10 llibres de poesia per a l’estiu

13.07.2016

Normalment l’estiu serveix per llegir aquells llibres immensos que no hem tingut temps de devorar durant la resta de l’any, però també es pot entendre com el moment idoni per poder-se enfrontar a uns quants títols de poesia simplement magnífics que ens refrescaran l’ànim i ens donaran plaer de tota mena. Per aquest motiu, Jaume C. Pons Alorda ens ofereix els seus 10 títols imprescindibles per a aquest estiu, que es preveu canicular i ideal per al consum sense indolència de versos.

Bel Granya | Meteora

Bel Granya | Meteora

Mudar la pell de Bel Granya a Meteora

Coneixem la més que excel·lent tasca que Granya ha edificat durant anys per la propagació i l’estudi d’algunes de les veus més importants de la postguerra, des de David Sanahuja fins a Jaume Pomar, per exemple, i el temps que dedica perquè l’Espai Betúlia de Badalona disposi de més recursos i tingui cada cop més pes dins de l’espai de centres creatius catalans, però no tan coneguda és la seva obra poètica, que es va iniciar amb l’anterior Anagrama de sal (2011). Amb aquest nou lliurament de sinceritat extrema que és Mudar la pell, Granya insisteix amb uns versos de caràcter narratiu però d’incontestable impacte. No n’hi ha d’altra: no es pot confiar en la seva aparent fortalesa formal, aquí hi ha intimitat tramitada sense contemplacions i amb el desig de despullament propi d’aquelles criatures orades que no tenen por de saber-se, i construir-se, en la contradicció. Talment un estendard que ajuda a bastir la vida amb moments de comprensió literària, Granya insisteix per fer-nos entendre la importància del seu valor també com a autora. Els homenatges que dedica al ja esmentat Jaume Pomar, a qui honora amb un dels poemes més preciosos aquí inclosos, i a Margarita Ballester, de qui fa servir un vers per crear una volada pròpia, són els plats més forts d’un llibre que és més un cop de puny que no pas un seguit de pàgines escrites amb la indocilitat dels anys: “He fet dels dies un passar discret, / i sorpresa contemplo / des de la penombra / l’ocell que saltironeja / a les branques de l’acàcia. / Ha volat sense cap altra direcció / que el seu desig més primari, / i m’ha deixat un buit / de milers d’anys, pesant / i tan antic com la condició humana.”

Per a una tomba d’Anatole de Stéphane Mallarmé a Lleonard Muntaner amb traducció de Rosina Ballester i Josefa Contijoch

Arxiconeguda és la història fundacional d’aquest llibre que no havia de veure la llum perquè es tractava d’una obra privada, nascuda de la pena per la mort del fill del poeta, Anatole, després d’una llarga i desesperançada malaltia. El resultat són versos rebentats, devastats, d’una intensitat que esclata a la mirada lectora, segurament l’obra cim de Mallarmé, que aquí transporta el llenguatge cap a deliris envitricollats per conformar poemes trencadors d’absoluta fondària existencial: “Oh! com és que els ulls dels morts / etc. / tenen més força / que aquells, els més bells / dels vivents / – / que tant us atraurien / – – – ” Gràcies a aquest títol imprescindible entendrem molt millor les poètiques d’autors vius i propers com Antoni Clapés, Carles Camps Mundó, Rosa Font o Víctor Sunyol, per esmentar alguns escriptors que han seguit pel camí iniciat a partir d’aquest nou paradigma creatiu. La traducció, la primera en llengua catalana, i gràcies a dues poetes consagrades com Rosina Ballester i Josefa Contijoch, és ja, en si, un resultat magistral que farà que tothom que s’hi acosti trobi esplendors sense aturall a cada composició. El pròleg de Lluís Maria Todó, entre burleta i sublim, també és d’antologia, com el text que Jordi Llovet va dedicar al llibre en un article al diari El País el passat dia 23 de juny de 2016. Una vegada més, la col·lecció La Fosca torna a demostrar els seus encerts.

Un lloc perillós de Jordi Ibáñez Fanés a Tusquets Editors

Una primera versió d’aquest llibre estrany, hipnòtic i diferent va aconseguir el Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia el 2014, però hem hagut d’esperar un any per veure el resultat final d’aquesta recerca alquímica i artúrica. Crec que ha valgut la pena. Ibáñez ens proposa un viatge mític en què el “lloc perillós” fa referència a l’espai reservat a la taula rodona per al cavaller que trobés el Sant Graal, territori extrem i de frontera que per aquest motiu uneix els triomfs amb els espectres, la llegenda i el quotidià, l’horror i el sublim, tot a partir d’una veu poètica propera i alada alhora que és sens dubte un compendi d’altes referències culturals i d’experiències viscudes en el pla més terrenal. Si ja Ibáñez ens havia sorprès amb una novel·la bernhardiana a més no poder com Una vida al carrer (2004) ara insisteix amb una veu àlgida, ambiciosa i devastadora en més d’un punt. Sens dubte es tracta d’una de les sorpreses de l’any: “Des de quin lloc podem parlar / D’intel·ligència, des de quina alçada / De gran bondat podem dir què vol dir / Ser bo o ser dolent, i què sabem / De tot això, o de la ment dels altres, / O dels propòsits. Sí, / Ja ho sé, / Ja ho sé. / L’ambició, i no pas l’èxit, dóna / L’autèntica mesura d’un fracàs.”

Arnau Orobitg fotografiat per Màximus

Arnau Orobitg fotografiat per Màximus

Distàncies d’Arnau Orobitg a Editorial Andorra

Ens trobem davant d’un recull que representa una de les confirmacions més excelses d’un talent sense pal·liatius, la poesia d’Arnau Orobitg, ultramoderna, connecta molt bé amb la d’altres veus d’ara que escriuen de forma plenament alliberada, com Silvie Rothkovic, Albert Forns o Anna Gual. Poesia del tall, de l’escissió i de la natura, aquest pastor humà i místic que és Orobitg, transhumant de la metàfora, investigador de l’herba i del pelatge, ens ofereix un primer llibre ple de coses noves i versos memorables però al mateix temps mancat d’estridències. Inquietant, poderós, epifànic en tot moment, l’autor ens obliga a trobar en Distàncies una cosmovisió amplíssima plena de furor i d’excitacions corals. Les il·lustracions, que també són d’Arnau Orobitg, són simplement esplendoroses i sorprenents, com el poema “1000 ovins”, que sembla dialogar amb Perejaume en quant a la concepció del paisatge com a obra en procés: “I li sonen bels i esquelles / a la vall la viva veu. / Els cantors dalt dels silencis. // En el profund, / en l’atracció al sonor paisatge, / gregària sona l’harmonia / de ramada brostejant / mentre imatja muntanyes. // Dringant cent batalls. / Sonant com una sola / úvula egrèria.”

El revers de l’arena de Serge Basso de March a Edicions de 1984 amb traducció de Nathalie Bittoun-Debruyne i Josep Maria Sala-Valldaura

La poesia, una vegada més, es converteix en el punt àlgid, i sobrecollidor, d’una possibilitat de memòria, de record i de mirall per als que vindran després, però també per als que encara hi són i tenen l’oportunitat de tornar-hi. Pròpiament no podem dir que es tracti d’un conjunt de poemes en prosa perquè és això i molt més. El revers de l’arena es tracta d’un híbrid singular de memòries metafòriques, dietari de la constància, magma de reflexions humanistes, crònica i testimoni del món obrer de l’Europa del segle XX. La traducció de Nathalie Bittoun-Debruyne i de Josep Maria Sala-Valldaura és un encert, una sorpresa, una nova constatació de la seva bona feina per acostar-nos autors francòfons que ens són plenament desconeguts tot i que no propers, ja que Basso de March té una sensibilitat molt característica que pot lligar molt bé amb els lectors i lectores en llengua catalana, com ens mostra el text que dóna títol al volum, una declaració iniciàtica d’intencions: “He decidit mirar-me al revers de l’arena. No faig res de nou en aquest jo maquinal que m’apunta al rebuig. Grato les meves peladures amb l’excusa de les paraules, deixo menes de pell sota el pretext de les frases, em disculpo per necessitat i em maquillo una miqueta per estar presentable. Tot penja, senzillament, de l’estilogràfica que em busca. Amb el cor al capdamunt del metrònom, he ficat la mà per la cisa del temps, he buidat les meves golfes, he deixat la meva vida als encants. Imprimeixo el meu futur en un retrovisor.”

