The Lemon Day: de festivals com aquest, en són parits ben pocs

Deixem a mitges tot el que estàvem fent i ens oblidem de la feina pendent. Pugem al cotxe i, seguint les instruccions que ens ha donat Sant Google Maps, eixim de Barcelona rumb a Capellades. Per sort l’A2 ens estalvia passar per l’autopista i haver de tornar a repetir allò del «no vull pagar» i la consegüent multa. Arribem a la destinació una hora més tard i aparquem a menys de cent metres del parc de la Font Cuitora. Ben còmode, ben fàcil. Tot i que aquesta és la setena edició del festival The Lemon Day, és la primera vegada que ens hi arribem. I tot d’una ens adonem que ens hem perdut sis oportunitats de gaudir d’un festival que, a més de ser gratuït, té molts encerts i al·licients.

Marina Gallardo puja a l’escenari a les 19.30 h, tal com estava previst. Repassa temes vells i en presenta de nous davant un públic encara reduït i dispers. La seua és la proposta menys «sorollosa» del festival i, tot i que interessant, hi passa sense deixar gaires empremtes. Com que ens hi estrenem, no som conscients de la magnitud d’aquest festival, i la ingenuïtat del principiant ens fa creure que serem quatre gats. Res més lluny de la realitat. El parc de la Font Cuitora es va omplint de mica en mica de gent. Comença a haver-hi cues per comprar tiquets i l’olor de les botifarres a la brasa ofega la dels plàtans que ens arreceren i ens fan ombra.

Cinquanta minuts després pugen a l’escenari quatre peluts valencians que últimament no falten a cap festival (Altaveu, BAM, Primavera Sound, Faraday, Feslloch…). Senior i el Cor Brutal proven les guitarres, el baix, la bateria i la veu. Comencen —puntualment també— amb una «Lluna de mandarina» ben rodona, i continuen amb altres cançons incloses en el seu segon (o tercer disc), Gran (Malatesta Records/La Casa Calba, 2011): «A tremolar», «Tots els ianquis que vull», «Quasi m’oblide de tu», «Amoride»… Tampoc no falten cançons inèdites («Megan» i «El cel de les illes Caiman») que enregistraran en el seu quart (i/o cinquè) disc. I també n’estrenen una altra de nova («Els professionals») que fan sonar amb tota la mala llet del món. Com sempre, grans.

A molts el concert se’ns ha fet curt, però el festival ha de continuar. És el torn ara d’Ainara LeGardon, una de les veus femenines més potents de l’escena musical del moment. La fragilitat aparent de la cantant basca, resident a Madrid, contrasta amb un so colpidor i enèrgic. El públic, que ja ocupa per complet el recinte del festival, es deixa seduir per la seua música. La major part dels presents se l’escolten amb atenció mentre d’altres s’atrinxeren a les taules de fusta que hi ha tot just al fons de l’escenari i es cruspeixen uns entrepans de botifarra força bons. L’ambient és, sens dubte, insuperable. I l’organització, també.

LeGardon s’acomiada del públic entre aplaudiments fervorosos que creixen en intensitat quan Aina puja a l’escenari. Retirats des de fa temps, els components del grup transiten ara per altres camins i s’ajunten ben poques vegades per oferir concerts tan potents com el d’ahir a Capellades. El públic els espera impacient, conscient que potser aquesta és l’última oportunitat de veure’ls en directe. Ara sí que ja no hi cap ni una agulla.

En acabant prenen l’escenari Lisabö, que ja ens van embadalir amb la presentació del seu Animalia Lotsatuen Putzua (Bidehuts, 2011) el passat Primavera Sound, i que han estat una de les raons de pes que ens ha dut avui fins a Capellades. Els sis músics de Lisabö (dues bateries, dos baixos i dues guitarres, que en són alhora les veus) descarreguen el bo i millor del seu repertori. Novament ens deixem engolir per la fragilitat dels seus xiscles, per la profunditat de les seues esgarrapades, per la llum dels seus cops.

Tot i que ja passa de la mitjanit i, per tant, no hem de témer que ens passe com a la Ventafocs, és massa tard i no volem que la son ens vença durant el trajecte de tornada. Marxem, doncs, amb el mal gust de boca de no poder haver escoltat Betunizer. Ni tampoc Chemical Cusins i Dj Santisan. Amb tot, mentre desfem amb el cotxe els quilòmetres que separen Capellades de Barcelona, pensem que ha valgut la pena deixar a mitges tot el que estàvem fent i oblidar-nos de la feina pendent, gastar mig dipòsit de benzina, perdre hores de son… Perquè de festivals com aquest, en són parits ben pocs —i que ens perdone l’Estellés.