10 discos per demanar als Reis

3.01.2019

Llargues llistes de discos, pel·lícules, novel·les, vins i mitges llunes. La millor taverna de 2018. El pitjor havà de 1978. Aquests dies anem farts de carn d’olla, licors i seleccions anuals. Avui, sense cap ànim de fer rànquings, us proposem deu discos per demanar als Reis d’Orient.

Maria Rodés. |

Elektra (Discmedi), de Joan Miquel Oliver. Amb Elektra, Oliver tanca la trilogia que l’ha ocupat durant quatre anys. Començava el 2015 amb Pegasus i continuava el 2017 amb Atlantis. Tots tres treballs duen el disseny –els dibuixos– del pintor i col·laborador Albert Pinya. Potser aquest tercer lliurament no té la canya del segon, que podia escolar-se millor en les llistes, però som davant d’un Oliver encara inspirat. Elektra emparenta millor amb el so orgànic de Pegasus; aquí, però, les melodies apareixen més nues, acompanyades d’una percussió preferent (la bateria de Xarli Oliver). El gruix temàtic conté un homenatge a “ses mamàs”, un cant a la igualtat (per via de la deessa inventada Hipotèrmia) o una versió del mite d’Elektra. El disc és una piruleta. Escoltin Explora’m s’avorriment o Líquens arborescents (amb Joana Gomila al fons).

Eclíptica (Satélite K), de Maria Rodés. Ha tornat –parcialment– la Rodés de Sueño triangular. Aquella veu i aquelles lletres secretes i vagues. El retorn l’ha fet amb Lluís Rodés, inspirador de l’àlbum i besoncle de la cantant. Rodés, astrònom, va dirigir l’Observatori de l’Ebre entre el 1920 i el 1936. El disc, dèiem, està plenament segellat per ell. Especialment, pel que va deixar escrit en un diari de guerra. Al llarg, tant espacial (“y el Sol / harto de brillar / se dejó alcanzar / por la oscuridad”) com terrenal (“tuvo que aceptar que un día / su amor se moriría”), hi col·laboren The New Raemon (apareix en la millor cançó: Pléyades), Nico Puig (a la guitarra), entre d’altres. El tram final de l’àlbum conté dues precioses peces escrites en català. Rodés moria el 1939 a Biniaraix, un minúscul poble de Mallorca.

Petita festa (Satélite K), de Toti Soler i Gemma Humet. Soler i Humet culminen vuit anys de col·laboracions en aquest disc. Un treball vigorós –17 cançons– recolzat en quatre eixos de la trajectòria de Soler: la col·laboració amb Ovidi Montllor, la passió per la cançó francesa, la poesia musicada i el canònic Liebeslied de 1972. Quatre calaixos que el guitarrista pondera i representa amb igualtat. Això, exemplificat, és: Homenatge a Teresa, de Montllor; A tots els infants, de Boris Vian; Saviesa de Vinyoli; o Petita festa de Li Po (traduït del xinès per Marià Manent). Tot regat amb la veu lluminosa d’Humet. “Sense ella aquest disc no s’elevaria de la manera que ho fa”, escrivia Àlex Gómez-Font a Núvol. Un compendi de Soler magnífic, just; de companyia vocal immillorable.

Yo pregunto (Discmedi), d’Eva Fernández. Més poesia, ara de la mà d’Eva Fernández, que musica en aquest disc –el primer en solitari– tres autors argentins (Alfonsina Storni, Alejandra Pizarnik i Julio Cortázar) i un de català (Alfons Costafreda). Ho fa acompanyada del guitarrista Josep Munar i el bateria Enric Fuster. La veu de Fernández, resistent i marronosa, fa sonar la gravetat de les composicions escollides. “Hi ha una part fosca”, admet la cantant. Innegablement obscures sonen La caricia i Yo pregunto. Jazz nascut a la factoria Chamorro, ara deslligat i amb contingut madur. Raquel Font amplia els detalls del disc en aquest article.

El mal querer (Sony Music), de Rosalía. Samples de Justin Timberlake i Arthur Russell, dos músics amb inexistents vincles. De casa nostra, segurament només Rosalía els podia incloure en un disc. La de Sant Esteve Sesrovires és la gosadia a la Terra: s’inspira en Björk i Kate Bush. Ha remogut el flamenc (i una florida i purista crítica musical), els teclats de la producció (dirigida per El Guincho) i el concepte de producte musical (embolcall, estilisme, plantejament escènic). I, és clar, ha capgirat la seva carrera, que apunta al més-enllà. Totes les mirades es dirigeixen a ella. No es poden equivocar Pitchfork i The Guardian (perdoneu la influència) puntuant altíssim aquest segon treball (i aquí arriba l’apunt negatiu: tothom ha oblidat el magnífic Los Ángeles). Llegiu l’article d’Oriol Puig Taulé sobre Rosalía clicant aquí.

Els Jóvens (disc autoeditat), d’Els Jóvens. “Hi ha cançons que ens roseguen”, canten els alacantins Els Jóvens a Anís Tenis. I les seves, en efecte, se’t van cruspint de mica en mica: la seva música és la terra sonant, el folklore valencià més gustós (pericana, arròs i anís), la lletra convertida en família. Beuen del ric pou d’Al Tall i Pep Laguarda. Amb moltíssima gràcia referencien Paco Alcàcer (El gol i la mort), canten a la llibertat (Jota Coreana) i se’n foten de la febror moderna (It girl meua). Els Jóvens –primer disc– ja és una presentació amb reconeixement: duen un grapat de premis a casa (Premi Ovidi Montllor i Premi Carles Santos a millor cançó per Anís Tenis). Tot just comencen i ja volem dir allò de: “Aquells jóvens han tornat”.

Blanc (Halley Records), de Ferran Palau. Ferran Palau ha esclatat amb Blanc. Després de L’aigua del rierol i Santa Ferida, aquest tercer àlbum l’ha fet encaixar amb precisió i excel·lents crítiques en l’escena musical catalana. A Blanc hi ha dipositat cançons de pop metafísic, el gènere que ha enginyat amb El Petit de Cal Eril. Un gènere que, per coherència, té poca explicació: “És la sensació ingràvida en la música”. El disc està ple de cançons vaporoses, fetes amb cura, d’una fresca intensitat. Lletres inspirades, melodies serenes i un embolcall calculat. Palau és el nou cantautor absolut del món modern. Per Blanc ha estat guardonat amb el Premi Núvol 2018 (Secció Calàndria).

Sorpresa Familia (Captured Tracks), de Mourn. Tota la ràbia de la joventut està inclosa en aquest disc, nascut, justament, de la frustració (disputes amb l’anterior discogràfica). Mourn són quatre joves maresmencs (molt joves, de fet) amb el cap al bon lloc. Saben el que volen servir i el plat que surt de la cuina (aquest és el tercer) sempre té un acabat notable. Com dèiem, cançons de vena inflada, blava. Aquí, el quartet rebla encara més la irritació punk rock, més assossegada en l’estrena (Mourn). No es perdin les guitarres d’Epilogue o la calma tibada d’Orange. La premsa internacional els té la mirada posada. I és una mirada elogiosa.

Si són flors, floriran (Discmedi), de Cobla Catalana dels Sons Essencials. És el quart treball de La Cobla, una altra meravella de música esporògena (manifestació festiva de la catalanitat). Aquest llarg ve carregat de jotes, sardana, rumba, contrapàs i fandangos. Les cançons –gairebé totes escrites per Marcel Casellas– ens parlen de la terra (Allà on l’aigua clara neix), l’amor (El carrer de Teixidors) i el compromís (D’Europa vinc) des d’una perspectiva purament mediterrània. Tot guisat perquè soni contemporani, fresc, balsàmic. Curiositats: una lletra que creua Verdaguer i Carner (Prop del riu), una deliciosa havanera tradicional (Si el Papus ve), i la inclusió de La Cucafera, enregistrada a Washington durant el Smithsonian Folklife Festival.

Estómac (Satélite K), de Clara Peya. Peya porta una ratxa productiva (cinc anys, quatre discos) que el 2018 es prolongava amb Estómac. Escoltem un treball d’essència híbrida. Els estadis, els salts, són d’una dimensió considerable. Botem de la dura cançó-declaració (Estómac de plàstic) al rap picat (Vèncer la pols), la balada (Cara a cara), el pop efervescent (I jo pensant)… El piano, és clar (Peya és fonamentalment pianista i compositora), s’escapa en poquíssimes ocasions. L’instrument té els millors moments a Tierra de hielo (que canta amb Alessio Arena) i Circular. Pel que fa al contingut, el títol és inequívoc: la palafrugellenca s’obre en canal, encara fantasmes. Isaias Fanlo publicava l’abril passat aquesta entrevista a la compositora.