Voldria que el meu cos es fongués amb el teu d’Àlex Reig a 3i4

Sembla com si el nou volum d’aquest jove autor que ara remunta està destinada a respondre la qüestió de com escriure poesia amorosa en el segle XXI sense que aquest acte de fe cega pugui semblar passat de moda o patètic de tan típic i tòpic. Poemes llargs, quasi èpics, serveixen per tal que la veu poètica aquí inclosa mostri tota la seva desesperació per la pèrdua i el desastre d’una existència truncada per les complicacions i les misèries més severes, sempre amb una capacitat per generar empatia però també saviesa filosòfica a partir dels processos de devastació. L’individu es transforma en un laboratori, per tant, i això Reig ho té claríssim. A cavall entre l’olla que bull al foc d’Ausiàs March i els vòmits de Bukowski, entre la llum dels beatniks i l’esplendor ignífug d’Enric Casasses, Reig brilla amb una veu que sorprèn gratament i que ens obliga a tenir-lo ben en compte a partir d’ara: “Caminant pels carrers, de sang / que no sol ser nostra, / em vaig dictar les paraules gèlides, a les orelles / que no em deixaven escoltar / les meves memòries s’esfondraven / com teixits gastats al fons / de cubells, a les cantonades, / les fulles venien, les / fulles anaven i venien / a través dels passadissos buits i / m’endinsava per la ciutat, / la del fred de maig, / no veia la rosa, sinó / el record perdut de jo / caminant perdut (…)”. 

Víctor Gayà fotografiat per Carles Domènec

Víctor Gayà fotografiat per Carles Domènec

Variacions Niemöller de Víctor Gayà a Avant Editorial

Martin Niemöller (1892-1984) va esdevenir estudiós en teologia i pastor luterà després d’abandonar la carrera militar. Per la seva convicció antinazi, tot i que en un principi havia donat ferm suport al moviment, va acabar als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau. Un cop alliberat, es va encarregar de portar al límit un missatge pacifista que va veure en el seu sermó-poema un punt àlgid de compromís polític. Ara, dècades després del seu il·lustre exemple de pietat i coratge, Víctor Gayà torna a la poesia per oferir una sèrie d’exercicis d’estil o variacions que neixen d’aquesta font que fou Niemöller. La idea és mostrar, en peces breus i intenses, que juguen amb recursos com la reiteració i el paral·lelisme, totes les paradoxes, complexitats i antítesis que conformen el pensament i el dia a dia de la humanitat. El resultat és simplement demolidor perquè ens interpel·la de tu a tu i ens inflama a l’acció. La valoració que en faig és que aquest llibre és un petit tresor que cal ser obtingut de la forma més ràpida possible, i que Gayà té molt a dir en tots els aspectes: “Quan els necis vingueren a endur-se els comunistes, / no vaig dir res; / quin mal podien fer un grapat d’ignorants a la unitat proletària. // Quan els necis empresonaren els socialdemòcrates, / vaig callar; / què podia fer un ramat de ximples contra la justícia social. // Quan els necis vingueren a cercar els sindicalistes, / no ho vaig demandar; / feien el pes dels beneits enfront de la força del treball. // Quan els necis vingueren a endur-se els jueus, / no em vaig indignar; / eren un folc de pallussos contra el poder de la ciència i de l’art. // Quan els necis vingueren a cercar-me a mi, / venien d’igual a igual.”

Poesia última d’amor i malaltia (1992 – 1995) de Lois Pereiro a Edicions del Buc amb traducció de F. Escandell

Si volem trobar un veritable triangle obscur de la poesia, aquest hauria d’estar format per tres estrelles negres, Andreu Vidal en català, Leopoldo María Panero en castellà i Lois Pereiro en gallec, astres, els tres, hermètics d’una mateixa follia sanguinària, deliciosa i brutal que aconsegueix transportar el gènere cap a un nou fulgor quasi indescriptible, l’atrocitat convertida en tendresa que no es consumeix sinó que es propaga. No per voler fer fàcil la tenebra, no per tremendisme, sinó tot el contrari: tots tres autors es consideren decadentistes, mortuoris i negatius, quan el que pretenen és precisament defensar el punt contrari, que és parlar de la vida en apogeu des de la contemplació directa de l’ombra, defensar l’existència des d’una mirada que en cap cas renuncia a l’abominable de ser. El poema “Transmigració” de Pereiro, inclòs dins d’aquest dietari malaltís de tan extraordinari, és especialment eloqüent en aquest sentit: “Aquesta energia ja no tendrà fi, / no fou creada ni serà destruïda. / Anirà ocupant diferents vides, / i es transformarà en emocions alienes / tatuades en altres cossos paral·lels, / en simultànies processons / sense pausa. // En un càlid univers apassionat / vaig dosificant-me amb usura, / fins que arribi l’hora de tornar, / cansat i feliç, / al punt de partida.” La feina de traducció d’F. Escandell és delicada, precisa i d’orfebre, ens regala un Pereiro proper que, en efecte, sona molt vidalià, com hauria de ser.

Poesia completa 1982 – 2014 de Gerard Vergés a Proa

L’encarregat de concentrar l’ampla tasca d’un dels màxims referents de la insigne ciutat de Tortosa talment Vergés és D. Sam Abrams, que, com a fervent admirador del treball de les obres completes dels poetes, ens proposa una indagació fonda dins de la poètica d’un creador incomparable, per únic, que va sorprendre per saber fer convergir la més poderosa tradició europea amb el caràcter propi d’un territori fèrtil. Les notes sempre són difícils de triar, què comentar i què no?, però Abrams ens ofereix uns ulls transversals, quasi clònics, per descobrir alguns dels secrets amagats dins de L’ombra rogenca de la lloba (1982), Long Play per a una ànima trista (1986) o El Jardí de les Delícies (2014). De to solemne, però que tampoc renuncia a l’humor com a font poderosa, Vergés sorprèn per la ductilitat dels seus materials i per la seva capacitat d’absorbir les veus de figures eternes o humanes en la seva indocilitat completa: “Altius Atalaiers Albiren Astres; / Barbuts Botxins Burxaven Budells Buits; / Cantem Cançons Com Còdols, Com Cairells; / Delmes Donen Donzelles Delicades; / Esperances Enterren Els Esclaus; / Fogueres Feien Fum; Figueres, Figues; / Gats Golafres Glopegen Gin Glaçat; / Hi Ha Horribles Homicides Honorables; / Ignoreu Improperis I Ironies… / (Cansat estic i acabo l’alfabet).” Simplement meravellós. Aquesta Poesia completa de Gerard Vergés és una oportunitat d’or per tornar a acostar-se a un dels universos més fascinants, i immerescudament ocults, de la poesia catalana recent. Molt millor, és clar, si es fa al costat d’una de les moltes platges salvatges de les Terres de l’Ebre. I, si no, doncs també!

Obra poètica de Guillem d’Efak a Gall Editor

Possiblement la joia de la corona d’aquesta llista perquè ens trobem davant d’un llibre desitjat, que ha generat entusiasme durant aquests darrers mesos per tot el que representa i per tot el que conté dins seu. Després d’anys d’espera lenta, a la fi arriba a les nostres mans el súmmum de l’obra poètica escrita, i també cantada, d’aquest mite morè de les Illes Balears, un cantautor prodigiós i una de les veus versaires més sòlides de la seva època, que va aconseguir premis de valor com el Carles Riba. Responsable de peces històriques punyents, de cants exaltats a la vida o de veritables monuments lírics, d’Efak demostra que domina tots els registres i que se’ls fa seus amb mà eficaç, emocionant. Un poema aparentment senzillíssim com “Punt llarg”, de Madona i l’arbre i altres poemaris, inclòs aquí a la part final, ens torna a la sentor de pulsions extremes que proposa un d’Efak intens, juganer i poc sincrètic, concentrador de veritats humanes: “tenim tot un estiu / per recuperar / el malnom de les coses. (…) El sexe i la mort / seran per tot l’estiu, / veritats immutables, / desmentides, ja ho saps, / el nou curs.” Gall Editor s’atreveix, una vegada més, a superar-se amb una altra obra que de ben segur esdevindrà de referència i que tornarà a situar d’Efak en l’espai de difusió que mereix, tot fent-nos recordar que si als Països Catalans Felanitx és el poble dels pintors i dels folls doncs Manacor és el poble dels poetes.

Respon a marta balcells tarrago Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Cada dia recomano a algú altre el seguiment de “NÚVOL” i avui d’una manera molt especial a qui sé segur que li agradarà