Xavier Serrahima, som efímers com les ones del mar

Xavier Serrahima, poeta, novel·lista i crític literari, acaba de publicar el poemari ‘Oceà d’incertesa’.

Xavier Serrahima (Terrassa, 1966), poeta, novel·lista i crític literari, acaba de publicar el llibre Oceà d’incertesa (Editorial Fonoll, 2019). Es tracta d’un conjunt de poemes de caire meta-poètic que pretenen regirar el llenguatge i furgar en la construcció lírica amb la finalitat d’ampliar horitzons. He llegit, d’una revolada, un monòleg interior que planteja reflexions sobre «la veu vellutada del silenci» i la petja que aquest ens deixa. Un poemari que, a més, voldria dissoldre les paraules que menen del jo al nosaltres.

Xavier Serrahima, llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, ha publicat la novel·la, Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre (Editorial Gregal, 2015), els poemaris Lleu batec (Curbet Edicions, 2016), Engrunes d’hores (Cap Béar Éditions, 2012) i Vent dels dies (Ajuntament de Castelló de la Plana, 2011) i la novel·la infantil Les amigues (Ajuntament de Castelló de la Plana, 2010). Col·labora habitualment en la Revista de Catalunya, Núvol, La Llança i Llavor Cultural. Ha creat el blog de crítica literària El racó de la paraula.

Vista l’especial arquitectura dels poemes, així com el debat que proposa, recomano la lectura contínua d’Oceà d’incertesa amb lentitud, però sense interrupcions, per amarar-se de la calitja oceànica que sura en la globalitat del poemari. I, tot seguit, una segona en veu alta per entendre que les regles de la intuïció no sempre les regeixen els elements escrits.

Poesia que en la seva forma, atenent la particular disposició dels versos, frega la del cal·ligrama. Sorprèn, d’entrada, les separacions esglaonades dels mots, la plètora de paraules volades i els espais tabulats que tenen per objectiu promoure una lectura àgil i que interpel·li sense descans. Com a curiositat, en tot el poemari no hi ha cap poema amb títol, ni signe de puntuació, tan sols he trobat una coma que flota com una boia…

El contingut, per altra banda, està en la línia de qui vol traspassar les barreres de la llengua, tal com diu el poeta: «saber que tan sols serem / deixant / de ser», versos que em recorda l’estil, de caire nihilista, d’Antoni Clapés. Com també, i seguint ara una línia més conceptual, «el jo dissol / i resol / ensems / el nosaltres» em remet a la poètica de Víctor Sunyol. Tanmateix trobem altres poemes eteris, intemporals, sense un norai definit on aferrar-se, «naveguem / a ulls clucs i a les palpentes / l’oceà / incert / del (des)coneixement». I és que Serrahima despulla el llenguatge per les costures, fet que pot comportar per alguns un risc de naufragi i, per altres, la llibertat d’un capbussament interior sense límits.

Oceà d’incertesa experimenta una particular disposició dels versos amb la finalitat de crear buits que temptin el silenci, aquesta veu callada de la vida, perquè «som / l’espai buit / de l’individu / despullat de tot». Serrahima elimina el que és sobrer per apuntalar un estil molt propi i sostingut en tot el llibre i així fer camí vers l’essencial: «no la certesa / els dubtes / ens fan / avançar». Ens interpel·la constantment amb aquesta sintaxi poc ortodoxa i amb preguntes submergides, incertes i efímeres, que potencien el dubte. Altrament dit, demana un esforç suplementari al lector perquè es perdi en l’onada dels seus poemes.

Poesia original en els seus plantejaments estètics i formals que, com bé diu Laia Llobera en l’epíleg: «Es tracta d’una poètica de qüestionament, de subversió del llenguatge i de capgirament d’allò estable». Una proposta interessant.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació