Una sessió de Spoken Word

Divendres gairebé d’estiu a la Plaça Sant Felip Neri. L’ambient místic que desprèn l’emplaçament de l’antic cementiri medieval de Montjuïc del Bisbe és idoni per una sessió de spoken word amb projeccions com la que l’Espai Avinyó i Hipnotik Faktory han organitzat; un format escènic basat en la interpretació de la paraula.

Comencen les projeccions a la paret de la plaça -insígnia dels bombardejos de la Guerra Civil-, i el silenci s’apodera dels assistents; alguns seiem en cadires plegables arrenglerades, d’altres a l’emblemàtica font de la plaça. Llegim el títol de l’acte, títol també d’un poema de Màrius Torres La ciutat llunyana, i pels altaveus se’ns recita el primer poema de la vetllada.

José Luís Cabezas (emparat pel pseudònim de Payaso Manchego) recita de memòria, sense treure’s les ulleres de sol, mentre darrere seu s’alternen imatges de la ciutat de Barcelona amb fotografies de barris de barraques “tetris inacabado de chabolas”.  “Tres corbatas adolescentes fijan su mirada sobre el chip de última generación (…) pero han olvidado cómo huele el mar, porque el perfume no viaja por ADSL”.

Se suma a ell Alfa Leonis, d’Ucraïna, amb una reflexió sobre el temps -“el tiempo me habla y me dice que no existe”- i la veritat -“Qué es la verdad? Podría ser el polvo de las escaleras del metro, o las pezuñas de una cabra”.

Els dos junts creen una polifonia d’idiomes -distingim l’italià, l’anglès, el francès i el que, suposem, és ucraïnès-, alhora que es projecta “la ciutat llunyana” en també diverses llengües darrere els poetes.  “I eleva el cor, escalfa els peus, dels peregrins”.

És el torn de Dante Alarido -poeta per accident- i Agustín Julián -a la guitarra-. “Derroché la antorcha adolescente leyéndoles la vida a otros”, les paraules flueixen amb força i emoció “sí, vivir suena jodidamente heróico”. Eren el crit potent d’una joventut que es demana per l’existència i per l’essència de la vida.

“Y claudicado contra la memoria de su voz aprendo que el placer no enseña nada a fuerza de sorber la incandescencia hiriente que rezumbran las grietas de la luz recién quebrada”. Un crit literal.

L’últim vers “hacer con el miedo lo que los caballos hacen a las Troyas” rep la merescuda ovació de tots els qui escoltem com les paraules ragen de l’ànima del poeta.

Belén Roldán ens sorprèn comparant-se a un ocell -“y yo no quiero mirarte más porque me recuerdas a mi”- que no vol acceptar l’autonomia que li ofereixen les ales, i prefereix quedar-se a la ciutat abans que conèixer nous paratges “atada tu libertad a este gris, pájaro hambriento”. Reflecteix la impotència de la covardia “eres la imagen de la renuncia más hueca” i a través de l’spoken word ens deixa a tots sense paraules “pareces mirarme diciendo no busques, no escapes, no sueñes”.

Surt Domenikus. No l’oblidarem. “Quiero ser la guapa del local y poder mirar pícara y dar besos pequeños y alegres”, el poema que comença fent-nos riure, sentiment de mofa, d’escarni “pero soy un hombre casi calvo, casi maduro, casi padre, casi casi”, i ens colpeix amb el vers final, el que se’ns grava a la memòria “bailando entre el orgasmo y el tedio; y sigo preguntándome para qué sirve esto de estar vivo”. Per evitar que els dubtes existencialistes ens corrogui, Domenikus marxa amb un de molt curtet que ha fet aquesta mateixa tarda: la polifonia d’orgasmes tancada en un abecedari. Un gemec orgàsmic de la A a la Z.

Toca a Mayde Molina sortir davant del micròfon. En fa un en castellà, sobre la seva àvia, les arrels andaluses i els poetes del sud “hablo en presente y en pasado del material insólido con que estoy hecha” i un en català, inspirat en Sau, amb el títol “A la terra nua del teu cos” ja endevinem el poema romàntic que el seguirà “el nostre desig de fondre’ns en una nit sense fi” per acabar amb la ja clàssica expressió que tots esperàvem, aquesta vegada en femení, d’ “estar boja per tu”.

I dóna pas a Pedro Toledano, amb “No me hables poeta solo de bellas cosas de la vida”, poema reivindicatiu, crítica social a la pobresa i crit contra la violència de gènere; reclamació de l’art com a poderosa arma de protesta social. Després relaxa l’ambient amb un Soneto a Barcelona “tú tienes lo que nunca tendrá Roma”.

Jaume Muñoz  relata com es perd dins si mateix metre es perd per una ciutat “perderme y preguntarme dónde está mi vida”; “y que hay que morir, pero envejecer no es necesario”. El segueix el poema La Realidad, dedicat a Dante Alarido, “Pues mal! No quiero que te hagas ninguna idea, quiero que saltes de un avión en marcha y caigas mucho”. Una vida sense planificacions, ni límits ni veritats absolutes.

Anuncien el tancament de l’acte. Un poeta més per recitar a l’acte que avui conquereix la recollida Plaça de Sant Felip Neri. S’ha fet de nit mentre la poesia prenia vida a través de diferents veus i cultures. Marc García parla de no pàtries en “llengua catalana, que no és llengua de mitòlegs”; “cada cos és nova terra, cada cap és un país”.

Ens dispersem, cadascú per la seva banda, cada un ens enduem un fragment del vespre compartit, de l’atmosfera d’un divendres de Setmana de la Poesia.