Un Carnaval arrelat

És divendres (per fi!). Avui, però, no tinc intenció de veure una pel·lícula com habitualment faig, sinó que vaig de camí a un concert de Flowk i de Els Elements al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), sense ser del tot conscient del fet que tornaré a casa passada la mitjanit. Tampoc penso que passaré més de tres hores ballant —o, almenys, intentant-ho— entre desconeguts i somriures regalats.

Arribo a l’auditori del CAT, rebatejat recentment com a Auditori Jordi Fàbregas, i m’adono amb sorpresa que, efectivament, l’acte consistirà més en un ball tradicional que en un concert que només convida a l’escolta. La graderia de l’auditori ha desaparegut: les cadires són arrambades a les parets, per si algú vol descansar, i es crea un espai central de pista de ball. El Tradicionàrius, el Festival Folk Internacional de Barcelona, ha programat enguany una celebració carnavalesca de la manera més popular: música en directe, una comunitat familiar, disfresses, i danses en les quals tothom és convidat a participar.

La gent encara xerra a l’entrada quan comença a sonar la mandolina, l’acordió i la guitarra dels integrants del grup Flowk, que ens donen la benvinguda amb ritmes tradicionals. Malgrat tot, pocs surten a ballar; encara no s’ha creat l’ambient idoni i la majoria encara és víctima de la vergonya. Ja canviarà. Flowk amenitza, doncs, aquest començament de ball de Carnaval i l’ambient es va caldejant a poc a poc. Aviat molts dels assistents s’uniran al cercle de parelles per fer els quatre passos endavant i els quatre passos enrere d’una primera xampanya, un dels balls més coneguts entre els presents en la sala, que salten i giren i canvien de parella per tornar a començar.

A partir d’aquest moment, el nombre de cadires buides augmenta exponencialment i la pista s’omple a rebentar. Arribem a un punt de no retorn: seguiran les sardanes, les jotes, les corrandes… Més endavant, jo també m’hi uneixo. No en sé gaire, de ballar, però intento immergir-me en el meu voltant i imitar les passes que fa la resta de gent. Em fixo en els més arrelats, els que guien tot el gruix de la dansa. Aquí, no passa res si un s’equivoca, o si no en sap prou; l’acolliment dels més experts és fascinant. La tradició ens abraça a tots.

Moltes de les composicions del grup Flowk, que segueixen ritmes, melodies i harmonies tradicionals, es troben en el seu àlbum Trobada (Segell Microscopi), publicat al setembre de l’any passat. Format per Marc del Pino, Ciscu Cardona i Xavier Castanys, és un grup folklòric amb composicions pròpies, però que sempre mantenen lligams amb la música tradicional catalana en les seves cançons. Durant el concert, altres músics del panorama de la música tradicional i popular catalana se sumen a tocar amb ells, afegint el so del violí, el clarinet baix o el flabiol i el tamborí a les composicions. Gairebé dues hores més tard, Flowk toca la seva darrera tonada de la nit i dona pas al segon grup, Els Elements.

La cantant Guida Sellarés apareix amb el seu acordió i la seva disfressa -recordem que és Carnestoltes- juntament amb Pep Coca, al contrabaix, Adrià Bonjoch, a la guitarra, i Coloma Bertran, al violí. La seva proposta és diferent de la de Flowk, però igualment arrelada, amb melodies que, tot i no formar part de l’ideari tradicional, el grup ha adaptat magníficament al ball folk europeu i català. Una d’aquestes adaptacions és la famosa cançó Barbie girl d’Aqua, ara convertida en una tradicional xampanya.

Per completar aquesta festa de ball, amb música tant pròpia com adaptada, el concert també esdevé un espai d’aprenentatge, amb una petita introducció a la dansa més popular de la mà del mestre de ball Joan Codina, convidat a càrrec de Els Elements. Codina explica alguns passos de ball, i tota la sala el seguim, alguns equivocant-nos sovint (en la meva defensa, algunes danses són prou complicades) entre riures i ritmes. “Es tracta de passar-s’ho bé”, em diu.

L’última cançó la cantem tots plegats, acompanyant-la amb un ball senzill i lent. Els Elements ens porten amb la seva música a una altra dimensió, i no existeix res més que aquell precís moment. Quan Guida Sellarés acaba de cantar, nosaltres continuem amb la tornada de la cançó, allargant-la fins al límit. Malauradament, el concert s’ha d’acabar, però, després, la festa continua. No hauria pogut —ni volgut— fer res millor per Carnaval que aquesta visita al Tradicionàrius.