100 anys d’animació: “Del trazo al píxel”

Entre el 3 i el 13 de desembre han tingut lloc al CCCB les projeccions “Del trazo al píxel. Más de cien años de animación española”, un extens, que no exhaustiu, panorama del cinema d’animació dividit en 8 sessions en què s’han projectat al voltant de 60 pel·lícules entre llargs i curts.

Tant a la presentació al CCCB a la qual va assistir Francesc Ginabreda com en una entrevista publicada al blog del CCCB, Carolina López, comissària d’aquesta mostra i d’una anterior dedicada al cinema experimental el 2009, insisteix a dir que en l’actualitat es viu una segona edat d’or de l’animació a l’estat espanyol.

Anem a pams. Això és així, sense cap dubte, si es refereix a la part de l’actual curtmetratge que des de l’existència de la informàtica i de les escoles d’animació ha reviscolat amb força, com també ho està fent als països del nostre entorn europeu; però si es refereix a l’animació “industrial”, o sigui, els llargmetratges, telemovies, sèries de televisió i animació publicitària, no es pot dir que aquest sector visqui una suposada “edat d’or”. Què més voldríem!

Recordo com a l’època de l’ASIFA-Catalunya, l’associació de professionals del cinema d’animació,  les antenes més sensibles d’aquest sector ja van captar abans que d’altres que la deslocalització i la crisi havien arribat per a quedar-se. Importants estudis van anar desapareixent: Pegbar (Balser i Taltavull); l’Studio Andreu, dedicat a la publicitat; el de Rodolfo Pastor, dedicat a la plastilina i objectes; i Cromosoma (Oriol Ivern), on es creà Les tres bessones, entre d’altres. No tots tancaren per la crisi, alguns ho feren per jubilació o per la mort dels seus creadors. I no parlo de tots, però sé del cas d’un important creador d’un estudi que va haver de tancar i dedicar-se al taxi.

Tampoc aquest cicle és exhaustiu: no es fàcil resumir i triar entre cent anys de producció animada, part de la qual s’ha perdut al llarg dels anys, però es troben alguns buits en aquesta panoràmica, en especial però no tan sols de realitzadors catalans, ja que l’animació catalana ha jugat un paper de primera fila en el context espanyol.

Alguns noms que trobo a faltar: Àngel García (Peraustrínia 2004), estudis Cromosoma (Les tres bessones), Rodolfo Pastor (Capelito), J. Ll. Viciana (Neptuno Films), Miquel Pujol (10 +2: El gran secret), Studio Andreu (publicitat), Buch-Sanjuan (publicitat, anys 50-60), i també realitzadors amb obra personal com Víctor Luna, José Jorna, Ana Miquel i Josep M. Blanco, per citar-ne tan sols alguns.

Tot i que ningú m’ha demanat l’opinió, aquí l’ofereixo i l’escric amb coneixement de causa després d’investigar i escriure sobre el cinema d’animació des de fa 40 anys, d’haver treballat durant 20 anys a ASIFA-C i haver-ne estat el fundador, i de dedicar-me a fundar i dirigir diversos festivals de cinema d’animació com, per exemple, Cinemàgic de Lleida, ara conegut com Animac.

Dit això, he de reconèixer que aquesta mostra, que té el valor de ser la primera que ha rescatat antigues i noves produccions, ha estat un gran esforç i ha comptat amb l’ajut institucional d’AC/E Acción Cultural Española, de Filmoteca Española, de Filmoteca de Catalunya i de l’empresa Movierecord.

El recorregut comença a primers del segle XX amb els curts del nostre pioner Segundo de Chomón. Fa també una mirada a l’animació publicitària i treu a la llum un espot fins ara desconegut d’Enric Ferran per a RCA Radio. Mostra els films dels anys 30 de Serra Massana, els dels estudis Moro per a la companyia Movierecord, i també llargmetratges com Garbancito de la Mancha (1945) d’Artur Moreno, El Mago de los sueños (1966) de Francisco Macián, i Historias de amor y masacre (1979) de Jordi Amorós. En fi, es tracta d’un llarg recorregut de més de 100 anys d’imatges animades.

Les sessions dedicades al curt actual com la titulada ‘La petjada de l’artista’ i la darrera del cicle, ‘La propera generació’, ofereixen un panorama enlluernador i polièdric de la variada animació espanyola actual. A ‘La petjada de l’artista’ trobem reunits 14 curts, des de 1969 fins enguany, d’artistes plàstics que han cultivat l’animació, alguns procedents de les Belles Arts: des d’Impresiones en la alta atmosfera (1988-89) de José Antonio Sistiaga, passant pel  fascinant curt de Juan Pablo Etcheverry Minotauromaquia: Pablo en el Laberinto de 2004 i Cromo (2013) de Marcel·lí Antúnez (ex Fura dels Baus), fins a Sangre de unicornio (2013), humorístic i original curt d’Alberto Vázquez, i un curt fet expressament per a la panoràmica, Estela (2015), del pintor Frederic Amat.

La sessió ‘La propera generació’, la darrera del cicle, presentava 10 curts realitzats entre 2004 i 2014, o sigui, dels “novíssims”, com Cada día paso por aquí (2004), de Raúl Arroyo, que anima els grafiti del carrer; Les bessones del carrer de Ponent (2010) d’Anna Solanas i Marc Riba, especialistes del ninot animat i dels ambients ombrívols; Astigmatismo de Nicolai Tronshinsky, de 2012; i també un dels curts de Jossie Malis, Bendito Machine V, de 2014.

Les crítiques –sinceres– no em priven de felicitar Carolina López, comissària del cicle, i el seu equip per aquesta tasca ben feta que està destinada a fer un recorregut internacional. A més, s’ha editat un triple DVD-catàleg Del trazo al píxel (Cameo Media).