10 pistes del pensament polític d’Antoni Tàpies

7.08.2018

La Fundació Antoni Tàpies exposa fins el 24 de febrer la mostra Biografia política, on analitza el sentit polític de les obres de l’artista. Gràcies a la tasca de la institució, publiquem el recull de 10 instants de la seva biografia que ens donen pistes sobre el pensament polític del pintor.

Antoni Tàpies a la fundació IDIBELL el 2008 | Foto: Viquipèdia

1. La creu. El signe de la creu apareix de bon principi a l’obra de Tàpies. En el context dels anys que segueixen a la Guerra Civil Espanyola s’establirà una connexió evident amb els paisatges de la mort i els cementiris. El fet és que Tàpies assimila aquest signe a la seva identitat com a artista. La signatura personal de Tàpies acabarà per confondre la T inicial del seu cognom amb el signe de la creu. Aquesta icona estarà present al llarg de tota la seva trajectòria sense que mai s’hagi pogut adscriure a un significat inequívoc.

2. L’abstracció matèrica. L’any 1958 Tàpies obté el premi Carnegie. Des d’aleshores gaudirà d’un ressò internacional que afavorí la circulació de la seva obra. Aquesta mena d’abstraccions, sovint descrites com murs anònims, consolidaran la imatge de Tàpies entre els representants de l’art modern. Aquest mateix any obtingué un reconeixement unànime a la Biennal de Venècia, coneix Marcel Duchamp i és retratat per Ugo Mulas, el fotògraf que desvetllarà el modus operandi d’un altre artista com Lucio Fontana. Poc després, el 1961, Tàpies serà fotografiat per Hans Namuth, el fotògraf que va donar a veure els procediments poc ortodoxos de la pintura de Jackson Pollock. Tot i que el treball amb les matèries s’havia encetat l’any 1954, ara és quan la identitat pública de Tàpies assoleix un relleu insòlit.

3. Documenta 3. Tàpies va ser invitat a participar en la darrera Documenta organitzada per Arnold Bode l’any 1964. La invitació insistia a contribuir amb una gran pintura que resumís l’aportació de cada artista. Però Tàpies hi va participar amb vuit obres, tres de les quals són aquests grans formats realitzats entre 1963 i 1964 al nou estudi del carrer Saragossa a Barcelona que l’arquitecte J. A. Coderch havia construït per a ell. Malgrat la força d’aquest con- junt, les tres obres mai han estat considerades un tríptic. De fet, cadascuna d’elles va ser adquirida per col·leccions de museus diferents a Europa. Més de cinquanta anys després d’exposar-se a Kassel les podem tornar a contemplar penjades totes tres sobre una mateixa paret i en el mateix ordre. La restitució d’aquest conjunt ens permet reviure la potència estètica d’un Tàpies que ha estat disseminat com a efecte del seu èxit.

4. A partir de la Caputxinada. L’any 1966 Tàpies participa en la tancada que té lloc al Convent dels Caputxins de Sarrià on es convoca l’Assemblea Constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Aquest fet i altres van empènyer Tàpies envers una militància a favor de les llibertats democràtiques. Tot i que la pintura moderna de la qual Tàpies n’ha estat un representant ferm feia fora qualsevol mena de contingut literari o narratiu, aquests esdeveniments de caràcter polític sovint es converteixen en una referència que malgrat tot no es presenta de manera concloent ni evident. Una pintura com la titulada 7 de novembre (1971) evoca la trobada de les forces antifranquistes a l’església de Sant Agustí en aquella mateixa data, amb la voluntat d’acabar amb la dictadura i obrir un camí de transició amb un programa de mínims, que va cristal·litzar en la consigna “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. L’obra, que habitualment penja al Parlament de Catalunya, ha esdevingut un objecte de caràcter commemoratiu que no obstant segueix clamant per la seva autonomia com a obra d’art.

5. Quadres d’història. La relació entre la pintura i els fets històrics ha estat sovint representada pel gènere del quadre d’història, aquell que relata fets als quals cal concedir una imatge per tal de ser debatuts i recordats. Que Tàpies pintés teles com A la memòria de Salvador Puig Antich (1974) o Composició amb números (1976) al voltant de fets com l’execució del jove militant que dóna títol a la primera obra o la mort d’Oriol Solé Sugranyes del qual no en queda rastre o evocació al títol de la segona, no permet afirmar que estiguem davant de quadres d’història en el sentit més estricte del terme. Ans al contrari, ens recorda la relació ostensiva entre uns fets i una obra, una relació que l’artista interpreta com a més productiva i e – cient que la del monument que al·ludeix de forma explícita els fets referits. Aquest tipus de construcció memorialística recrea una relació contingent entre les formes triades per l’artista i el signi cat que els espectadors atorgaran en cas de vincular-les als fets esmentats. Fins i tot, l’artista està subjecte a aquesta lògica. Tàpies recorda que A la memòria de Salvador Puig Antich “el tenia pràcticament acabat” quan es va assabentar de la seva mort. “Llavors, tremendament impressionat, vaig introduir-hi algun element important, així com l’endreça a la part superior de l’obra que fa de títol”.

6. T de Teresa. Les dues sèries de dibuixos que formen aquest bloc, Sèrie Teresa (1966) i Cartes per a la Teresa (1974), despleguen un llenguatge privat. La destinatària d’aquests missatges és l’esposa de l’artista, a qui Tàpies s’adreça mitjançant referències a l’àmbit familiar, la domesticitat pròpia de la parella, la intimitat i l’erotisme. Però en aquest espai privat també hi cap la política. Atès que a l’esfera pública les expressions de compromís polític no eren possibles, la intimitat es converteix en el refugi de l’acció política. Aquestes sèries són al- hora un repertori formal del Tàpies més madur de finals de la dècada de 1960 i principis de la de 1970.

7. Matèries en forma de… Després que Tàpies assolís una extraordinària reputació com a pintor de matèries i que aquestes fossin vinculades indistintament a l’abstracció, a l’informalisme i a l’art autre, les anomenades matèries van adoptar un aspecte figuratiu. La matèria de Tàpies remet a cossos i objectes que tot i el naturalisme aparent de la pintura desa en la identificació com a objectes de la realitat. La relació entre el títol d’aquestes obres i allò que suposadament representen està subjecta a la mateixa contingència que caracteritzaven algunes obres de Dadà, on el títol i el contingut de l’obra no mostraven cap correspondència. Aquesta manca de correlació continua sent d’interès per a Tàpies i expressa el seu vincle intacte amb la tradició de l’avantguarda.

8. Sèrie Història Natural. Des de finals de 1950 i fins al juliol de 1951 Tàpies resideix a París. Allí assistirà al debat que qüestiona el realisme socialista i l’oposa a una abstracció, que l’artista jutjarà més aviat inofensiva. També és l’època en què Cabral de Melo ha introduït Tàpies en les lectures del marxisme. La Sèrie Història Natural que evoca la sèrie homònima de Max Ernst malda per presentar una història de la injustícia sostinguda per relacions socials, al capdavall naturalitzades com un ordre jeràrquic i natural.

9. El toro. Un gran nombre de pintures realitzades durant l’any 1951 estan protagonitzades per la figura del brau. En una de les primeres lectures, el crític d’art Juan Eduardo Cirlot l’identificava amb un animal mitològic. Però les referències a la poesia de Pablo Neruda, Miguel Hernández, Federico García Lorca i Rafael Alberti guanyaran protagonisme i pes. L’any 1952 la pintura titulada “Homentage a Federico García Lorca” (1951) va ser censurada, molt probablement arran del títol que retia homenatge al poeta màrtir, tot impedint la seva exportació per ser mostrada a l’exposició del premi Carnegie als Estats Units.

10. Porta metàl·lica i violí. Aquesta obra va ser concebuda l’any 1956 per als aparadors nadalencs de la botiga Gales situada al passeig de Gràcia de Barcelona. Fins a l’any 1973 no torna a aparèixer i ho fa a través d’una fotografia de Lee Miller que mostra a Tàpies treballant a l’estudi amb una nova versió de “Porta metàl·lica i violí”. La desaparició d’aquesta obra durant gairebé vint anys en els quals predominaren les pintures matèriques i la seva reaparició en un moment en el qual Tàpies concedeix un paper destacat als objectes ens parla de com l’artista gestiona les seves troballes. Tot i que la porta metàl·lica i el mur coexistien a principis de la dècada de 1950 en un repertori on la poètica del carrer era palesa, la identitat de l’artista va quedar fortament associada a les pintures ma- tèriques, gairebé amb exclusivitat.