‘Amor total’, el riu poètic de Laia Noguera

Una exploració desmesurada entre la boira existencial a través de l’altre. Un embolic d’ulls conills descosits sobre el fang. I de la muntanya impassible, el gel que es fragmenta i davalla abans de ser l’aigua del riu que flueix simplement i sense pretensions: “No tenir rumb et porta a lloc”, diu la fluvial Laia Noguera, autora viatgera d’un Amor total monumental, bacanal de poemes dispersos que xoquen i s’increpen dolçament esmolats, contradiccions amb potes sense fronteres condemnades a discórrer fins al mar de la ¿veritat?, que és “l’essència de tot i tot és un gest que s’esvaeix”. Dilluns 3 de juny participa al cicle Dilluns de Poesia, que organitza la Institució de les Lletres Catalanes en col·laboració amb l’Arts Santa Mònica, que acull l’acte a les 19h.  

En el pròleg d’aquesta catedral lírica (més de cinc-centes pàgines), Lluís Calvo explica que un dia li va comentar a Laia Noguera, en forma de conversa de bar, per què no provava d’escriure el llibre que no escriuria mai. I resulta que ella li va fer cas. Dit d’una manera més poètica, va decidir arrossegar-se fora dels marges i els patrons correctes, fer un pelegrinatge existencial, revoltar-se, qüestionar-se i despullar-se. I en va sortir aquest llibre.

Que l’aigua no pot córrer cap amunt

Algú podrà dir que això de sortir del perímetre de la norma és un tòpic, i encara més si parlem de poesia, però Noguera no s’ha limitat a circular pels vorals i a mirar el foc com crema, sinó que s’ha dedicat a escodrinyar els racons del bosc per buscar la llenya per encendre’l ella (el foc), sabent que no trobarà cap salvació al final del viatge, si és que hi ha final: “Si busques que et salvi alguna cosa, ja estàs fregit”. Per això és inútil fixar-se objectius o pretendre la felicitat després d’assolir alguna suposada fita. El viatge no té objectius, sinó que és l’objectiu en si mateix, l’aigua que flueix. I qui es pensi que coneixent-se de cop serà més feliç està molt cardat o els profetes de l’autoajuda li han inflat el cap. Que ningú es desenganyi: com més endins cavem, més merda trobarem. Però aquest és el camí. Després, ja ho veurem. Aquest és el primer mèrit d’Amor total (Tanit Poesia), l’honestedat.

El segon és la seva força expressiva i literària, que s’escampa com una floració primaveral i produeix una àmplia tipologia de poemes: aforismes, poemes en prosa, micropoemes, poemes dialogats, escenes teatrals, descripcions, evocacions, contes, citacions, poemes enquadrats, dedicats, agegantats, incomplets, al·literats, sentenciosos, numerats, intitulats, nou històries de la vida real amb final previsible (“i un dia es va morir”) i les paraules de Joe Ambell, “en Joe”, la veu que ho aglutina tot, la veu que té autoritat. Tal com remarca Lluís Calvo, en el llibre apareix sovint la frase “Ho ha dit en Joe”, semblant a l’also sprach Zarathustra de Nietzsche, que Noguera utilitza per desmentir-se a si mateixa, per boicotejar-se, per acusar-se, per animar-se, per comprendre’s (i una altra veritat líquida): “No siguis tan tanoca de sentir-te culpable. Que l’aigua no pot córrer cap amunt”.

Les mencions i les comparacions amb els rius, amb la fluvialitat, són recurrents, però l’autora també s’adreça als arbres, a les pedres, als núvols, als ocells, a l’aire, al sol, a les glaceres, al cel… a tot allò que resta pacient i que segueix el curs natural del devenir sense trencar-se la crisma amb les coses “que no et deixen fer vell tranquil·lament”: els microones, els fàrmacs, els sots dels carrers, la verdura ecològica, els debats electorals, la publicitat, les teràpies, els funerals, la teranyina. També escriu sobre la seva mare, sobre la mort, la joventut i la vellesa (i la bellesa), la trampa de l’esperança, la vergonya, l’oblit, el dolor… i l’amor, naturalment. “És evident que l’essència de tot és l’amor. No pot ser cap altra cosa”, fins i tot des de la debilitat: “Quan et deia «t’estimo», volia dir-te «estima’m, si us plau, perquè jo no sé estimar-me». Per això tanta insistència”.

L’heterogeneïtat de textos d’Amor total es fa extensible al seu to, a vegades pessimista, d’altres increïblement raonable, sempre (o gairebé sempre) d’una sinceritat innegociable, més o menys analític, comprensiu, didàctic o entusiasta, en ocasions volgudament infantil, acceptant tothora la contradicció. Al lector li sembla trobar-hi una imperiosa necessitat d’expressar-se, de deixar anar les pors i els desitjos, i hi identifica el patiment, l’angoixa i la culpa, però també l’esforç i l’estimació, la senzillesa i la passió. I la mirada dels altres que són ella, com si els ulls de Lévinas l’observessin: “Les persones que m’acullen o m’increpen són jo. Les muntanyes que camino. I les bèsties que mato per menjar”. I la llibertat? “La llibertat deu ser no esperar que les coses siguin fàcils ni difícils […] Entendre que tot es fa entre tots”. L’alteritat.

Perdre l’esma sense ennuegar-la

Noguera també s’interroga de manera persistent pel que fa a l’acte d’escriure i el seu sentit, una obsessió flagrant que precisament esmorteeix escrivint. La diabòlica mania, com va dir en Pla. “Potser escric per arribar a deixar d’escriure”, es planteja la poeta, que no regateja l’humor, ans al contrari, s’hi rabeja: “Gràcies, desgràcia, per ajudar-me a caure en gràcia”. I arriba a una conclusió primària i cristal·lina: “No sóc ningú” (i tu tampoc). Capta el sentit de la humilitat: “Gosar no ser res per poder-ho ser tot”. I obre les comportes de dintre: “L’alegria és l’essència. No m’imagino una altra cosa”. En el fons, per tant, hom hi detecta l’optimisme, que ella mateixa corrobora en altres passatges: “És necessari somriure, i això no és cap tòpic: respires millor”. A l’altre cantó de la balança hi ha l’estoïcisme obtús: “Aguantar el tipus absurdament”. Això és el que cansa, diu, i afirma –erugueta que no sap on va– que ella no necessita anar enlloc. Es podria quedar al cim del Taga contemplant el Pirineu tímidament nevat.

Amb aquest llibre, Noguera sembla invitar-nos a perdre els estreps, a perdre el nord, a perdre l’esma sense ennuegar-la abraçant el fantàstic buit de l’existència sabent-nos arlequins. O eterns fadrins. Amor total és un bosc espessíssim i ens hi hem de passejar, sinestèsics, amb absoluta calma per anar descobrint les seves plantes, els seus fruits, per assaborir-los, per caure com la pluja i esperar-la com la terra, per riure como llora Chavela, per surar en el no-res de les coses i la poesia, el qui sóc jo, l’espai, el temps i la contradicció. Sobretot, no buscar-hi el sentit. “Ho ha dit en Joe”. Perquè la vida és corba i el pla és infinit. I la Laia, amb la seva poesia que et captiva i et desvesteix, una terrícola trobadoresca de cap a peus.