Trobadors del nord i jotes del sud diuen “a reveure” al festival Càntut

El Festival Càntut ha tancat amb èxit la segona edició.

El Festival Càntut, que ha tingut lloc a Cassà de la Selva durant aquest cap de setmana, ha tancat amb èxit la segona edició. Artur Blasco, un dels principals investigadors i divulgadors del folklore català, i el grup tortosí de música d’arrel “Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries” han estat els plats forts del darrer dia del festival.

Arribem al migdia al centre de Cassà de La Selva, a La Plaça de la Coma. Entre escopinyes, patates braves, entrepans, canyes i plats d’arrós, les terraces dels bars de la plaça canten l’Estaca de Lluís Llach, animades per l’acordió i les veus de Gemma Pla i Àlex Carrera que protagonitzen el Vermut Cantat. I és que durant tres dies, Cassà de La Selva no ha parat de cantar.

Artur Blasco, un trobador modern:

Després del vermutet, ens dirigim impacients a la Sala Galà de la biblioteca del poble on, dalt de l’escenari, dos rebaquets, una acordió i un tamboret, esperen l’arribada d’Artur Blasco, un dels principals investigadors i divulgadors del folklore català. Nascut a Barcelona l’any 1933, Artur Blasco també ha participat com a músic en formacions com La Pobletana o El Pont d’Arcalís, i ha estat impulsor de la Trobada d’Acordionistes del Pirineu. Per la seva trajectòria, ha rebut nombrosos premis i reconeixements, com el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla (1998), la Creu de Sant Jordi (2001) i el Premi Nacional de Cultura Popular (2004).

En definitiva, un trobador modern. “Trobador” perqué al llarg de més de 50 anys ha anat recopilant pels pobles del Pirineu Català 1.500 cançons populars de tradició oral reunides en un fons anomenat A peu pels camins del cançoner; i “modern” perquè ha gravat en vídeo els propis habitants d’aquests poblets cantant les cançons que aprenien de forma oral.

I és en el Càntut on Blasco ens va mostrar una petita tria del seu material audiovisual: una dona amb bata cantant mentre desfulla panotxes, un home amb boina i amb el bestiar darrera seu alçant la veu cap a les muntanyes, dos nens eixerits cantant “Cargol treu banya” a la cuina de casa… Tots amb la pell gruixuda i envermellida pel sol i el fred de la natura. Tots cantant amb una veu dolça i robusta, amb una mirada serena, aliens davant la càmera com del soroll de la terra baixa, embolcallats en una commovedora sol·litud.

Després de la mostra audiovisual, va ser el propi Blasco que, acompanyat de l’acordió diatònic i el rebaquet, va encarnar la veu d’aquests personatges entranyables per interpretar les seves alegres i senzilles melodies, narrant històries i anècdotes del món rural, històries d’amor i també de tragèdia. Melodies que testimonien els diferents colors de la llengua catalana, el so de la ruralitat i la natura, aquell deix de música celta que sempre envolta les muntanyes i els arbres i que expressa amor i respecte per la natura.

Artur Blasco és un transmissor de cultura que dona veu a una societat a qui devem la nostra identitat i que sovint oblidem i marginem. Tots els assistents vam acabar cantussejant amb ell, i molts encara xiulen algunes de les melodies mentre posen en valor la tasca d’aquest trobador modern.

Crítica social a ritme de jota ebrenca:

Va tancar el festival l’actuació d’un dels grups més actius i reconeguts de la música tradicional de casa nostra, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que van presentar el seu tretzè disc: No tinc diners (Discmedi, 2017) davant d’un públic entusiasmat que va omplir la Sala Centre Recreatiu, i van comptar amb la col·laboració, en algunes de les cançons, de diversos estudiants de l’Institut de Cassà.

El que passa al carrer és el que ha inspirat sempre Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries en la seva proposta de música d’arrel. Per al títol del seu nou disc han escollit una de les frases més populars dels darrers anys: No tinc diners (Discmedi, 2017), en què ironitzen i denuncien la crisi econòmica. Després de 25 anys de trajectòria i quatre anys de silenci discogràfic, el tretzè àlbum del grup tortosí segueix impregnat d’arrel i de jotes, amb l’essència de les Terres de l’Ebre ben present.

A més de les cançons del seu darrer disc, la banda ebrenca va interpretar una cançó inèdita, inspirada i dedicada especialment al Càntut i a la seva tasca de recuperació del patrimoni de tradició oral:

Un concert ple de ritme, ironia, crítica social i orgull del sud. Aquesta manera tant nostra de fer la revolució “amb bon rotllo”; una bona manera de posar punt i final a la segona edició del festival, un “a reveure” al Càntut.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació