The Crab Apples: la música dels ocells lliures

El grup de música The Crab Apples ha entrat a l’escena musical catalana gràcies al concurs Sona9 i no ha parat de créixer. El seu disc ”Right Here” (2014) ha tingut molt bona rebuda entre el públic tot i ser només el primer que graven. Clàudia Rius els entrevista per Núvol.

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

El grup de música The Crab Apples ha entrat a l’escena musical catalana gràcies al concurs Sona9 i no ha parat de créixer. El seu disc ”Right Here” (2014) ha tingut molt bona rebuda entre el públic tot i ser només el primer que graven. Clàudia Rius els entrevista per Núvol. Ariana Nalda les ha retratat.

© Ariana Nalda

Hi ha una noia amb ulleres donant voltes pel pati interior de la Biblioteca de Catalunya. És prima, va vestida tota de negre però se li veu el melic, i ve de treballar. Allà, al bell mig de Barcelona, ella espera. L’estan a punt d’entrevistar perquè forma part d’un grup de música. Ben aviat es troba amb les seves amigues, que vénen de Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental) en cotxe i no arriben puntuals perquè aparcar al centre de Barcelona en ple agost no és cosa fàcil. La sintonia entre ella i les seves dues amigues es palpa en l’ambient. D’entrada, somriures; per continuar, somriures; i més tard, quan diguin adéu, també somriures.

La noia es diu Laia Alsina, i ja no espera. Està asseguda al bar B-rita del Carrer de les Floristes de la Rambla, just al costat de la Biblioteca. Seu entremig de la Carla Gimeno i la Laia Martí, les seves dues altres companyes de grup. Són The Crab Apples però no al complet; falta un membre, el Mauro. La primera pregunta és també un repte: definiu-vos l’una a l’altra. Primera estrofa: Laia Alsina. 1994. Guitarra elèctrica. La creativa del grup. Fa els cartells, la portada del disc, el disseny en general. Apassionada de l’art. Una persona amb qui es pot confiar. Segona estrofa: Laia Martí. 1995. Baix. L’extravertida del grup. No sabia tocar aquest instrument, en va aprendre per entrar a The Crab Apples. Això la defineix com a persona: és un “jo puc”. Tercera estrofa: Mauro Cavallaro, omnipresent. 1997. La testosterona del grup. El més jove. La seva vida i estudis giren entorn de la música. Una persona que sempre vol compartir el que li crida l’atenció. Quarta estrofa: Carla Gimeno. 1994. La veu del grup. Frontwoman. Afirmen que ha nascut per la música. Una persona que demostra constantment l’estima que té a les seves amistats. Tornada: l’amor per la música, sempre present en ells quatre. Silenci.

The Crab Apples | Foto © Ariana Nalda

Tota carrera musical té un inici, i el d’aquest grup va ser en l’escola de música Educació Musical Da Capo de Santa Eulàlia de Ronçana. Amb catorze anys, la Carla i la Laia Alsina van començar a fer versions. Diferents persones van anar entrant i sortint del grup, però elles dues s’hi van quedar. Després va ser el torn de la Laia Martí, i finalment el Mauro va infiltrar-se al grup. I és així com The Crab Apples fa tres anys que toquen i creen música pròpia. Però no en fa pas tres que se senten realment un grup. “El moment de sentir-nos com a tal va començar amb el Sona9”, expliquen. Portaven dos anys participant en aquest concurs català per a nous músics, però com que a la tercera va a la vençuda, no va ser fins al 2013 que van ser seleccionats. “Abans no estàvem preparats”, diu la Carla. Al Sona9 hi anaven per gust; “mai vam pensar que érem un grup de música ni que ens hi volíem dedicar de per vida”, explica la Laia Martí. Les diferents fases d’aquest concurs les motivaven i es van posar les piles de veritat. A partir d’haver quedat semifinalistes, la discogràfica Discmedi els va fer una proposta i aquest grup de joves va ser conscient per primera vegada del que feien.

Quan Discmedi es va posar en contacte amb ells, The Crab Apples ja tenia la majoria de cançons fets. D’altres van acabar-les per la gravació del disc. “Vam assajar moltíssim perquè estigués tot molt quadrat”, explica la Laia Alsina. Dels seus temes, com ara “Ocell” o “ Right Here”, la lletra l’escriu la Carla i entre tots treuen la música. Canten en català o en anglès. “Sempre intentem fer cançons que les acabem de tocar i diguem: un altre cop!”, diu somrient la mateixa Laia. Periodistes i crítics les han definit com a pop clàssic. Per què? Perquè a pop clàssic hi cap tot, diu la Laia Martí. Autodefinir-se és difícil, creuen, i elles no es volen classificar perquè simplement toquen el que els agrada de diferents estils: “A partir d’un tros d’alguna cançó diem: aquest detall sona molt bé, i ho agafem i acabem tenint alguna peça nostra”. De la música catalana els agraden grups com ara El Petit de Ca l’Eril o La Iaia, però conclouen que sense voler-ho la seva influència quant a sonoritat és més anglosaxona o nord-americana.

The Crab Apples | Foto © Ariana Nalda

Si una cosa es comenta molt sobre The Crab Apples, és el fet que siguin tres noies i un noi. “Jo crec que és igual”, diu la Laia Martí, “però la gent li dóna molta importància”. En cap moment ha sigut res pensat, per això la Carla creu que simplement són quatre amics tocant música. La Laia Alsina és contundent: “No creiem que se’ns hagi de tractar de manera diferent”. Destacar que només hi ha un noi al grup no és res que a les noies els faci massa el pes. “És absurd perquè hi ha milions de nenes a les escoles de música aprenent a tocar instruments”, expressa la Carla. La Laia Alsina remata la reflexió: “les dones sempre han format part del món de la música però mai s’han tractat com els homes”.

Siguin del sexe que siguin, aquest és un grup nascut en un poble i que segueix creixent en un poble. Això és un impediment? “Totalment”, respon depressa la Laia Martí, “no estem en contacte amb Barcelona tant com voldríem”. Els agradaria poder sonar a molts més llocs i creuen que ser d’una ciutat qualsevol els ho posaria més fàcil. “Però tenim un disc, tampoc ens ha anat tant malament!”, arrodoneix ella. I no només gaudeixen d’un disc, sinó que l’últim concert que han fet ha sigut a la Festa Major de Gràcia. Per elles, aquest ha sigut un punt d’inflexió en la carrera musical del grup igual que ho va ser el sona9. “El millor dia de la meva vida”, diu la Laia Alsina amb els ulls brillants. De fet, a totes se’ls il·lumina la cara quan parlen d’aquest concert. “Vam fer molt bon bolo, estàvem molt còmodes, el públic es veia entregat i això ens motivava”, segueix la Laia Alsina. I la Laia Martí continua: “I tenir el suport d’un grup com Sidonie!”. La Carla tampoc pot quedar-se callada: “L’ambient, tot era perfecte! Quan puges dalt d’un escenari estàs nerviós, però aleshores tot depèn de com t’està mirant la gent, com es mouen, com reben la música… i els nervis passen sense adonar-te’n. És màgia”. Desitjarien que tots els seus concerts fossin com aquest, però malgrat gaudir-los tots, no sempre aconsegueixen tenir un sentiment igual. “Jo mai m’he sentit com m’he sentit a Gràcia”, sospira la Laia Alsina.

The Crab Apples | Foto © Ariana Nalda

Les noies volen seguir creixent i creuen que encara poden donar més de sí. Una de les claus és seguir sent elles mateixes. “Al començament patíem per quina imatge donàvem, però ara ja ens és igual. Si a les xarxes socials volem posar mitja frase en català, i mitja en castellà o en anglès… la posem. Hem de ser sincers amb la música que fem i amb com ens mostrem. No volem crear uns personatges”, explica la Laia Martí. Ara somien en sortir de Catalunya, tocar a algun lloc més llunyà. I mentrestant, a Gràcia van tocar dues cançons noves i en seguiran fent més. Sobre les seves actuacions, afirmen que “cada cop ens sentim més còmodes als escenaris. Ens hem trobat i ens seguim trobant, és un procés que no para. The Crab Apples ja va trobant el seu directe”, diu la Laia Alsina.

Però si parlem d’ara i avui, de moment el grup té entre mans un projecte que han batejat “Apple pie”. És una cosa molt seva, diuen, que fan en col·laboració amb altra gent i que serà secreta fins a mitjans de setembre. Les noies estan relaxades, contentes i s’il·lusionen amb cada pensament de futur. Tot apunta a que l’evolució de The Crab Apples no deixarà indiferent a l’escena musical catalana, és un grup jove que caldrà seguir els pròxims anys. Parafrasejant una de les seves cançons: a ells els hi deien ocells lliures i ho van ser; nosaltres ens quedarem aquí amb els peus a terra mentre ells segueixen volant.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació