Sòlida llum: La poesia de Miquel-Lluís Muntané

Construir la transparència (Témenos, 2018), antologia de l’obra poètica de Miquel-Lluís Muntané a càrrec de Vicenç Llorca, ens apropa al vers tenaç i subtil d’un dels poetes més sòlids del panorama literari català actual.

«Cerco nous vols sota el cel de sempre», diu el poeta. Miquel-Lluís Muntané ha bastit la seva obra —i continua fent-ho— conscient que els fonaments no són amants de les presses, que la tendresa mou muntanyes —i remou consciències—, que només el coratge ens pot fer veure la llum fins i tot durant els naufragis més negres i, tot plegat, amb una discreció lloable.

La de Vicenç Llorca és la tria del crític que observa amb la respectuosa mirada de l’amic, la de l’antòleg que ressegueix minuciosament el camí emprès pel poeta ara fa gairebé quaranta anys. Sota el títol Construir la transparència, de ressons nerudians, Llorca, després d’un pròleg introductori que condensa punts de vista i detalls reveladors, i amb la voluntat d’oferir-nos una panoràmica el més exhaustiva possible, fa memòria d’alguns dels poemes més significatius de tots i cadascun dels nou llibres de Muntané publicats fins a l’actualitat.

L’esperança del jonc (o com sobreviure al «naufragi de malmenades hores») suposa el punt de partida, l’establiment, en els versos, de les coordenades que marcaran bona part del camí, la instauració, en el títol, del símbol de la lluita per part d’un home sabedor tant dels límits com dels paranys que el sotgen i el sotjaran: «El jorn de la llum no serà un miracle, / sinó temps i temps de lluita angoixada».

A “Llegat de coratge” (o la persistència de l’obaga) i a “A influx del perigeu” (o els «ingràvids terminis de tendresa») Muntané assenta la seva confiança en el llenguatge i el converteix en la seva defensa més fidel, juntament amb la tendresa, davant l’amenaça incansable de la mudesa: «No voldria respondre amb el silenci».
“L’altra distància” (o «el buit voraç dels somnis impossibles») marca un impasse en el camí del poeta, un parèntesi en el qual els desitjos i els somnis tan anhelats es dilueixen en la impertorbabilitat del pas del temps, quan «l’enyor ens cou per totes les clivelles».

A “El foc i la frontera” (o el parany de la paraula apresa) i a “Migdia a l’obrador” (o com afrontar-se a la desesma) l’esperit de revolta revifa després de la sotragada amb una determinació més fèrria que mai: «Mil cops les nafres / del qui s’aferra a un somni roent, / abans que els ulls en blanc / dels ofegats al pou de la desesma».

Els versos d’”El tomb de les batalles” (o el «dèdal incert on hem vingut a raure») i d’”Hores tangents” (o la vida és paradoxa), amarats de tendresa, s’aferren a l’instant que fuig però que és retingut gràcies a la metàfora i a la quotidianitat de les petites coses, esdevinguda prosa poètica, sense oblidar «el coratge de resistir. D’insistir. D’existir».

Qualitats de la fusta (o el càstig de la lucidesa), el darrer llibre publicat fins ara, conforma un balanç, mitjançant un ús subtilment mordaç de la ironia, de les qualitats (i del seu revés) de l’ànima humana: «L’orgull sotmet la soledat?».

En definitiva, Construir la transparència és una antologia del tot recomanable tant per descobrir l’obra d’un poeta d’ironia subtil, de tendra fermesa, com per reafirmar la seva vàlua.