Tots els colors de la poesia

Divendres al vespre, al Museu Comarcal de Manresa, es va celebrar el recital «Dones 70/20», amb les poetes Josefa Contijoch, Montserrat Garcia Ribas, Blanca Llum Vidal, Sònia Moll, Montserrat Rodés i Irene Solà dins del festival Tocats de Lletra.

Encara no havia estat a l’Espai Memòries del Museu Comarcal de Manresa, que s’ha recuperat fa poc després que passés una llarga època pràcticament abandonat malgrat que la seva història no és pas curta ni poca cosa. Resulta que el procés de recuperació d’aquest espai ha consistit en una intervenció mínima que ha permès que es puguin veure les diferents capes de la seva memòria. D’aquesta manera han volgut donar una oportunitat de «diàleg entre present i passat». I em sembla que l’espai que va acollir ahir la lectura poètica de sis dones de generacions diferents no hauria pogut trobar un lloc més adient al seu objectiu.

I és que no us vinc a explicar el projecte de recuperació d’aquesta ala del Museu Comarcal, sinó l’acte «Dones 70/20» organitzat el divendres al vespre dins del festival Tocats de Lletra.  Josefa Contijoch, Montserrat Garcia Ribas, Blanca Llum Vidal, Sònia Moll, Montserrat Rodés i Irene Solà van voler compartir el seu món poètic amb un públic nombrós i atent que esperava en un Espai Memòries guarnit amb contrallums verds i blaus. Sònia Moya, coordinadora de l’acte, explicava que es tractava d’una aproximació a la producció poètica femenina des d’una perspectiva sincrònica i alhora diacrònica i alertava que «no és el mateix haver estat dona fa cinquanta anys que ser-ho ara».

Amb aquest objectiu, un intercanvi poètic d’abans i d’ara en un espai de diàleg entre passat i present, les poetes van anar ocupant l’escenari per parelles jugant amb les generacions i començant per la més gran, Josefa Contijoch, i la més jove, Irene Solà. Revisant les seves biografies i bibliografies, un s’adona de seguida que quan neix la segona, el 1990, la primera ja té ha assolit un estil i un món amb gairebé trenta anys d’experiència. Això no impedeix que entre elles es produeixin complicitats a l’escenari i que totes dues hagin triat, per exemple, poemes dedicats al pare: poesia antagònica en una mateixa temàtica. Josefa Contijoch recorda el pare, «encara et ploraria com si no hagués plorat gaire», mentre Irene Solà adverteix que «els records són perillosos com ossets de pollastre». La parella que marca l’equador d’aquesta coral poètica són Montserrat Rodés i Blanca Llum Vidal. En aquest cas, intensitat, intimitat i inquietud són el fil de la conversa poètica de les dues dones. La darrera parella està formada per Montse Garcia Ribas i Sònia Moll. Les imatges íntimes de Montse Garcia Ribas, «la secreta revolta ens desdibuixa», s’entrellacen amb les imatges quotidianes de Sònia Moll, «em vas dir que l’amor ens desafina com un piano vell».

Tot plegat, una coral poètica femenina que resseguia records, pors, somnis, inquietuds, desitjos, gustos i imatges del passat i del present escrits amb diferents colors. Un intercanvi de versos que, com està passant en els diferents actes del festival, fa honor al seu nom, «Camaleònics», i que ens està apropant a tots els colors de la poesia.