Xavier Farré. Punt rere punt

Amb Punt rere punt publica el seu cinquè poemari i assoleix la plenitud creativa. El seu estil arriba a una depuració lírica que agermana les visions realistes de l’Europa de l’Est –que han sovintejat en tota la seva obra- amb una conceptualització emotiva dels llocs comuns europeus.

Un color no perdura, ens alliçona el poeta un cop i un altre al llarg de tot el poemari. “S’esllangueix en les velles ciutats / que també el reclamen”. Xavier Farré (L’Espluga de Francolí, 1971) és poeta i traductor. Amb Punt rere punt publica el seu cinquè poemari i assoleix la plenitud creativa. El seu estil arriba a una depuració lírica que agermana les visions realistes de l’Europa de l’Est –que han sovintejat en tota la seva obra- amb una conceptualització emotiva dels llocs comuns europeus; és a dir, dels paisatges i les ciutats de tota Europa. La motivació principal de Farré és construir un imaginari poètic urbà que pugui confluir en una idea general i alhora específica de les maneres de viure l’espai i el passat històric europeu. Des del poble de la seva infantesa, L’Espluga de Francolí, fins a la ciutat més allunyada d’Europa. Per una banda, la consciència que les nostres vivències urbanes estan completament relacionades d’un cap a l’altre d’Europa queda ben palesa al llarg del poemari. Per una altra banda, hi ha una secció que duu el títol de Ciutats sense ciutats que inclou sis poemes que remeten explícitament a sis ciutats (París, Vílnius, Salzburg, Buenos Aires, Zagreb, Belgrad) en la qual la inclusió de la ciutat argentina es deu al fet que vol trencar el marc europeu dominant del llibre i la uniformitat conceptual. El poeta vol exemplificar la idea que una ciutat és moltes ciutats alhora, a causa de la fragmentació de la memòria individual i del devessall d’imatges i de fotografies que poblen el nostre cervell: “Sóc, tot d’una, en més d’una ciutat. / M’acompanyen els carrers de Madrid, els docks de Manchester. Recullo vidres. / Tots plens de ditades de la ment, / en aquest present, la creu de la cruïlla”.

Hi és ben present el símbol dels vidres trencats. El mirall partit de la nostra visió de la realitat: “Una ciutat és un recull de vidres / després d’una trencadissa. S’agafen els fragments i es van col·locant / a mesura que apareixen” (“Buenos Aires”). La presència del passat és constant en la nostra percepció de la realitat a qui dotem dels nostres records viscuts. És en aquest moment quan “una ciutat són cruïlles que travessem, / aliens al seu significat, al punt / de la creu on no sabem tornar”. A la cruïlla del moment present –la vida en una ciutat estrangera- apareix l’esquerda, la línia que trenca el temps i aleshores passat i futur generen un present continu, que rep el símbol del viure al punt exacte d’una cruïlla: “la creu de la cruïlla”. L’evocació de Buenos Aires permet al poeta de construir un relat líric que es desmarqui de la vivència estricta de les ciutats europees, que tant i tant ha passejat i viscut. Li serveix de pretext per elaborar el missatge final: les cruïlles, l’esquerda de la memòria, la ruptura del passat i del futur en un present continu. També la fragmentació del sentit i de la contemplació, a causa de la globalització contemporània de les vivències actuals: una imatge vista a la nostra pantalla de l’ordinador -per mitjà d’Internet- ens impacta de la mateixa manera que una visió real i física des de la nostra finestra de casa. Per al nostre cervell, ambdues imatges tenen la mateixa validesa i un valor simbòlic igual. És així com s’imposa la mirada global que compartim tots plegats: allò local és alhora allò forà. Els dos fets són considerats com a reals per a l’espectador d’arreu i amplifiquen dins nostre la sensació de la plenitud i de l’absència:

Un altre cop les fronteres difuses,

el fum que omple les imatges

que no has viscut mai. No entenia

sinó que intuïa, i així em guiava

amb suposicions. L’error era la veritat.

La veritat, un so mòlt en la memòria.

(“Zagreb”)

De vegades la contemplació d’una ciutat és com la visió d’un somni, com en aquest poema “Zagreb”. Hi ha la confluència de dos temps paral·lels que tenen lloc en la imaginació individual: els records i els somnis construeixen la nostra realitat. Aquest poema conclou així:

(…)Si he entès

cap paraula, era en uns llavis pronunciant

una bafarada de buit on podia llegir:

tots acabem empeltats, i les branques

barregen records i somnis fent-los reals.

(“Zagreb”)

Al llarg del poemari el record en forma d’elegia connecta el present volum amb La disfressa dels arbres (Barcelona: Quaderns Crema, 2008), que és la seva obra poètica anterior. Hi havia en aquell llibre la secció ¿Elegies centreeuropees? on el poeta desenvolupava la seva visió del món des del punt de vista de la geografia. Cal afegir també que comptava amb els símbols recurrents dels punts geogràfics i dels miralls trencats com a vectors de la interpretació del món present. Ambdós aspectes relliguen el viatge poètic del nostre autor al llarg del conjunt de la seva obra poètica: “En tres dies, dos punts de l’antic Imperi. / L’Europa dels mil noms, com una trencadissa / de miralls. (…) Dos punts. Ja sense imperi. / Cap record pot salvar la distància. Només el mapa”, escriu l’autor als poemes de la secció ¿Elegies centreeuropees? (Quaderns Crema, 2008). La ciutat és un mirall ple d’imatges de pàl·lids reflexos: “No necessites / cap lupa. Tot està augmentat fins / a un límit. El dels carrers com talls / en guillotines. (…)El de les pròpies passes, quan s’aturen / sempre perquè ha acabat l’espai” (La disfressa dels arbres, 2008).

La construcció del poemari gira a l’entorn dels eixos següents: la geografia física i emocional de les ciutats, el desig i el record com els dos motors existencials que incideixen en el nostre present continu, el paisatge urbà de l’absència, i la vivència del buit i de la pèrdua -també del somni i de l’oblit- als quals ens porta l’exili interior i l’exterior. En el cas del nostre poeta, a un exili real i fructífer. Cal esmentar que Xavier Farré viu des de fa molts anys a Cracòvia i ha traduït a autors polonesos de gran nivell com ara Milosz, Zagajewski i Herbert, entre d’altres. Amb Punt rere punt aconsegueix una visió real, simbòlica i poètica dels països de l’Est i alhora dóna forma lírica a la seva experiència com a poeta i traductor en el darrer poema del volum “No és un retrat”. Paradoxalment, malgrat el títol, aquest poema llarg excel·leix en l’art d’explicar la seva experiència vital i professional en el món de la traducció. És un poema llarg, expansiu, brillant, que segueix la forma simbòlica del poema-riu. Hi ha una explicació de fets i de consideracions sobre el llenguatge i la relació entre la llengua materna i les adquirides a l’hora de construir la seva personalitat literària.

Xavier Farré, Punt rere punt (Barcelona: Editorial Meteora, 2014)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació