Pruden Panadès

Pruden Panadès

Autora d’ “Errata” (Pol·len Edicions) , “Un pot” (La PAGE), “Cosins de Tarzan” (Raig Verd), “Passamaneria” (Godall Edicions) i “Corró d’Amunt, quadern de notes” (Aj. de les Franqueses) , col·labora a la revista-llibre “Vallesos” i a Núvol.

Tot està tranquil al baix Montseny

El mateix dia de l’aprovació de la inqualificable llei Wert, començava el Segon Festival de Poesia de Sant Celoni. Qui sap si no haurà estat una sort que la feble educació artística, els programes escolars sense gaire oportunitats per a la dansa, el teatre o totes les arts visuals, hagin afavorit la poesia.

El mateix dia de l’aprovació de la inqualificable llei Wert, començava el Segon Festival de Poesia de Sant Celoni.  L’endemà, dissabte dia 18, dues sessions del Festival tenien lloc  a l’escalinata de can Ramis, un casal del segle disset a la Plaça de la Vila. Com a fons d’escenari els gegants celonins. Entre el seu silenci i el dels espectadors, uns quants poetes.  Feia una tarda esplèndida.

Qui sap si no haurà estat una sort que la feble educació artística, els programes escolars sense gaire oportunitats per a la dansa, el teatre o totes les arts visuals, hagin afavorit la poesia. En la seva forma més primitiva, els requeriments creatius i tècnics són d’una gran austeritat. Escriure és barat. En essència, la humilitat de l’art de la paraula fa que sigui la més democràtica de les arts. I si s’escriu poesia, encara hi ha allò de la concisió i les poques paraules. Per això hi ha tanta gent que s’hi veu en cor. Les noves tecnologies han sacsejat, sense demanar permís, les barreres de la difusió, aquells filtres que impedien els cinc minuts de glòria, ni que fos en recitals entre amics i amb llibres autoeditats.

Dissabte érem molts els vells i nous amics, vinguts del Montseny i del Montnegre, que celebràvem que David Castillo, Anna Aguilar-Amat, Martí Sales, Joan Vinuesa o Núria Martínez Vernis no s’haguessin dedicat a la direcció d’òperes, a l’arquitectura de grans edificis, a les coreografies multitudinàries o a les súper produccions cinematogràfiques. Què hauria estat aquella tarda de dissabte sense els seus poemes?

Mentre en Pau Gener, poeta impulsor del Festival acompanyava  la successió de lectures,  m’assaltà la vella i incomprensible sensació que amb la poesia em passa com amb el teatre: m’agraden fins i tot quan no m’agraden. Sé que pot semblar terrible, però em commouen l’existència de festivals, les lectures poètiques, els poetes de pa sucat amb oli, les picabaralles poètiques, els pòdiums, les rivalitats, l’excel·lència poètica, les publicacions i les pulsions poètiques, les setmanes de la poesia, les piulades poètiques i que alguna vegada una caixa de fruita sigui prou escenari per algú amb paraules en un paper plegat a la butxaca,  a punt per ser dites i escoltades. Si m’apureu, fins i tot els Jocs Florals i les seves englantines m’agraden.

No és exaltació primaveral,  és que a Sant Celoni i arreu on s’expandeix aquesta urgència poètica,  no hi pot haver millor  conjur contra tota mena d’ amenaces que una colla de poetes  dient els seus textos amb l’escolta atenta d’un públic predisposat. Algú tan poc procliu a l’exaltació com Joan Fuster explica en el poema “La poesia”[1]:

Si us l’hagués d’explicar amb plena comparança,
diria que és com si, de sobte, no esperant-ho,
us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l’acte de l’amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d’obra …

És el mateix prodigi de la poiesis platònica,  inacabable, renovable (i sostenible). I és aquest imparable anar i venir dels diccionaris a les antologies, de les novetats  al “Llibre de merave lles” que fa que una llengua sembli impossible d’abatre. Després, cadascú té les seves preferències.

Fa dies vaig subratllar amb una ratlla fina, en el poema “Hipertensió”[2] d’Anna Gual:

I per això tot el que faig
és  a pressió i porta problemes,
perquè els problemes
són moviment, són lluita, són motor.

I per això tot el que faig
és a pressió i porta problemes,
perquè els problemes són inspiració.

Es diria que al baix Montseny “tot està tranquil”, bona música a la carpa del Circ Cric i bona poesia a can Ramis.

De què tenim por?

 

 

 



[1] Fuster, Joan. Set llibres de versos. València, 1987.Eliseu Climent,Editor.

[2] Gual, Anna. Implosions. Barcelona, 2008.Labreu edicions.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació