Sicus Carbonell: “Els gitanos hem creat el gènere musical que tanca les Olimpíades del 92”

Sabor de Gràcia va pujar a la tarima del Parc de la Creueta del Coll el passat dissabte 15 de maig amb una formació despullada d’ornaments: Toni Reyes al baix, Ramon del Pichón a la guitarra i Sicus Júnior al caixó, aquest últim fill de Sicus Carbonell, líder del grup i veu cantant tant quan hi ha música sonant com quan no. És un grup que ha girat per tot el món exhibint un ritme que és essencialment nostre, com la rumba catalana, que músics de fama internacional com els salseros de Puerto Rico Luis “Perico” Ortiz o Giovanni Hidalgo n’han reconegut la virtut: “¡Pero si esto tiene un ritmo que camina solo, hermano!“. El ventilador a la mà dreta fent vibrar la guitarra i unes palmes tocant al voltant és tot el que cal perquè els culs s’aixequin de la cadira irremeiablement. M’ho explica el mateix Sicus Carbonell, franc i eloqüent, amb qui vaig tenir l’oportunitat de xerrar una estona després del bolo.

El repertori exhibit va ser heterogeni. Sabor de Gràcia va rescatar grans hits del gènere, com Sarandonga i va interpretar també temes de collita pròpia que van deixar pinzellades del seu talent i carisma. El recital és una oportunitat magnífica tant per fer una primera presa de consciència sobre la rellevància del gènere com per redescobrir-ne els matisos per a aquells que ja en són entusiastes. Tot i que la proposta escènica i musical va ser d’allò més ortodoxa, al llarg de la seva trajectòria Sabor de Gràcia no ha tingut mai por de forçar els límits del gènere. El mateix Sicus es mostra favorable a la reinvenció i reconeix que és un procés imprescindible per la seva supervivència: “Si escoltes el disc del 25 A, toquem amb uns raperos de Madrid i els meus fills mateix han gravat rumba amb autotune. Això no és dolent, mentre no perdem l’essència.”.

Sabor de Gràcia són protagonistes i alhora testimonis de luxe del sorgiment i expansió de la rumba catalana. La seva entitat dalt de l’escenari es desprèn en cadascun dels gestos i les mirades que projecten quan traslladen al públic a la quotidianitat de personatges il·lustríssims com Peret o El Pescaílla. Aquests interludis en forma d’anècdotes són molt presents durant l’actuació i fan de l’espectacle una experiència també documental. El Sicus viu amb certa nostàlgia i compassió els canvis que ha patit la Gràcia que ell va conèixer en aquells temps, quan era un nen: “Vinc a les festes del barri i em trobo a molt poca gent. La majoria han marxat i és una cosa que hem d’evitar. Calen uns lloguers assequibles, s’ha de fer un pla d’ajut a la gent jove perquè pugui llogar vivendes, s’ha d’ajudar a les famílies a tenir un pis i una feina per poder pagar-lo. No podem deixar que els llocs perdin la seva identitat.”

Hi ha un esperit que es desprèn dels ritmes rumberos i la seva posada en escena que no sé si és gitano, llatí o mediterrani, però que em resulta absolutament familiar: la guitarra, les palmes, la família, els crits, la màniga curta, la parsimònia i la fatxenderia. Tota una sèrie de rituals i sensacions que orbiten al voltant d’un ritme que n’és la seva traducció al llenguatge musical i que fan evident que es tracta d’una expressió artística essencialment nostra. El Sicus ho explica així: “A la rumba catalana no se la tracta amb el mateix respecte que a músiques exportades d’altres llocs. No existeix el rock català. En tot cas podem parlar de rock en català. L’únic que hem fet és canviar l’idioma. Ara això està passant amb el pop i molts quan surten fora diuen que fan rumba, perquè és una manera de vendre’s. Els gitanos hem creat el gènere musical que tanca les Olimpíades del 92. El problema és que els catalans tenim complex. Complex d’una música que és nostra però, com que la fan els gitanos… ens fa vergonya. I ens fa vergonya també perquè sona a Espanya i a flamenc. Ara, després quan interessa la reivindiquem perquè tot el món la vegi. D’això se’n diu doble moral.”

Sabor de Gràcia ens recorda que hi ha una comunitat de gitanos a Catalunya des de fa més de sis segles, arrelada i amb tradició, i que així i tot de vegades encara són tractats com si fossin “els altres”, i la seva representació a les institucions és nul·la. Com diu el Sicus, ells són més catalans que el president de la Generalitat i parlen un català que ja ningú no parla a Barcelona, “un català de poble”. Si voleu ballar, riure i aprendre encara hi sou a temps. Tornen a actuar dins el programa del Districte Cultural aquest dijous 20 de maig a les 19:30 al CC Tomasa Cuevas.