn on havien de ser interpretades. Fou el cas de la chacona, una dansa hispànica, fortament influenciada pels ritmes del nou món, que aviat ompliria els cançoners dels grans compositors de cort i de capella de tot Europa. Aquesta dansa ternària, present en obres de Monteverdi, Fescobaldi, Bach o Lully facilitava la improvisació sobre un baix ostinato i entregava així a l’intèrpret múltiples possibilitats creatives.

Parlar de música antiga vol dir, també, parlar de tradició, de passat i d’història i, alhora, d’evolució, llibertat d’improvisació, de danses i de músiques populars. L’Euskal Barrokensemble i Enrike Solinís practiquen ambdues facetes de la música antiga. Plenament conscients de la pràctica historicista d’aquestes músiques, s’alliberen de corsets dogmàtics en pujar a l’escenari i ofereixen a l’oient un seguit d’execucions de gran bellesa estilística, embolcallats d’aquesta passió per fer reviure les músiques d’abans des del present, recorrent als recursos de la improvisació i del diàleg musical.

El programa escollit per al 5è Festival de Música Antiga dels Pirineus fou Colores del Sur, una selecció de peces que ens condueixen ineludiblement pels marges del Mediterrani: des de les melodies anònimes recollides pel viatger Dimitrie Kantemir arreu del Nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, fins a les composicions de Giovanni Girolamo Kapsberger durant els anys que va passar a l’Itàlia del segle XVII, passant per les rítmiques composicions ibèriques de Gaspar Sanz. Un viatge introspectiu a través d’un barroc que se’ns presenta com a popular i que reivindica, alhora, aquestes músiques sorgides de la dansa i la tradició com a context i esquema per conèixer i descobrir l’art de la improvisació i l’execució en els temps de Shakespeare i Molière, de Cervantes i Salvator Rosa.

Del programa, interpretat magistralment per Enrike Solinís a la guitarra barroca, al llaüt i a la direcció; Miren Zeberio al violí barroc; Urko Larranaga al violoncel barroc; i David Jiménez “Chupete” a la percussió; en destaquen la Chaconne de Nicola MatteisMarionas de Gaspar Sanz, per la seducció, l’atractiu formal i aquell endolciment que acaricia l’oïda davant una peça interpretada des del cor, amb perfecció tècnica i originalitat en la improvisació. Es van presentar enèrgics els Canarios de Gaspar Sanz i el Fandango i Porrue, extrets del repertori basc, mostres evidents d’aquesta penetració natural de la música popular i la dansa a les composicions del barroc, així com el trànsit transfronterer d’aquests ritmes arreu de la geografia europea i mediterrània.

Enrike Solinís ens recorda en el seu darrer àlbum, Euskel Antiqva (Alia Vox, 2015), dedicat enterament a la memòria i tradició de les músiques antigues d’Euskal Herria, que la música antiga és, alhora, contemporània, ja que són contemporanis aquells que la interpreten avui en dia, que li donen forma de nou i que la comparteixen amb els altres en un temps i en uns espais contemporanis.

Conclourem aquest article lloant també la iniciativa del Festival de Música Antiga dels Pirineus, per fer reviure i per compartir en escenaris de gran interès arquitectònic i històric unes músiques del passat que esdevenen també contemporànies des del moment en què ens parlen de nosaltres mateixos i de l’essència popular des d’un temps i d’un passat que se’ns fa present a través del so.