València, Califòrnia: del folk al foc

Senior i el Cor Brutal acaben de publicar el seu tercer disc, 'València, Califòrnia' (Malatesta Records, 2013). Els valencians fan un pas més per ser coneguts i reconeguts dins de la música popular.

No recorde si era l’any 2007 o el 2008. Tampoc no recorde si era gener, abril, o novembre. Jo aleshores vivia a Palma i treballava amb Pep Toni Ferrer, líder d’Oliva Trencada. Un dia em va dir que hi havia programat un concert al Teatre Sans que no em podia perdre: Senior i el Cor Brutal. No n’havia sentit a parlar mai abans, però vaig confiar en el criteri musical de Pep —que també va ser qui em va regalar En els prats més llunyans, d’Isaac Ulam, un descobriment que no li he agraït prou— i m’hi vaig arribar a escoltar-lo.

Miquel Àngel Landete s’hi va presentar tot sol, sense banda (“Els he deixat a València, però m’agradaria poder tornar prompte a Mallorca amb ells”, va dir). D’aquell concert, en guarde molt bon record. No només perquè era el primer cop que posava els peus en aquell teatre tan singular, sinó també perquè vaig descobrir un músic i un grup que m’han acompanyat aquests últims anys (“I quan la vida ens ha fotut, sempre alguna cançó ens ha dut ben amunt”).

Va passar molt de temps fins que vaig tornar a assistir a un concert de Senior i el Cor Brutal i, des d’aleshores ençà, he perdut el compte de les vegades que els he vist en directe. Va ser a la mítica sala El Loco de València, dins del Festival Valenciana, compartint escenari amb Arthur Caravan i La Sentina. Una gran nit, sens dubte, d’aquelles que no s’obliden. Encara tinc ben present com va acabar aquell festival: tots els músics dalt de l’escenari, cantant i ballant “El signe dels temps”, una cançó que és tot un himne generacional, que s’encomana, que convida a cridar.

Senior i el Cor Brutal acaben de publicar el seu tercer disc, que en realitat és el quart si tenim en compte Nu, un acústic capaç d’emocionar les pedres de què se n’ha parlat injustament poc. Amb València, Califòrnia (Malatesta Records, 2013), els valencians fan un pas més per ser coneguts i reconeguts dins de la música popular. I ho fan a través de 12 cançons en què es desprenen del complex embolcall sonor de Gran (La Casa Calba, 2011) i aposten per un so despullat. Les lletres són més crues que mai. Sense metàfores ni eufemismes. Miquel Àngel Landete llança grapats de “sal oberta a la nafra” i afegeix “més foc a la foguera”. Carrega la pistola, apunta, dispara… i fa diana.

“A tots els ianquis que vull” Landete homenatjava obertament els músics que l’han fet estimar la música i entendre-la com una arma per matar feixistes, com la medicina que tot ho cura. Els seus discos beuen a glopades de la música folk americana. La fan, la refan i la desfan. La reviuen i recreen. Naixen, tanmateix, a la vora del Mediterrani, a la València que intenten saquejar una colla de lladres. Així doncs, a més d’aquests referents que cal buscar a l’altra banda de l’Atlàntic, hi ha algun altre músic que l’haja influenciat? No vacil·la. La seua resposta és ràpida, i concisa: Pep Toni Ferrer (d’Oliva Trencada) i Isaac Ulam. I abans d’ells? Ningú.

Per fer aquest disc les seves influències han estat les de sempre: “barbuts amb acústiques”. Ara bé, València, Califòrnia té un referent molt més clar: Iantown, de The Felice Brothers. “Estèticament és similar a Nu, però té més diferències que semblances: està enregistrar per pistes, les veus i les guitarres estan més treballades, no anàvem col·locats quan el gravàrem… En definitiva, hem volgut aconseguir el so de Iantown”, aclareix Landete. D’altra banda, “el títol del disc és una adaptació de Celebration, Florida, també de The Felice Brothers”.

A “La bomba de plaer”, “Càntic als germans de diferent mare” o “Ausiàs Marx”, que ja havien tocat a diferents escenaris (BAM, Primavera Sound, Feslloch, Lemon Day, Faraday…), s’hi afegeixen “La gran esperança roja”, “El somni s’ha acabat”, “L’home que era ahir” o “Flor de maig”, cançons amb un alt contingut narratiu i molta mala llet. De la que cal. De la necessària. Comptat i debatut, València, Califòrnia és foc. Però també és ràbia, amor, odi, sexe, frustració i esperança. Una barreja de contrastos que descriuen a la perfecció aquest món imperfecte.

A la tardor, més bales. Senior i el Cor Brutal tornaran a la càrrega amb un disc elèctric que, si res no canvia, es dirà El poder del voler. Serà, sens dubte, un disc que durarà anys. Com aquest. Com L’Experiència gratificant, com Nu, com Gran.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació