10 anys sense Joan Ferraté

15.01.2013

Aquesta setmana Núvol ha dedicat un dossier especial a Joan Ferraté, que va morir la nit del 12 al 13 de gener de 2003, ara fa deu anys. El recordem amb articles de Jordi AmatVíctor ObiolsJordi Gràcia i Enric BlanesJoan de Dios Monterde i Bernat Puigtobella. El poeta Salvador Oliva, que va ser amic de Joan Ferraté, s’ha sumat a l’homenatge amb aquest article.

Joan Ferraté va néixer en un país equivocat, en el sentit que la seva obra hauria estat oficialment més valorada si hagués escrit, posem per cas, en anglès o alemany. Ja sé que, al valor “oficial” dels intel·lectuals, no hi hauríem de donar gaire importància; però si hagués nascut a qualsevol país on la veritable cultura no estigués relacionada amb el patriotisme i on la producció cultural independent fos més valorada que qualsevol  manifestació de folklore popular, no hi ha dubte que Ferraté hauria estat menys ignorat i hauria ocupat el lloc que es mereix.  Només cal que recordem que aquí, a Catalunya, apart dels apartats dels diaris que publiquen ressenyes de llibres, no hi ha ni una sola revista on publicar una crítica llarga i aprofundida de cap llibre.

 

Joan Ferraté de jove | Foto cedida per Jordi Cornudella

 

L’obra de Joan Ferraté va tenir tres cares: la crítica literària, la traducció i la poesia. I, tot i que va excel·lir en les tres activitats, la seva gran aportació va ser en el camp de la crítica. La traducció, limitada al camp de la poesia, també va ser important. I  pel que fa a la poesia (reunida a Catàleg general, llibre publicat a Quaderns Crema l’any 1987) hauríem de dir que és molt més competent que la dels poetes coetanis seus que han tingut més fama popular, com és ara Martí Pol o el seu substitut Joan Margarit, per no posar més que dos exemples. Els seus poemes parteixen més del seu saber filològic i crític que no pas d’un do per al llenguatge figurat que sempre caracteritza els grans poetes. Podríem dir, doncs, que Ferraté va ser un bon poeta menor, que pràcticament va passar desapercebut i que no va rebre cap estudi crític, llevat del de Víctor Obiols. I tanmateix, com a poeta, va contribuir considerablement a alçar el nivell de la literatura catalana contemporània.

Pel que fa al seu saber crític, com ja és sabut, va publicar les primeres obres en castellà, que va reunir en un volum, titulat Dinàmica de la poesia, publicat, amb un extraordinari i saborós “Epíleg”, a Seix Barral l’any 1982. La primera edició, que ja recopilava altres llibres seus, havia aparegut l’any 1968, i reunia llibres com Teoría del poema o La operación de leer. Cal destacar, a part dels estudis dedicats a Góngora, Aldana, Bartolomé Leonardo, Cernuda, Baudelaire i Vinyoli, diversos assaigs teòrics que, més tard, va continuar fent en català: Apunts en net (1991), Papers sobre Carles Riba (1993), Llegir Ausiàs March (1992) i Papers sobre Josep Carner (1994). Destaca d’una manera especial, el seu llibre Lectura de “La terra gastada” de T.S. Eliot, una interpretació acompanyada d’una traducció catalana del llibre d’Eliot. Va ser i encara és una llàstima que aquest assaig no s’hagi publicat ni en castellà (idioma en el qual hi ha una traducció realitzada per Javier Cercas) ni en anglès, perquè no hi ha cap dubte que es tracta d’una interpretació agosarada i extraordinària, tot i que molt personal, d’aquest poema d’Eliot. Del fet que aquest llibre tan important no fos apreciat pels que aquí remenaven les cireres en el món de la cultura, només en posaré un exemple, que mostra el nivell d’un il·lustre crític oficial del nostre país: al Diccionari de la literatura catalana, dirigit per Joaquim Molas, un dels col·laboradors, Albert Manent, servidor a sou del poder nacionalista, en va donar una notícia abjecta i miserable. Venia a dir que el llibre es limitava a una traducció “amb un pròleg molt llarg”. I com que Ferraté no es quedava mai impassible davant dels insults, va escriure, a l’ “Epíleg” ja esmentat més amunt, les paraules següents:

“… en medio de la miseria intelectual extrema en que opera quien redactó mi artículo, no tiene nada de particular que, puesto en el trance de expresar su desasosiego ante lo inquietante, lo hiciera apelando a ese jirón de lo que tal vez fuera una minúscula idea, sin que necesitara poner a contribución su acreditado espíritu servil”.

He posat aquest exemple, entre els molts que es podrien adduir, perquè explica la distància abismal entre la feina de Ferraté i la crítica oficial del país, cosa que, fins a cert punt, explica que Ferraté tingués tants enemics. L’enemistat era gairebé sempre la  resposta a agressions d’un tipus o d’un altre, intel·lectuals o vitals. Dic “gairebé sempre”, perquè en alguns casos, era el fruit d’un zel exagerat cap a autors que ell considerava que eren només seus.

Joan Ferraté

Una editora va dir una vegada que Ferraté tenia una intel·ligència extraordinària, comparable només amb la seva neurosi. Això em dóna peu a parlar una mica del seu caràcter. Va fer vida d’exiliat. Molt aviat es va exiliar a Cuba i, després de la revolució castrista, a Edmonton (Canadà). La vida d’un exiliat és dura. Jo el vaig conèixer quan en un any sabàtic freqüentava el bar El Mesón de Sant Cugat, població on aleshores estava ubicada la Universitat Autònoma de Barcelona, en la qual el seu germà Gabriel impartia unes classes magistrals (amb un sou miserable, diguem-ho tot) a les assignatures de Lingüística general i Crítica literària. Va ser per a nosaltres, que ja havíem acabat la carrera, però que encara érem joves, una oportunitat única d’adquirir una sòlida formació. A les tertúlies, hi havia el Gabriel i el Joan, i algunes vegades José Maria Valverde i Jaime Gil de Biedma, i alguna vegada també Francisco Rico. Durant aquell curs, el Gabriel i el Joan van dirigir un seminari (no pas propiciat per la Universitat, sinó per ells mateixos i sense cobrar) sobre Nabí de Josep Carner. És impossible explicar el que tots els que hi participàvem hi vam aprendre. I ja aleshores vam entendre que era un privilegi poder escoltar, cada dissabte a la tarda, aquestes persones que no tan sols ens parlaven de Carner, sinó també de literatura en general. Vam obtenir una formació que la universitat ens havia donat d’una manera desultòria, tot i que la de Barcelona, d’on veníem, ens havia proporcionat bons mestres, entre els quals vull esmentar José Manuel Blecua, Francisco Rico, Martí de Riquer, Lisardo Rubio, i potser algun altre que, malauradament, no em ve a la memòria, i que contrastaven brutalment amb inutilitats i analfabets totals com Palomeque (professor d’Historia universal), Guerrero (d’Història de l’art), Cirac (de Llengua grega) i també alguns altres dels quals afortunadament n’he oblidat el nom i la figura.

Van anar passant els anys i jo vaig literalment “fugir” cap a Anglaterra, on vaig pasar quatre anys fent la tesi doctoral mentre vaig ser lector d’espanyol a la Universitat de Nottingham. Quan en vaig tornar, el Gabriel ja havia mort. I Joan Ferraté, ja jubilat, va tardar molt poc a establir-se a Barcelona. Ens vèiem assíduament. Amb ell va continuar la meva formació en el camp de la literatura i la crítica. Li he estat i li estaré sempre molt agraït. A ell, dec molts consells de lectura, moltes converses sàvies i també bones lliçons sobre política i sobre el país, converses que em van encaminar cap al que en podríem dir el recte camí, lluny de les aproximacions ideològiques que es van convertir en l’ortodòxia dels estudis literaris d’aquella època i que encara cuegen força.

La saviesa de Ferraté ens va fer molt feliços a tots els que el freqüentàvem. I val la pena recordar que també vam ser molt feliços perquè rèiem molt. Els motius de les nostres rialles eren diversos; però molt sovint eren causades per personatges fatus (fantasmes, com es diu ara), gentetes com la que Shakespeare va crear amb el personatge de Malvolio a Nit de Reis, que sempre es pensen ser millors que els altres. I és que, mal a mal, aquest país encara en genera molts. De tots ells, com que és impossible de posar-los al lloc que els correspondria, n’hauríem d’agrair l’existència perquè ens procuren uns no gens menyspreables tips de riure. No és que Catalunya generi més genteta que la resta del món. La diferencia entre nosaltres i la resta del món és que, en ser un país tan petit i amb tanta follia nacionalista, aquesta genteta ocupa llocs importants des dels quals exhibir, com si fos un mèrit, la seva poquesa.[1]

Joan Ferraté

Joan Ferraté | Foto cedida per Jordi Cornudella

Va ser durant els anys passats a Barcelona que em vaig adonar, per contrast,  de la duresa que li devia haver representat viure a l’exili, perquè no va ser exactament un exili voluntari, sinó un de marcat per la necessitat d’haver de marxar d’un país que ni li oferia oportunitats ni li proporcionava cap encaix on poder ser útil o simplement subsistir. Naturalment, la seva passió intel·lectual s’havia vist molt recompensada vivint a fora. Com a anècdota menys important, recordo amb quin plaer menjava les paelles de Les Set Portes, on quatre o cinc amics anàvem de tant en tant a sopar amb ell, o bé un mer mero al Restaurant del Mercat de la Boqueria. Ferrater fruïa d’aquestes i també d’altres coses que no existien ni existeixen a un país tan civilitzat com el Canadà. Jo diria que, a Barcelona, Ferraté va ser feliç, o millor dit: va ser tan feliç com la seva manera de ser li permetia.

Sovintejo sovint els seus escrits, que no tan sols me’l fan present d’una manera molt viva, sinó que a més, a més, em serveixen per fer-me més savi, que és l’objectiu que va animar sempre la seva vida. Ferraté va ser molt generós amb la seva saviesa, però en canvi sempre es va negar a impartir conferències o cursos enlloc. Una sola persona va aconseguir arrancar-lo de casa seva per donar un curs sobre Ausiàs March a l’Institut d’humanitats.  Va ser en Jordi Llobet. A ell li hem d’agrair aquest curs, que va  donar com a resultat una sèrie de conferències i finalment l’excel·lent llibre Llegir Ausiàs March, publicat pocs anys després.

És molt probable que els nois i noies que ara ronden la vintena d’anys no rebin de cap organisme docent el consell de llegir l’obra de Ferraté. Espero que els que llegeixin aquest article s’hi aventurin per fer-se més savis, que és una bona manera d’arribar a una felicitat que mai no ens deixa decebuts.


[1] Se’m podria objectar que hi ha països, a Europa, que tenen una demografia com la nostra i que en canvi la seva genteta no ocupa llocs importants, ni en el món de la política ni en el de la cultura. Però hi ha dues explicacions. Primera: en aquests països, per obtenir un lloc de responsabilitat es demana talent i no pas cap identitat nacionalista. Segona: ells tenen una tradició democràtica, no vénen de cap dictadura feixista, governada per un criminal, que hagi durat quasi quaranta anys. I és ben segur  que l’enorme corrupció que ha sorgit en aquesta democràcia, obtinguda sense ruptura, tingui les seves arrels, el seu mirall i el seu motor ocult, en bona part, en aquells anys tan negres.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Totalment d’acord. He llegit gairebé tots els llibres de Joan Ferraté i els relleixo contínuament. I també he llegit els pròlegs a les seves edicions de la Primavera al Poblet i Auques i Ventalls de Carner i el seu incomparable llibre sobre els dotze primers poemes Ausiàs March. Pura delícia. I no cal dir l ‘acuradíssima preparació amb ortografia moderna del poemari complet del poeta valencià. És el meu llibre de capçalera. Per cert, a hores d’ara ja estem en condicions d’explicar l’expressió marquiana ” és civilment ma vida finida” del poema XII, que tant l’atabalava. Es tracta del concepte de la mort civil, que també s’aplica a Joan Cristòfor Colom i Bertran de Barcelona, el descobridor d’Amèrica. Al lloc web de l’institut Nova Història hi ha un article que en parla. Com hauria reaccionat en Joan Ferraté si sabés que en Lope de Vega era un inquisidor, més que no pas escriptor, un inquisidor a qui s’atribueixen més de 400 obres dramàtiques -cosa materialment impossible. Com s’hauria pres que la immensa majoria d’aquestes peces estaven escrites en català -i es clar, també la seva estimada Dorotea- i que la censura va girar impunement al castellà i en va anul.lar l’autoria, la qual cal atribuir a escriptors del domini lingüístic català? Com s’hauria pres que l’obra del seu estimat Aldana va patir la mateixa fi? Què diria si sabés que estaven escrits en català el Quixot i els poemes d’en Garcilaso de la Vega, i la Celestina i l’obra de Santa Teresa de Jesús i tot el gènere de la novel.la de cavalleries, arribada en castellà? A hores d’ara, ja sabem que va ser excessivament dur i cruel contra el poble català. No es pot ser tan cruel si aquest poble vivia en un constant règim de terror del XVI ençà! Altrament, em molesta profundament que el senyor Oliva insulti amb el terme “nacionalistes” a les reafirmacions constants del poble català- Nacionalistes ho som tots, perquè és l’instint de comunitat de l’espècie humana. Aquest instint treu cap “a les vegades”, com diu March, quan la comunitat no se sent amenaçada. Però surt constantment quan les persones que la formen s’adonen que aquella corre perill de ser diluïda. Altrament, invito el senyor Oliva que s’endinsi de nou sobre Shakespeare i miri d’explicar-nos els secrets que s’amaguen rere la Tempesta -The Tempest, perquè no the Storm?- i el tractament que fa de personatges reals com el Rei Alfons el Magnànim i el seu fill Ferran i la conxorxa contra el Duc de Milà -Pròsper a l’obra- i mel significat del mot “Berm-udes” amb una terminació -uda ben catalana: tofudes, rampelludes, doiudes, boludes, ganudes, canudes, vermelludes, etc….. I si en principi aquelles illes haguessin estat anomenades amb el sintagma Illes Vermudes -plena de verms o cucs- o Illes Vermelludes? En definitiva, qui era Shakespeare: un actoret de Stratford que segons que ens demostra la seva signatura amb prou feines si sabia escriure?

  2. Només un afegitó. Les traduccions dels sonets de Shakespeare i de les seves peces dramàtiques que el senyor Oliva va realitzar durant els anys 80 i 90 les considero estupendes, aixi com les petites notes introductòries a cadascun dels volums. I dic el mateix sobre el llibre que va dedicar a l’obra en conjunt del gran dramaturg anglès. D’altra banda, seria interessant que el sr. Oliva ens digués alguna cosa sobre la Spanish Tragedy, en la dramatització de la qual sembla que Shakespeare va contribuir. I la Spanish Tragedy no és sinó la història de Cardeni del Quixot. Em demano com en va tenir coneixement Shakespeare. Un tema fascinant. Més: hi ha un Shakespeare o rere aquest nom s’hi amaguen diversos autors?

  3. Crec que no cal a l’hora de fer una laudattio d’un poeta tenir la necessitat biològica destructiva de desjectar-ne un altre. Martí i Pol o Margarit són poetes populars. Ferrater era un poeta des de l’erudicció. D’altra banda, Oliva sempre se sent part damunt dels altres. Potser hi és, però el sentir-s’hi el fa caure de grapes.

    Ah! Les conferències no es donen, es fan. O, en tot cas, es donen a Espanya, terra on també donen voltes o donen la cara. La nostra cultura és de les que fan o mostren. Sovintejant sovint – com diu Oliva -.

  4. Això és una resposta al comentari de Blanca:

    Benvolguda Blanca, només una informació que li pot ser útil. Li asseguro que no tinc cap necessitat biològica de dejectar cap poeta. Dir que Martí Pol i Joan Margarit són populars no és emetre cap judici: són escriptors molt llegits. I això té el seu mèrit. Però jo tinc tot el dret de valorar més els menys populars. Qüestió de gustos. Ara bé: no he sentit dir mai que la biologia pugui incitar a cap mena de dejecció. En tot cas ho farien els gustos o els raonaments, veritat?
    Una altra informació: li asseguro que no em sento “part damunt” de ningú. Bé: jo, que tinc una notable predilecció per la llengua viva, diria “per damunt”, de la mateixa manera que dic “dejectar”, en lloc de “desjectar”, com fa vostè, i això és ja una prova que no em vull distingir amb una llengua enravenada i allunyada de la gent normal). És més: si jo volgués sentir-me per damunt dels altres, no viuria lluny de Barcelona, que és allà on cal anar quan es vol escalar en qualsevol camp. D’altra banda, a la meva edat, malament aniria si em deixés portar per la beneiteria de la vanitat. Li asseguro que les persones que jo trobo més ridícules són les vanitoses i les que es pensen saber més que les altres (fins i tot en qüestions gramaticals, de les quals ja parlarem més avall). No, Blanca, no estic per sobre de ningú. Ni vull exhibir els meus coneixements del llatí, no fos cas que escrivís “laudattio”, com fa vostè, en lloc de “laudatio”, que és la forma correcta.
    Una última informació. “Donar una conferència” és una frase perfectament viva i correcta, com ho és “donar exemple”, “donar un cop de mà”, donar un cop d’ull”, “donar auxili”, “donar començament”, “donar fi”, “donar ocasió”, “donar manera”, “donar brida”, “donar corda”, “donar entrada”, “donar (la) raó”, “donar importància”, etc. Si a vostè, no li agrada de dir “donar una conferència”, pot dir “fer” perfectament, però també pot dir “impartir” o altres sinònims. Restringir les possibilitats del català quan una construcció s’assembla al castellà, és literalment no deixar respirar la llengua, ofegar-la, enrigidir-la, fer-la malbé, empetitir-la, etc. Després dels exemples que li he donat, tingui present, ja per sempre, que dir que els catalans “fem” i els castellans “donen” és una regla “tonta” (me’l permet aquest castellanisme, Blanca?), que no té cap base gramatical i està pensada per (i per als) cervells mandrosos. I ara ja és un tòpic on cauen els incauts. No sé si vostè ha “donat” mai cap cop a ningú; però, en tot cas, estic segur que no ha “fet” mai cap cop a ningú. Oi que no, Blanca? (Per cert, a TV-3, cauen en la mateixa ultracorrecció que vostè em fa, quan diuen “fer un cop d’ull al trànsit”. Fins i tot el Diccionari Català de l’Institut, no cau en aquestes absurdes i innecessàries correccions).
    Fa un moment, Blanca, he dit “on cauen els incauts”, una al·literació, anàloga a “sovintejar sovint” o a “mer mero”, que també surt al meu article. Ara bé, vostè té tot el dret de dir que no li agraden les al·literacions. A mi, a vegades, em diverteixen. Deixi-me-les fer, sisplau, si em ve de gust, no? “Sovintejar sovint”, ho admeto, és excessiu. Abans hi tenia “rellegir sovint”. Vaig canviar “rellegir” per “sovintejar”, sense treure el “sovint”. Ara bé: esforci’s una mica i miri de trobar sentit a “sovintejar sovint”: de totes les persones que sovintegen la insipiència, per exemple, n’hi ha que ho fan més sovint que les altres, no?
    De totes maneres, Blanca, li agraeixo la intenció (ben intencionada espero) de donar-me una lliçó (oi que no puc dir “fer-me una lliçó”?) només que seria d’agrair que, abans, s’informés més (una altra al·literació! ) sobre les possibilitats de les combinacions sintagmàtiques del català. Es tracta d’estudiar-lo una mica millor o, si ho prefereix, perquè no s’assembli al castellà, li puc dir “una mica més bé”. Agafi, per exemple, tots els diccionaris catalans que tingui a casa i molesti’s a llegir l’entrada lexical “donar”. A l’Alcover Moll hi trobarà fins i tot “donar un salt”, que és tant correcte com “fer un salt” o “saltar”. Quina llàstima, oi, que aquest lexicògrafs tan famosos acceptin coses tant d’Espanya? No s’hi amoïni, dona, que la vida té coses molt boniques! Segur que, després d’haver estudiat una mica més consultant diccionaris i gramàtiques, haurà après alguna coseta més que li impedirà fer el ridícul una altra vegada.
    Ben cordialment, Salvador Oliva.