111 obres d’art, la darrera disputa de Lleida i Aragó

8.05.2018

La Conferència Episcopal Espanyola feia temps que ho demanava i ho va aconseguir el 1995: la Santa Seu va donar-li el vistiplau perquè els límits religiosos espanyols s’adeqüessin a les delimitacions provincials. Això vol dir que hi va haver una reestructuració territorial del patrimoni religiós, com és el cas de les parròquies de la Franja de Ponent, que feia vuit segles que formaven part del Bisbat de Lleida però van passar a mans de la Diòcesi de Barbastre-Montsó d’Aragó.

Fons del Museu Diocesà de Lleida | Foto: Museu de Lleida

D’aquest canvi ja fa vint-i-dos anys, però les seves conseqüències administratives i patrimonials segueixen portant maldecaps avui en dia al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal. És aquesta institució la que, durant anys, ha conservat, custodiat i restaurat els béns retirats del culte per les esmentades parròquies al llarg de la història. La polèmica va reobrir-se aquest 13 de febrer, cas de Sixena a part, quan el Bisbat de Barbastre-Montsó va interposar una demanda civil contra el Museu i contra el Bisbat de Lleida, segons la qual reclamava la propietat de 111 obres d’art provinents de parròquies de la Franja de Ponent.

Ara, el Museu de Lleida ha presentat les al·legacions per respondre a la demanda. En els respectius escrits, que entregaran al Jutjat de Barbastre, tant el bisbat lleidatà com el Consorci sostenen que aquest patrimoni artístic “es va integrar de manera legítima dins la col·lecció del Museu Diocesà de Lleida”. Aquesta és la base principal en què es fonamenten les al·legacions presentades, per una banda, pel Consorci –com a dipositari i gestor de les peces en litigi- i, per altra, pel Bisbat de Lleida –com també a part demandada-.

En aquest sentit, el Bisbat de Lleida aportarà diferent documentació conservada en arxius diocesans que acreditaria l’adquisició, entre finals del segle XIX i principis del XX, de les peces part del Bisbe Messeguer per tal de “salvaguardar-les i evitar que desaparegueren”, ja sigui a través de compres, donacions o permutes, la immensa majoria entre 1895 i 1936. Aquestes proves documentals han estat obtingudes sobretot gràcies a la recerca de la conservadora Carme Berlabé.

Cal dir que Bisbat i Consorci reconeixen que 27 de les peces es troben al Museu de Lleida en concepte de dipòsit, tot i que el fet que formin part de la col·lecció diocesana n’impossibilita la disgregació i, per tant, qualsevol entrega. Josep Giralt, director del Museu de Lleida, ha explicat que el Consorci no pot atendre a la petició per entregar-les donat que la Llei de Patrimoni Cultural Català no permet disgregar un conjunt de béns artístics protegits com a col·lecció unitària sense l’autorització del Departament de Cultura. “Qualsevol decisió d’un tribunal civil que ordenés la devolució de les obres envairia les competències en matèria de protecció de patrimoni cultural de la Generalitat”, han assenyalat des del Consorci.

Davant la demanda presentada pel bisbat aragonès davant el Jutjat de Barbastre, el bisbe lleidatà, Salvador Giménez, ha afirmat que “el Bisbat de Lleida no té més remei que respondre davant del tribunal i utilitzar tots els documents i mitjans de què disposa per defensar la pròpia argumentació”. Així, ha explicat que s’aporta documentació conservada en arxius diocesans com ara actes notarials, alguna de les quals no havia estat admesa o estudiada abans pels tribunals eclesiàstics. Aquests documents acreditarien l’adquisició de les obres en litigi per part del Bisbe Messeguer, “amb l’objectiu de constituir un museu per a la formació seminaristes en l’àmbit arqueològic i artístic” però especialment “perquè no desaparegueren les peces i salvaguardar-les”, ha remarcat Giménez.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, i el director del Museu de Lleida, Josep Giralt | Foto: Salvador Miret / ACN

El bisbe de Lleida advoca per un acord entre el Bisbat de Barbastre-Montsó i el Consorci del Museu de Lleida. Tot i les al·legacions presentades, el representant de la institució lleidatana ha volgut deixar clar que la demanda civil “no és cap baralla entre el bisbe de Barbastre i el de Lleida, perquè ens portem bé”. Ha insistit en la necessitat d’evitar qualsevol “confrontació” i ha defensat que “arribar a un acord seria l’ideal”, abandonant així la via civil endegada per la diòcesi aragonesa. Ara per ara, la decisió en relació amb el litigi per l’art sacre de la Franja queda en mans d’un jutge.

Giralt ha assenyalat que en la reunió de la setmana passada en què el Consorci del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal va aprovar la presentació de les al·legacions no va participar cap representant del Ministeri de Cultura –en representació del Departament de Cultura en aplicació de l’article 155-, malgrat que sí que va ser-hi present el director dels serveis territorials del departament a Lleida, Josep Borrell, que va participar en la trobada amb veu però sense vot en qualitat de secretari de l’ens. Cal recordar que el Consorci està integrat per la Generalitat, el Bisbat de Lleida, la Diputació, l’Ajuntament de Lleida i el Consell Comarcal del Segrià.

El Bisbat de Barbastre-Montsó va fer efectiva la denúncia el 13 de febrer, després que el 31 d’octubre de 2017 no s’arribés a cap acord en un acte de conciliació celebrat al jutjat de Lleida i al qual no va assistir cap representant del Consorci. Així mateix, també va ser rebutjada pel jutjat de Barbastre la petició del Consorci del Museu de Lleida per tal que el judici per les 111 obres de la Franja pogués celebrar-se a Lleida, tenint en compte que la llei d’enjudiciament civil estableix que com es tracta de béns mobles, el seu destí s’ha de jutjar al lloc on es troben, és a dir, a la capital del Segrià, ja que es conserven al Museu de Lleida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. N’estic ben tip! Només hi ha un remei: que ens fotin fora d’Espanya…! però amb terra i tot. Vaig néixer el 1927, vaig viure el trasbals de l’octubre del 1934, (un germà soci del CADCI), la guerra, les misèries del franquisme… Tinc consciència de pertinença a un poble, el català, ni millor ni pitjor que qualsevol altre poble del món…, he complert 90 anys, estic acabant el meu viatge i m’han robat el goig de poder ser i viure com a català. Com a ciutadà “normal” d’un poble lliure i no d’una colònia de les Espanyes úniques, grandioses i lliures per fer el que els dóna la gana, sense respectar res ni ningú.
    Llibertat per els presos polítics!