Teresa Costa-Gramunt: “Quan jo era una nena, ja vivia el cel”

Teresa Costa-Gramunt acaba de publicar el poemari Mans, còdols, el cel (Gregal, 2018). Una poeta que escriu versos nus, que ens presenten “la paraula retallada a contrallum, sense ornaments ni filagarses”, com diu ella mateixa. Hem tingut l’oportunitat de parlar amb ella i l’hem convidat a llegir-nos uns poemes del recull. Lucía Ramírez ha col·laborat en la transcripció de la conversa. Ester Roig li ha fet les fotos i el vídeo.

Bernat Puigtobella: La primera cosa que m’ha cridat l’atenció és el títol Mans, còdols, el cel, que és un títol tripartit fet de paraules clau, fent una analogia amb el món digital serien com hashtags que es van repetint al llarg del recull. De fet, el còdol és aquesta pedra que llences al riu i va fent salts, i que va apareixent durant tot el llibre.

Teresa Costa-Gramunt: És una pedra dolça, d’aigua dolça. Pots tenir-la a la mà i no fa mal, al revés, és gairebé un amulet. És la imatge d’aquesta primera naturalesa primigènia i instintiva, però que està molt treballada; és a dir, les arestes ja estan treballades, la pedra que es va polint pel temps. Malament que el temps no ens polís, ja que voldria dir que no hem viscut correctament, en el sentit que no hem après res.

B.P: Jo veig el títol com una línia ascendent perquè primer és el cos,  les mans, que ens fa estar en contacte amb els altres, després el contacte amb la pedra (pedra centenària dels edificis quan vas a Itàlia) i, per últim, el cel, que és aquesta actitud de contemplació i de plenitud (que surt molt al llibre)  i és l’aspiració màxima. És un títol que enllaça els tres estadis de la vida?

T. C-G: Una mica sí, però aquests tres estadis de la vida els vivim alhora. Quan jo era molt nena, ja vivia el cel, potser el veia més clar que ara, perquè era una vivència pura sense cap paraula. Ara posem moltes paraules perquè necessitem explicar-nos i és evident que també havent agafat l’ofici de poeta, on has de treballar amb les paraules. On ens trobem tots, sense paraules, és a través de les imatges; per això, potser la poesia i la música (les arts que més s’agermanen) tenen molt en comú, precisament per aquestes imatges que es converteixen en paraules, però que d’entrada són imatges. És el fet de veure una cosa i què et diu i quina impressió et dóna, i després transformar-ho en paraules.

 B.P: De fet el primer poema comença amb una estampa, que seria aquesta foto mental que tu tens de quan eres petita i anaves amb la mare i el pare.

T. C-G: És una imatge ben curiosa, perquè ara mateix l’estic veient al balcó, la meva mare, que encara és viva, el meu pare ja no. Aleshores, tinc gravada la imatge de quan a l’estiu ella surt al balcó a dir-me adéu. És veritat que el meu pare em portava a passejar i jo badava mirant les cases, les façanes. Així vaig aprendre a llegir, veient els rètols, i de seguida vaig aprendre a escriure, quan vaig anar a l’escola ja sabia llegir i escriure. Me’n va ensenyar el meu pare.

 B.P:  Llegint el teu llibre m’ha cridat l’atenció la construcció del vers, que sempre és molt planer, cada vers és una frase.

T. C-G: És un desig de claredat, sempre present als meus llibres, que són molt sintètics. Si fos una poeta oriental m’aniria molt bé perquè és la impressió del moment, que necessita poques paraules. Aquests poemes tan impressionistes, que a vegades em surten molt recargolats i que he de podar, tot el que em sobra ho vaig traient perquè em quedin molt nets. Aleshores, vull que siguin fàcils d’entendre. El Rafael Subirachs sempre tenia por que no l’entenguessin. El Tàpies també. A mi em passa una mica el mateix, també em vull fer entendre, no sóc una poeta hermètica. La vida és relació, també les paraules són relacions i aquestes paraules han de ser fàcils. Ens hem de poder entendre i jo procuro molt això, per a mi és una preocupació. Quan escric prosa també em preocupo de ser entesa perquè els conceptes són, a vegades, molt complicats. Alguns cops em trobo alguna persona que parla de simbolisme i recordo una conferència a la Biblioteca de Catalunya en què una bibliotecària em va dir: finalment he entès què vol dir ‘símbol’, a través del que tu m’has explicat. Per a mi és un gran elogi, significa que m’he fet entendre. Fer-me entendre és una obsessió que tinc.

B.P: Hi ha versos que m’han interessat, te’n diré: “la muntanya del dolor del cos” i “Mà de la vida, obre’m el cor amb dits d’aurora”, que és una citació de de l’Odissea d’Homer.

T. C-G: Aquestes referències de tipus culte són picades d’ullet, són petits homenatges. Hem de tenir en compte que no sortim del no res, encara que ens ho sembli. La realitat és que les lectures ens influeixen i aquí m’ha agradat fer un homenatge a l’Odissea. “La muntanya del dolor del cos” és una expressió que té molt a veure amb la cosa sagrada. Totes les cultures tenen una muntanya que és sagrada, nosaltres tenim Montserrat i el Montsant. Aquesta muntanya és una figura femenina, pel cos de la dona passa tot, la vida, el dolor del part i les ferides i tot allò que portem a les nostres espatlles, perquè la cultura patriarcal és molt dura amb la dona. Aquesta muntanya conté tot el dolor i alhora el sublima, quan pugem una muntanya hi ha una sublimació. És un dolor sublimat.

B.P: Hi ha tota una secció que passa a Itàlia, a Trieste. M’ha interessat especialment quan parles de l’Umberto Saba, de la seva llibreria.

T. C-G: És molt curiós, ja que va fer tota la seva obra a aquella llibreria. Vam entrar per comprar un llibre d’Umberto Saba per tenir-lo de record, però no en tenia cap. Era un venedor que no tenia ganes de vendre i vam sortir molt decebuts perquè ens feia molta il·lusió trobar alguna cosa d’ell. Al final vam comprar un llibre de Saba, però no a la seva llibreria. Són coses que passen als viatges, realment tenen molt d’aventura. Són una sorpresa contínua.

B.P: Hi ha un altre vers que m’ha agradat: “El cel és llum en la ment que l’imagina i crea”. Parles del cel com una cosa no exterior a nosaltres, sinó interior i present.

T. C-G: Igual que nosaltres som el pensament i el pensament ens fa, nosaltres contenim trossos de cel i trossos d’infern. Res està fora de nosaltres, tot està al nostre interior. El cel també és interior i el podem viure, fer-ne un tast.

B.P: L’experiència del temps com a eternitat, viscuda en la vida terrestre, seria una mica l’expressió d’aquest cel?

T. C-G: Tot està lligat, l’eternitat és el moment present i és autèntic, la intensitat del moment et fa perdre la noció del temps. Quan no saps si ha passat un minut o una hora, vius el temps etern. El temps de la infantesa sembla que no passi i, de sobte, estàs a l’adolescència. Realment és important perquè t’adones que el temps és relatiu. A mi el temps em passa molt a poc a poc. Em va dir un savi que el temps depèn de la profunditat. És a dir, si vius molt profundament, el temps et passa molt a poc a poc. El Raimon Panikkar té el concepte de la meditació. La meditació no és estar de braços plegats, són tots els moments en què estàs concentrat en el que fas (llegint, parlant, fregant els plats). Això és la meditació pura. No hem d’anar a buscar fora, tot està en nosaltres.

B.P: Al poema Vestit blau, en el qual una nena fa 5 anys, el cel és viscut com una cosa que es pensa i se sent. Pensament i sentiment són indissociables?

T. C-G: A vegades tenim la idea de que el pensament està sol, però sempre està engendrat per un sentiment. Són les dues coses alhora. Allò que sentim profundament es converteix en pensament, i a la inversa, són vasos comunicants. Els humans no som només pensament, som molt sentiment. Els antics egipcis deien que el cervell/pensament estava en el cor i jo sóc bastant partidària d’aquesta idea. El cor pensa i, moltes vegades, millor que el cervell. Amb la raó no s’explica tot, la raó es queda curta.

B.P: Hi ha un vers teu que diu: “El relatiu s’amaga en l’absolut”

T. C-G: És el mateix que la idea de Déu, que els humans compartim però que veiem de diverses maneres. És veritat que nosaltres som part d’aquest Déu i entre tots el fem. Si l’haguéssim d’antropoformitzar el constituiríem entre tots. Això és el que ens permet comunicar-nos de forma directa, podem parlar encara que sigui una entitat que no puguem tocar amb la mà. Si ens toquem entre nosaltres podem tocar aquest déu. És a dir, el relatiu està en l’absolut i viceversa.

Hi ha la figura de l’arbre de la càbala. Aquesta càbala vol dir revelació i donació, per tant, nosaltres que estem a baix rebem a aquest déu; és una actitud molt femenina. Deia el Mestre Eckhart que “si no us feu femenins no podreu rebre el crist” i, per tant, “nois, ens hem de fer tots femenins”.

B.P: Pels articles que escrius, dedueixo t’han interessat molt les religions.

T.C-G: Penso que quan tens l’evidència de la transcendència, compartida per tota la humanitat, vol dir que forma part de la nostra naturalesa. La imaginació que hem tingut per imaginar-nos la figura de Déu és incommensurable. Crear una cosa tan meravellosa, existeixi o no! Escoltes la música de Mozart o de Bach, músics que sent creients han creat una bellesa tan fabulosa… vol dir que alguna forma de realitat té, aquest Déu. Sóc una persona profundament creient. M’interessen totes les formes religioses, a totes pots trobar la forma de contacte. Si som capaços de compartir-lo ens podem agafar de les mans d’una manera autènticament fraternal.

B.P: Voldria preguntar-te pel moment que vivim al país, que és molt complicat. Des d’aquesta actitud contemplativa que tens, on som i a on hem d’anar?

T. C-G: Hi ha moments de la història que hem d’intervenir. Jo m’he trobat molt activa i participativa, m’ho demanen les arrels, la cultura, la llengua. Quan les cosmovisions estan amenaçades hem d’actuar. La justícia em mou, quan veig que una cosa és injusta s’encén la meva part activa i, en aquest cas, ha sortit.. Al principi vas tenint tota la paciència del món, però vas acumulant greuges que no poden ser. Penso que els pobles, les nacions són cossos humans i quan ens retallen les ales, no podem créixer. La vida és molt poderosa i no estem fets per la mort, sinó per la vida. Ens hem posat d’acord en que volem créixer i volar, no crec que hi hagi gaires forces negatives que, a la llarga, ho puguin aturar.