Un estupor anomenat Josep Palàcios

En el darrer número de la revista ‘Poetari’ (número 5) hi ha un article dedicat a Josep Palàcios i als dos volums que recullen tota la seva obra: ‘La Imatge’ (Publicacions Universitat de València, 2013). Pau Vadell, Joan Todó i Jaume C. Pons Alorda el comenten tot seguit.

L’obra de Josep Palàcios (Sueca, 1938) és una de les més apassionants i enigmàtiques de la literatura universal. Confident i hereu de Joan Fuster, editor d’una edició de luxe del Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell (amb il·lustracions del col·laborador palatí Manuel Boix), responsable d’alguns dels llibres més magnífics, i secrets, Josep Palàcios és un autor únic d’una obra insòlita de tan inclassificable, i precisament per això tan encisadora.

El seu darrer miracle de tinta és un portent autèntic que ens arriba en dos volums sota el títol de La imatge (Publicacions de la Universitat de València, 2013). Si haguéssim de recórrer a una generalització per definir la seva obra, hauríem de dir que aquesta es basteix, intrínsecament, a partir de la lluita entre dos, i més, pols oposats i violentíssims. Aquestes múltiples cares de la mateixa moneda espillenca són tan salvatges, tan brutals, que s’intenten assassinar mútuament, i d’aquí ve la grandesa de Palàcios, el malabarista absolut d’aquesta cosa dita contorsió, vull dir, literatura. Per una banda, Palàcios ferma la corda del seu llenguatge fascinant a un misticisme fervorós i radicalíssim, d’una contundència metafísica pròpia d’un Fíodor Dostoiesvki martirològic que es lliura a les seves ferides letals però amoroses alhora, i precisament per això les adora i les comparteix. L’altre cantó del fil de la seva obra se solidifica a la part més lúdica i divertida i exaltada de la literatura com a regressió esperpèntica, o sigui, com a condició humanament irònica. D’aquesta manera els resultats més brillants i feliços de les troballes de Palàcios s’emparenten a la felicitat entesa com un gran banquet lingüístic, tal i com ja la varen saber veure autors emblemàtics talment Laurence Sterne, Henry Fielding o, fins i tot, Miguel de Cervantes. Si a aquesta corrua de megalòmans exaltats afegim el millor de la tradició catalana del País Valencià (Joan Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March…) i uns quants tints de filosofia hardcore europea (Nietzsche, Sartre, Camus…) el còctel ben bé es podria assemblar a un triomf de Josep Palàcios, però això tampoc no li faria justícia ja que és molt més, sempre més. Reduir Palàcios convertint-lo en un animal de museu morbós, com si fos merament un ocult, un furtiu o un personatge quixotesc, significa insultar la seva magnànima figura dantescament espectacular. Palàcios és un dels autors més desconeguts però també més estimats per un cercle intens que espera cada obra seva com el tresor que és. Ara, amb La imatge, tenim Palàcios per una bona temporada, tot desitjant que pugui acabar, algun dia, el seu alfabeT amb T de Terminal, l’obra que fa anys que ens promet que durà a terme i que nosaltres, pacientment, esperem durant tots i cadascun d’aquests anys de l’Era Definitiva.