Sanuy i el retorn a l’origen

Sanuy esprem el poema fins a extreure'n l'essència i n'ofereix un beuratge amb regust de metzina

Carles M. Sanuy va ser guardonat, l’any passat, amb el Premi Bernat Vidal i Tomàs amb La condició lítia (Adia Edicions), un viatge a l’origen de tot plegat que interpel·la directament els sentits, còmplices del destí humanament abrupte de l’ésser.   

Guillem Viladot va deixar escrit «que res és més savi que saber que vivim / a mesura que anem morint / en la nostra nuesa». Després de les llacunes ermes d’on tornàrem sense que la tènue claredat d’un matí d’hivern pogués abastar-nos, Carles M. Sanuy ens impregna de «la lògica inapel·lable de les pedres» i recorre, lliure de subterfugis, els dominis de la desolació amb l’agudesa a la mirada i la contundència al vers. Som matèria nua, preguntes atàviques que, talment el gebre, cobreixen una existència amarada d’inclemències i espeteguen al moll de l’os d’un cos, d’una consciència, en plena decadència, en plena lucidesa («tant de temps / que vius / i mors sense adonar-te’n?»). Vida i mort, la dualitat suprema, la pedra de toc que ens encara a l’abisme inherent de tota existència.

La condició lítia és un desafiament, un crit ofegat però punyent on ésser i poema es descomponen en «un paisatge en estat de latència». És un retorn a l’ordre primigeni, al caos i la seva arbitrarietat, on brutalitat i devastació campen segurs sabent-se imperibles. La del poeta, tanmateix, és una lluita, no una rendició. Una lluita entre la necessitat de resguardar-se i la impossibilitat d’aconseguir-ho, on memòria i desmemòria es disputen les despulles abandonades. A través d’imatges seductores que configuren un univers simbòlic de mot precís, accentuat per un silenci que ressona entre versos descarnats, el poeta desbasteix els fonaments de l’existència i s’enfronta a «l’empremta inesborrable» del temps i a «la marca de la serp» que orna la pell; s’arrossega, com el primer dels rèptils, no per sotmetiment sinó per naturalesa, per «la consciència rugosa de la pedra», en què el crit és solitari i el vol, agònic.

Sanuy esprem el poema fins a extreure’n l’essència i n’ofereix un beuratge amb regust de metzina, d’una metzina que torba, que fereix, que sana, i ho fa perquè neix de l’estat primitiu de l’home i de la terra, de l’«eco somort dels dies», de «la consistència volàtil de la cendra», de l’evidència que retruny sense complexos per la nostra indefensa —mortal— existència. Una metzina que irromp amb força al bell mig de les entranyes, que no vol discursos estèrilsni feixugues redundàncies. El camí és sever, però és camí i és el nostre, i «amb la lenta / precisió del nigromant / disposes les imatges / (poques) / que conserves del viatge».

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació