Surfing Sirles, Le Petit Ramon i Very Pomelo al Festival de Rock de la Sala Apolo

La Sala Apolo va convertir-se ahir dissabte en santuari del rock, de rock català, encara que faci por dir-ho així. La proposta la van liderar tres grups plens d’adrenalina: Surfing Sirles, Le Petit Ramon i Very Pomelo, triple actuació que pràcticament va omplir l’Apolo de quarts de nou fins a passada la mitjanit. Es tracta de la segona edició del Festival de Rock, organitzat per Chesapik i el segell musical Bankrobber, una petita discogràfica incansable i d’allò més fructífera que, per cert, enguany celebra el seu desè aniversari.

No va ser difícil atraure els melòmans rockers ran d’escenari. Els Surfing Sirles van sortir a totes i van escalfar l’ambient amb el primer cop de guitarra. Tots quatre paios, una colla d’irreverents amb el poeta Martí Sales a la veu i guitarra, van demostrar ser uns autèntics rockers de garatge interprentant els temes del recent treball Romaní, semen i sang (Bankrobber, 2011). La col·laboració de Ramon Faura -Le Petit Ramon-, amb l’harmònica, en una de les cançons, va ser un complement perfecte per convence’ns que el llenguatge d’estripar no té límits en aquestes bandes. Feu-vos la idea que l’actitud canalla i el desvergonyiment dels músics simpatitzava tant amb la integritat l’Apolo que Martí Sales va acabar cantant damunt les mans dels groupies.

Al torn de Le Petit Ramon, que s’acompanya ara de la banda Els Nanus del Parc, els altaveus de la sala deurien fer un veritable esforç per no petar. Un accelerat Ramon Faura, amb ulleres de sol, no deixava dubte a un sincer caràcter rocker. La seva intencionada i peculiar entonació per presentar cançons i intervenir lligava perfectament amb els riffs i el ritme entusiasta de la banda, formada per un clàssic trio de guitarra, baix i bateria, a més a més d’una teclista de petita participació. Ara bé, potser era tant l’entusiasme que la sala semblava petita per a tants decibels. Le Petit Ramon no tenia compassió per ningú. De fet, fins i tot va dedicar un tema al conseller Felip Puig, a més de referir-s’hi insistentment al llarg del concert. També  ho va amanir amb al·lusions a Mariano Rajoy. I per arrodonir la seva actuació, la banda va convidar Martí Sales –vocal de Surfing Sirles- a cantar i desfogar-se junts. A fer el rock de lletres descarades i de ritme frenètic a què tots dos se saben entregar.

No és cap bajanada dir que el vespre va culminar a l’engròs amb la tercera actuació, la dels Very Pomelo. Trepitjaven l’escenari un exèrcit de set joves instrumentistes encapçalats per Xarim Aresté, veu i guitarra del grup, i músic envejable després de col·laborar en la gira de Sopa de cabra i ser també el flamant guitarrista de Sanjosex i Paul Fuster. Com els altres, ells també van comptar amb la col·laboració de Guillem Caballero, l’entusiasta teclista i segona veu dels Surfing Sirles. Cal destacar, però, a més de l’enèrgica veu i guitarra d’en Xarim, una bateria a molt bon ritme, la de Pol Font, i una encertadíssima trompeta amb què Pep Garau amaneix la inclassificable música dels Very Pomelo. Venien de la rumba, que encara conserven i que es fa notar en ocasions, però hi han sumat rock de garatge, el folk rock, el R&B i altres ingredients que es combinen en un còctel esclatant. Era inevitable moure el cos entre el públic. Un públic, per cert, en bona part fidel als pomelos. Després de Xurrac Asclat (Chesapik, 2011), justament avui dilluns treuen Nepal, LP per anar fent boca del tercer disc.

Si el públic tenia ganes de rock, de fer una cervesa en un garatge amb músics que ho duguin a la sang, la va ben encertar. Els que van ser al Festival de Rock saben que les guitarres enrampen i que, com a mínim, Surfing Sirles, Le Petit Ramon i Very Pomelo tenen veus amb caràcter i a prova de foc. Tots ells tenen bons treballs enregistrats, i sembla que se superen contínuament, però no té res a veure reproduir-los des d’un aparell que sentir-los en directe. Fan rock de debò: s’han de veure, sentir i, fins i tot, tocar.

Twitter de Núria Maynou: @airunmg