Sota l’orgue del Pi. Tríptic d’Arvo Pärt

14.03.2015

L’estonià Arvo Pärt és el compositor convidat d’enguany al Cicle Coral de l’Orfeó Català. Sota el títol Minimalisme sacre es va celebrar un cicle de tres concerts centrats en la seva música. També s’hi interpretaren peces del compositor català Bernat Vivancos i del letó Peteris Vasks. Els intèrprets van ser el Latvian Radio Choir, i els cors de l’Orfeó Català.

Arvo Pärt

Arvo Pärt

Està preciosa la basílica de Santa Maria del Pi. La rosassa monumental presideix la nau central com la lent d’un enorme telescopi des d’on es podria esguardar la dimensió desconeguda, com una porta espai temporal que et permetria saltar a un univers paral·lel. Un big bang petrificat. A l’altre extrem, al presbiteri, una escultura gòtica de la Mare de Déu, amb un nen als braços, s’alça damunt una columna de pedra. Sobre l’altar hi ha suspès un crucifix de fusta policroma. De la meravella del cosmos a la de l’home.

En aquest espai de pedra i llum, auster i magnífic, la música d’Arvo Pärt va pintar un retaule acústic extasiant. El volum basilical es va omplir dels sons eteris, que semblaven omnipresents, de les composicions del músic estonià que al setembre complirà vuitanta anys. Una música profundament reconfortant que venç i convenç per la seva austeritat de recursos. Música senzilla però no simple, que anhela la transcendència, la quietud per a la contemplació. L’enigma de la creació musical per desvetllar el misteri de l’home.

Al plafó central del retaule hi ha el punt àlgid del cicle, la Passió segons Sant Joan, de 1982. En aquesta obra de setanta minuts de durada, Pärt segueix fil per randa el text que explica les darreres hores de la vida de Jesús. El paper central està en mans del quartet coral que interpreta l’evangelista, mentre el cor és l’encarregat de les intervencions del poble i els summes sacerdots del sanedrí. Dos solistes fan el paper de Jesús i Pilat. Tot plegat, amb un acompanyament instrumental de violí, violoncel, oboè, fagot i orgue.

L’obra té la cadència d’un mantra, i malgrat la riquesa (relativa) de recursos instrumentals, es basa en motius melòdics i harmònics que les diferents seccions utilitzen reiteradament. Va destacar el baríton Rihards Millers en el paper de Jesús, convincent i sobri, ben equilibrat entre la funció dramàtica del personatge i la preeminència narrativa del text. El quartet evangelista, molt equilibrat en conjunt, va sonar millor en les intervencions conjuntes que en les individuals. El cor, esplèndid en el so, ferotge en l’arrencada inicial, pietós en l’amén conclusiu, té relativament poques intervencions, i això va fer que el públic en gaudís comparativament poc.

Tot el contrari va passar en el concert del divendres a la nit, on el cor tingué un protagonisme absolut, i va lluir amb tot el seu esplendor. De l’alternança de les obres de Pärt amb les de Bernat Vivancos durant tota la vetllada en va resultar un diàleg interessant. Són dos autors que pinten amb una paleta de colors diferents, però amb la intenció comuna de fer que el ressò de la veu humana es converteixi, per un mecanisme inexplicat però infal·lible, en un ressò de l’ànima. I que utilitzen el text religiós com a punt de partida per avançar cap al transcendent.

La interpretació que el Radio Latvian Choir fa de les obres d’un i altre és de referència. Excel·lents tècnicament, el conjunt té un timbre particular i impecablement unificat entre les veus. Fins i tot, sovint, sembla que cada cantant s’hagi contagiat del timbre del conjunt, i les intervencions individuals, quan així ho vol el compositor, sobresurten d’un conjunt del qual vénen i al que tornen amb perfecta fluïdesa tímbrica. Simplement impecable.

Al capdavant de la formació coral, la direcció de Sigvards Klava és ferma, discreta en el gest, precisa en la indicació però respectant la flexibilitat que demana una música a la què la brusquedat no li escau gens bé. Fa avançar el temps com si el temps avancés sol, dinàmic en la quietud, conduint un so que il·lumina com l’espelma davant d’una icona.

A la banda dreta del tríptic, el concert de diumenge va tenir color local. El Cor de Cambra, el Cor Infantil, el Cor de Noies i l’Orfeó Català van interpretar un programa, aquest sí, dedicat íntegrament a les obres de Pärt. El concert tingué un cert regust de Sant Esteve, amb els diversos cors alternant-se a l’escenari per interpretar-hi un parell de peces. Però va oferir la possibilitat d’escoltar registres nous de Pärt. El Cor Infantil va interpretar dues cançons infantils del recull Viis laulu lastele (1956 – 1960), que per temàtica i estil, van ser dos miniatures refrescants i diferents, plenes de gràcia i vivacitat. Per la seva banda, Mercè Sanchís va oferir dues peces per a orgue sol, i acompanyà el Cor de Cambra i l’Orfeó en dues intervencions més.

El Cor de Cambra no va acabar de trobar l’aplom i la serenitat que calia, i el neguit es va contagiar al so. En canvi, pletòric de convicció va resultar el Cor de noies, amb so amorosit als pianos i valent quan calia anar a dinàmiques o registres més extrems. L’Orfeó Català va arrencar el Salve Regina amb un uníson pianíssim corprenedor, amalgamat amb l’acompanyament d’orgue, i que la massa coral va mantenir impecablement durant tot el primer passatge de l’obra, per retornar-hi al final.

El concert va acabar amb tots els cors interpretant conjuntament Da nobis pacem, que també va cantar el LRC divendres al vespre. La disposició dels cantaires envoltant el públic va multiplicar l’efecte embolcallant que, ja de per si, té la música de Pärt. I és la millor mostra de l’efecte irresistible de la seva música, que amb un mínim d’elements rítmics i harmònics aconsegueix transmetre un missatge profundament humà i compassiu, i elevar una súplica de pau universal.

El tríptic es tanca. L’eco de la música de Pärt es perd entre les voltes de creueria com el fum d’una llàntia apagada.