Versos sota la pluja

“Madre, llévame a los campos con la luz de la mañana”, cantava Martirio dissabte a la nit en el marc de Barcelona Poesia. Els versos de García Lorca van obrir l’actuació de la cantant andalusa, que de seguida es va ficar a la butxaca el públic que omplia l’avinguda de la Catedral malgrat l’amenaça de pluja.

“La poesía es pan para el alma. És una visión certera de lo que el corazón ansía. La poesía influye en las líneas del corazón y te puede cambiar la vida” exclamava abans de cantar “La gacela del amor imprevisto” de Lorca acompanyada pel pianista Jesús Lavilla. Martirio va interpretar cançons del disc El aire que te rodea, que pren el nom d’una de les cançons del disc, versió d’un poema de José María Vitier.

Martirio va cantar una versos de Rubén Darío, (“Cuando mi pensamiento va hacia ti, se prefuma”), uns versos que la cantant va dedicar “a toda la gente que está enamorada o intentando arreglarlo”. No va ser l’únic poeta nicaragüenc que ha musicat. També va cantar el poema “Epigrama” d’Ernesto Cardenal, aquesta meravella de dues estrofes:

Al perderte yo a ti, tú y yo hemos perdido:
yo, porque tú eras lo que yo más amaba,
y tú, porque yo era el que te amaba más.

Pero de nosotros dos, tú pierdes más que yo:
porque yo podré amar a otras como te amaba a ti,
pero a ti no te amarán como te amaba yo.

La mestra del lament va acabar la seva actuació quan començaven a caure les primeres gotes. L’organització va pujar un cobricel a l’escenari per aixoplugar Sebastià Alzamora i Maria del Mar Bonet, que va cantar acompanyada del gran Dani Espasa. “Gràcies per ser aquí, perquè vol dir que estimeu la poesia i això vol dir que estimeu la llibertat”, va dir Alzamora en sortir a l’escenari. El públic va entendre de què parlava sense que calgués fer més aclariments. L’actuació de Maria del Mar Bonet va ser curta per culpa del mal temps però intensa. Ens portava un ramellet de poemes mallorquins: “La balenguera” de Joan Alcover, “Ronda amb fantasmes”, de Rosselló-Pòrcel, que va dedicar als presos polítics i als polítics exiliats. I va tancar, ja sota la pluja, amb “Què volen aquesta gent”, una cançó de protesta que malauradament és més pertinent que mai. El recital hauria pogut durar més, però la pluja no garantia la seguretat dels músics sobre l’escenari.