Sr. Chen: “A Catalunya hi ha artistes amb el mateix caché que C. Tangana”

Entrevistem el productor i músic Sr. Chen, que acaba de llançar el seu tercer àlbum “Cómo No Hacer un Trío” (Cycling Records).

El 2019 va ser un any de transformació per a Martí Mora, més conegut com a Sr. Chen: el rubienc va deixar de fer classes de plàstica i es va llançar de cap a la seva carrera musical. Va trencar amb el seu present i va començar a il·lustrar, amb pors i colors, una trajectòria que ja dona els seus fruits. Després del debut en solitari amb Espero que te guste (2018), va llançar 4ever Domingo (2020) durant el confinament, una orgia de talent, declaració d’intencions i col·laboracions. Ara obre el seu any amb Cómo No Hacer un Trío (Cycling Records), un disc de contrastos: elegant, mestís, generós i atrevit, on el seu bagatge professional i el seu context vital queden gravats amb foc.

Sr. Chen | Foto: Joana de Querol
Sr. Chen | Foto: Joana de Querol

L’últim àlbum parla de la teva vida. Cómo no hacer un trío és una mena d’exercici terapèutic?

Quan treballo amb algú altre, com a productor, simplement dirigeixo la merda de l’artista cap a un punt determinat. En canvi, quan m’endinso en un projecte personal, connecto de forma intuïtiva amb una part de mi a la qual normalment no faig cas. Em considero una persona molt racional, molt mental, i el pensament sovint m’anul·la l’emoció. En la música trobo un lloc on, tot i que el llenguatge i la paraula són importants, la intuïció és molt palpable.

Hi ha gent amb més intuïció que altra.

Hi ha gent que té molt clares les coses, i que sap molt bé què vol a la vida. Veig el món com si la penya tingués brúixoles internes. En canvi jo no tinc ni puta del que estic fent en cap moment. I la música em proporciona pistes. Hi ha moments que estic escrivint i em surt una frase cantada que no havia tingut collons de dir o de pronunciar, i que em diu on em trobo, i com em sento.

Què tal la convivència entre el Sr. Chen productor i el cantant i compositor?

És una relació esquizofrènica. Les branques de la meva personalitat sovint entren en conflicte entre elles. El goal del Chen productor és el de ser un acompanyant de l’artista, sense intervenir en la seva imatge, mentre que el Chen cantant és pur ego. És complicat saber quan em toca ajudar un artista o quan em toca mirar-me a mi mateix. El  més complicat és saber mirar-me a mi mateix. Últimament, m’haig d’esforçar per creure que jo valc per qui soc, que el teu valor no depèn de qui tens al costat.

Això ho dius perquè molta gent et coneix com l’escuder de Lildami?

Jo vinc de produir altra gent, com Tote King, Tremendo, Bearoid o Izah. Aleshores, quan feia els meus discos, la gent els veia una mica com el meu hobby: com el nen que necessitava desfogar-se. He decidit donar-me un espai i reconèixer que el que faig és vàlid i s’aguanta per si sol. La relació amb el Damià ha aconseguit que m’afirmi com a músic.

El títol és una declaració d’intencions, en el disc et sinceres.

És un manual de com no fer les coses, i on parlo del desig i de l’amor fora de la definició romàntica: l’establerta, imposada i clàssica. El disc va de sentir eufòria, de cagar-la i de reconciliar-te amb les cagades.

El teu divorci hi és molt present.

Però no només el divorci, que és un tema simbòlic. Jo ara tinc trenta-dos anys, però amb vint-i-sis era professor de plàstica en una escola. Jo tenia la vida feta. Amb vint-i-quatre ja tenia un sou, un projecte de família que començava. Però sonava una veueta que em deia que era esclau de la meva vida, que tothom havia decidit per mi. Per això dic que el divorci també és simbòlic, perquè Cómo No Hacer un Trío és un disc de trencament amb tot, on em dono l’espai i agafo el rumb. El que no t’explica la gent és que  agafar el rumb no és tan fàcil, perquè de cop ets responsable del que fas. És molt més còmode ser víctima.

Vas treballar com a professor de plàstica. En una vida relativament senzilla, llavors, eres infeliç?

Vivia sota la influència de no fallar a les expectatives que la societat o els meus pares havien posat sobre meu. Amb vint-i-set anys em va passar una cosa important: un bon amic meu es va suïcidar, i això em va canviar. Els grans canvis acostumen a arribar amb la mort, que et fa plantejar moltes coses: si vas en la bona direcció, si ets on vols ser. Vaig començar prenent petites decisions, vaig sortir del cercle: primer deixant l’escola, després el divorci. Volia fer música perquè sempre havia pensat que no hi havia dedicat l’atenció suficient. Tenia la sensació que les meves millors cançons se les quedava algú altre.

Sr. Chen | Foto: Joana de Querol

L’èxit de Lildami va ser una autèntica sorpresa.

Va coincidir tot l’any 2019. Jo em vaig divorciar i el disc del Damià va sortir al cap de dues setmanes. Se’ns en va anar de les mans. No m’ho esperava. Jo, que era un artista que feia dos bolos al mes, vaig passar a fer-ne a cinc per setmana, mentre passava per un divorci i un trasllat. Això la penya no ho veu. És un canvi molt bèstia.

Aquest nou disc el vas compondre el 2019?

Havia de sortir el febrer del 2020, però va arribar la Covid i vaig pensar que no era el moment energètic per treure’l. Llavors vaig centrar-me a fer alguna cosa més lleugera, i va sortir 4ever Domingo. I vaig esperar a publicar Cómo No Hacer un Trío perquè aquest és un àlbum que havia preparat per tancar un capítol important. Com et deia, és un àlbum de trencar, del nen que s’ha fet adult. De fer les paus i mirar endavant, de passar pàgina.

Alguns dels pilars de l’àlbum són l’amor, el desamor i el desencantament. Hi ha un Chen enfonsat i un Chen pletòric.

Evidentment el disc parla d’amor i desamor, però m’agrada pensar que un dels missatges és que l’amor continua sent el camí. Trenco amb una idea preestablerta del que jo pensava que era l’amor, més romàntic, i provo de connectar amb una idea més espiritual, que és l’amor que em sustenta més enllà de la meva parella.

La relació de la qual parlo comença quan jo tenia catorze anys. És una relació molt llarga. I no només parlo del divorci en si mateix, sinó tot el que comporta. Sobretot el sentir-te culpable. En el meu cas, vaig haver de lidiar amb els meus amics, la meva parella i la meva família. Tenia la sensació que estava fallant tothom per fer el que jo volia. I tot perquè sentia que hi havia una part de mi que no estava escoltant. El trencament era necessari per ser on soc ara.

La puta culpa.

La pitjor emoció de totes. I és una emoció gens productiva. En el meu cas, quan em sento culpable, la meva culpa em vol mort. Em fa sentir com que estic mal fet. És molt autodestructiva. Penso que totes les emocions excepte la culpa tenen un output. En anglès hi ha el guilt i el shame. El guilt té una funció, potser més pedagògica. El shame, en canvi, no t’indica que has fet una cosa malament, sinó que tu estàs malament. Hauríem de trobar un altre eufemisme.

La culpa és la pitjor emoció de totes

Però al disc també parles de traïció i d’infidelitat.

Quan jo trenco amb tot, em torno a enamorar d’una persona. I això fa que em pregunti quina classe de monstre soc. Ho veig com una traïció. Tinc el constant sentiment que no estic fent les coses bé. Ara he fet les paus amb tot això, tot i que encara queda alguna cosa per llimar. En una relació és un cinquanta-cinquanta, tu has de saber quina és la teva part de responsabilitat, i l’altra és responsabilitat de l’altra persona. Jo, sovint, des del meu ego, em responsabilitzo de tot. Una ruptura té a veure amb les dues persones. La culpa no té cap mena de sentit.

A “Tabú”, Kerrature recita: “La infidelitat destrossa la gran ambició de l’amor”.

Quina frase tan maca, eh? Aquest discurs és de la psicoterapeuta Esther Perel, que té una sèrie de llibres que parlen sobre la infidelitat. Recomano molt una xerrada a TED que es diu Rethinking infidelity… a talk for everyone who has ever loved. A mi em va ajudar molt, sobretot per a desestigmatitzar l’energia dionisíaca, que neguem constantment, i per acceptar la contradicció entre l’instint i la lògica. Almenys jo soc molt contradictori, perquè soc Bessons. I dic això, però estic en el millor moment de la meva vida. Em sento per primera vegada una persona adulta.

Què vol dir ser adult?

Per a mi l’adult és qui deixa de ser víctima. Qui es responsabilitza de les coses que li passen, qui assumeix les conseqüències i actua. I quan parlo de fer-se adult no parlo de ser responsable, sinó més aviat de fer-se càrrec d’un mateix. No culpar al món ni als pares ni a les mares. Ja no som nens indefensos i hem de carregar la nostra motxilla. No sé si m’explico. Insisteixo molt amb això de la motxilla. Es nota que he fet teràpia Gestalt.

Sembles una persona molt segura per ser Gèminis.

Mira, quan vaig prendre la decisió de deixar la feina ho vaig fer amb por. Soc molt poruc, però estava fatal i vaig exercir un nihilisme ben aplicat, pensant: “total, això és una simulació”. En aquest sentit, jo tinc clarament alguna moguda edípica amb la meva mare. Quan haig de fer una cosa, la seva figura sempre em pesa. Tant si és per rebel·lar-me com per simpatitzar-hi. Ara estic mantenint una relació sana amb la família, que no és fàcil. Vinc d’una família molt catalana, dels diners per davant de tot. Quan vaig començar amb la música guanyava cent cinquanta o dos-cents euros fent produccions i per sort, al cap d’uns mesos ja m’estava guanyant la vida. Quan surts d’un lloc, s’obre una finestra de temps molt gran que omples amb el que t’omple.

Sr. Chen | Foto: Joana de Querol
Sr. Chen | Foto: Joana de Querol

El vostre ofici és complicat, a l’hora de calcular la feina, el temps de treball, comptabilitzar els sous…

I més a Catalunya. Aquí hi ha una diferència de catxés espectacular. Veus artistes que es mouen entre els mil i dos mil euros i d’altres que van dels deu als quaranta. I dic Catalunya perquè és el que conec. Suposo que és un fenomen que en general passa a tot arreu.

A Cómo No Hacer un Trío la profunditat del discurs xoca amb la música, que és molt ballable.

M’agrada el contrapunt, i alhora busco sintetitzar el discurs a través de la música perquè arribi. L’important és la idea, l’emoció. “Tabú”, per exemple, parla d’una merda molt seriosa, que és enamorar-te fora de la parella, però intento tenyir el tema de coloraina. Faig servir els clarobscurs, la broma, la ironia i la tragicomèdia. És un disc tremendament trist, però amb ritmes alegres.

I hi ha molts col·laboradors.

La majoria de gent que hi surt són amics que van venir a fer-me companyia a l’estudi durant la ruptura. Tant la Judit, com el Halley o el Bearoid és gent que va participar en el meu procés artístic però també personal. El que vull dir és que no hi ha cap col·laboració estratègica, que veus artistes fent àlbums buscant col·laboracions amb una intenció clara. Les colabos poden quedar molt estranyes, poden sortir temes de merda, on perds l’autenticitat del teu discurs. Temes com el que fem amb Yudi Saint X aporten tridimensionalitat a l’assumpte.

Pharrell Williams consta com una de les teves principals influències, almenys amb aquest disc.

Els meus grans referents són els que es coneixen com a superproducers, que són Kanye West, Timbaland i Pharrell Williams. És gent amb la qual m’emmirallo, perquè són més que productors. És cert que aquest últim disc sona més a Pharrell Williams. Després hi ha Rick Rubin, que per cert: li han dedicat una sèrie que et recomano molt a Showtime: Shangri-La. L’últim capítol és molt emotiu perquè està dedicat a Mac Miller, en l’última sessió de gravació que va fer en aquest estudi.

Me l’apunto, tot i que últimament em costen molt les sèries.

Aquesta té quatre capítols. A mi les sèries també em costen. Em demanen un temps que, si la sèrie és dolenta, em sento estafadíssim. Fa poc vaig veure 30 monedas, que comença molt bé, però passa com a tot el que fa Álex de la Iglesia, que se li’n va l’olla i es descontrola, i això fa que desconnecti de la trama. Tot i això penso que la sèrie tracta el terror còsmic de Lovecraft amb respecte, i això es valora. Lovecraft Country no em va agradar gaire, no està ben resolta i, a més, és d’un llibre que no és de Lovecraft. Jo crec que la clau és fer servir un format pulp, d’acció i bitxos gegants i trens descarrilant. El dia que algú faci això, m’haurà guanyat.

Ara que parlem de sèries, ha canviat el paradigma de consum. En el cas de la música, escoltem molts singles i no entenem els àlbums com un treball conceptual o narratiu.

Fer un disc no és només explicar una història, sinó abocar un conjunt emocional. Ara el món et mira durant un moment i de seguida passa a una altra història. Dos anys de feina per això. Ja no dic que perjudica la música, perquè no vull semblar un pureta, però ha canviat la forma d’escoltar. Cada vegada els temes són més curts, i d’aquí a deu anys duraran un minut. Com els temes dels Ramones. Bad Bunny et fa tres àlbums en un any. Està bé, ho entenc, m’agrada aquesta frescor, però en dos anys passen moltes coses, i potser un artista pot tractar el seu material amb més lucidesa i cura.

No envejo les xifres de la resta d’artistes, prefereixo tenir deu fans bojos que cent que no es compraran el meu marxandatge. Tot i això, el model ens estreny, i els artistes sovint forcem les màquines. Tot dura molt poc, és fugaç, i a mi això em costa. I passa també amb les sèries i amb el cinema, que va en detriment de la qualitat. Es perd la connexió emocional, que és el millor que té la cultura i l’art: desdibuixar la frontera entre l’artista i el públic. Ens quedem amb el TikTok. Els èxits d’ara duren deu segons. Que canviï el format per les noves tendències està bé, no em preocupa. No hem de fer sempre Bohemian Raphsody o cançons de set minuts. L’important és el calat que tenen les obres. Entenc el canvi, i m’hi adaptaré, però sempre hi ha aquell recel.

L’escena musical catalana no és real

Quina és la funció del productor?

En el món de les bandes, el productor és qui escolta el tema i pren decisions tècniques. A la música urbana és diferent, perquè el productor sovint crea la música de zero. Moltes vegades som els encarregats d’escriure les lletres. Sempre es diu que la relació creativa és del cinquanta-cinquanta, però m’atreviria a dir que el setanta per cent d’un tema és cosa del productor. Almenys en el meu cas. També és cert que la idea original és del músic, i nosaltres fem d’acompanyants i materialitzem la idea en una cançó.

A Catalunya estan proliferant molts artistes de música urbana.

Em costa simpatitzar amb la idea de l’escena, perquè jo no la sento. Això passa a Llatinoamèrica, on van tots junts: el Daddy Yankee fent temes amb el Bad Bunny. Aquí no: som molts grups, però trobo que tothom escombra cap a casa seva. Tot plegat és un producte mediàtic que escampa la premsa perquè ven, però l’escena musical catalana no és real. La premsa només permet un token: l’entrada de com a molt dos grups, perquè competeixin entre ells. Això es veu molt clar entre els 31FAM i Lildami, igual que passa amb Manel i Els Amics de les Arts en un altre gènere. Hi ha molts de grups bons ara mateix, i propostes interessants que van més enllà dels dos artistes més escoltats.

Etiquetar forma part d’un interès mediàtic.

Sí, de la premsa i sobretot dels premis. Amb la música urbana tenim un primer problema que és el gènere. Si escoltes Yung Rajola i El Noi de Tona, són mogudes molt diferents. Es generalitza, i això ens limita molt. Si C. Tangana fa un bolero, per què el continues considerant artista urbà? El que t’està dient el Tangana amb això és que el gènere s’ha d’agafar amb pinces. L’escena té més a veure amb el que passa fora, el management, els premis, les discogràfiques, que no amb l’artista.

La cultura catalana té vicis molt endèmics, en aquest sentit?

A Catalunya es veu tot abans, perquè som un país petit. És més fàcil fer soroll, però també hi ha circuits molt marcats. Hi ha artistes que no han tocat mai en sales de concerts, però que actuen sempre en festes majors. Això se’m fa una mica estrany. Que segur que te’n vas a Espanya o altres països i també passa, però aquí és més senzill crear una falsa il·lusió de fama. Tenim una moguda endogàmica brutal. Hi ha grups a Catalunya que tenen el mateix caché que C. Tangana. És distòpic.

Em flipa El Noi de Tona.

El Tona és el Kendrik Lamar de Catalunya. Un artista molt versàtil, amb lletres increïbles i un to de veu molt maco. Jo soc molt fan del Tona. Té molt de talent, passa que no només cal talent, sinó també una direcció. Ser regular i cuidar el discurs. Gent com el Tona va a casa teva, et fa un hit, però després triga set mesos a llançar-lo per culpa de les inseguretats. És la lluita de sempre que pateix l’artista: contra les merdes que tens al teu cap, preinstal·lades. I aquí hi ha una qüestió de privilegi i falta de privilegi. Vulguis o no, la gent normativa o més privilegiada, té menys carrega mental que la gent situada més al marge.

Creus que per fi s’ha perdut la por de rimar en català?

Ha passat que de cop, molts rapers han volgut apostar per la seva llengua. Que pensen: “Ei, si el Damià ha aconseguit això rapejant en català, per què jo no puc fer-ho?”. Gràcies a internet s’ha aconseguit crear certa comunitat, i el sector es comença a professionalitzar. Tot i això, penso que encara som quatre matats.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació